Aquesta tarda inauguro finalment l'exposició de fotografies "TINDUF, viatges als campaments de refugiats sahrauís (2005-2008)". Després d'anys pensant, parlant i mirant el material finalment em vaig decidir a principis d'aquest any. Montar una exposició no és fàcil. Cal tenir el material adequat, una sala d'exposicions (aquest cop la sala d'exposicions d'art de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell), els diners per imprimir el material, molta energia i sobretot bons amics disposats a donar-te un cop de mà. Aquest darrer element és sens dubte el més important, almenys per mi. Aquestes darreres setmanes vaig una mica curt d'energia i sense l'empenta, el treball i el suport d'alguns bons amics aquest projecte no seria el mateix. Sens dubte es mereixen tot el reconeixement del món.
Com sempre m'agrada complicar-me la vida, aquest cop no és una excepció. L'exposició és segurament la part més important d'aquest projecte, però no l´únic. Avui, unes hores abans de la inauguració, us presento la web de l'exposició (part complementària del projecte).
l'adreça és: http://www.pepfarras-tinduf.com/
i podeu trobar els textos del comissari de l'exposició, l'Ermengol Puig, els textos informatius que parlen del conflicte i dels campaments de refugiats, les fotografies i si voleu els vostres comentaris. M'agradaria llegir i publicar els vostres comentaris sobre l'exposició i també sobre la web. Si us bé de gust, podeu enviar-los a l'adreça: pepfarras@gmail.com
Per cert encara no puc assegurar-ho però si tot va bé l'exposició viatjarà cap Andorra el proper mes de Novembre. De moment és tot!
Finalment, tot i alguns problemes amb la subjecció de les fotografies, l'expo va quedar enllestida. Queden per retocar alguns aspectes menors, però res important.
De nou l'Ermengol i el Miquel aquest cop amb la col·laboració del Raimon van donar-me un cop de mà. Tinc la sensació que ha quedat prou digna.
Doncs ja està fet, les primeres fotos ja penjen de la sala d'exposicions "la cuina". Avui finalitzarem la feina, si tot va bé. La veritat penjades a la sala fan més patxoca del que em semblava. Ja queda menys!
Per cert, agraïment públic pels amics Ermengol i Miquel.
Avui inicio el muntatge de l’exposició fotogràfica. Em sembla que ho tinc tot a punt, però els imprevistos són inevitables. També està enllestida la web de l’exposició on hi trobareu les fotografies i els textos que he preparat. Divendres l’activaré i faré un post per anunciar-ho.
Finalment seran 25 imatges (45 x 30 cm), més un audiovisual, més 5 plotters informatius, més algunes elements decoratius(roba tradicional, catifes, joc de te, etc
L’enciclopèdia catalana defineix plorar com: ésser vivament afligit per alguna cosa; lamentar.
Dilluns vaig acompanyar els nens i nenes sahrauís de la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Berga fins a l’aeroport de Barcelona. Primera part del seu viatge de retorn cap als campaments de refugiats. Des de fa set anys tinc el plaer d’acompanyar els infants en la seva arribada i també en el seu retorn. Són dos moments especials, però si m’he de quedar amb un sens dubte escolliria el retorn.
Tant per les famílies com pels nens és un moment dur. Els dos mesos de convivència es fan notar i els sentiments exploten i surten a la superfície com si fossin un enorme castell de focs.
Aquest any, per primera vegada, he pogut viure aquest moment com un simple observador. Després de set anys aquest ha estat el primer estiu sense les nenes sahrauís a casa. Tot i no patir en primera persona els efectes de la pèrdua, es impossible no emocionar-se quan veus l’escena del comiat. Aquells petits infants, de pell morena, durs com el desert que els acull s’alliberen del seu caràcter i ploren en acomiadar-se de les seves famílies d’acollida. Les famílies, coneixedores del destí final dels infants, no poden evitar l’emoció en veure com els petitons retornen cap a casa.
És justament en aquell moment quan el projecte tanca el cercle. És això i res més. Les nits sense dormir, la feina feta, les hores perdudes i el possible esgotament desapareixen en veure com tot plegat té un sentit.
Poc a poc tot torna a ser normal i el plor es substituït pels somriures. A milers de quilòmetres els seus pares, parents i familiars els esperen. Els infants tornen a casa amb dos mesos d’experiències inoblidables i amb l’energia suficient per sobreviure a les dures condicions de la Hamada Algeriana.
Com que ahir no vaig veure el Martí en tot el dia (vaig anar amb el Miquel, el David i la Carme a acompanyar els nens sahrauís a l'aeroport de Barcelona) avui hem sortit tots dos a passejar una estona.
Hem jugat, donat pa als cavalls, observat els ànecs i perseguit algun gatet que passava per allà. Un parell d'hores ben divertides.
Per cert feia una tarde fantàstica
Dissabte d'excursió amb els Miquels i en David. Avui hem fet el Puigpedrós de 2,914 metres. El Puigpedrós o Puig de Campcardós és una muntanya de 2.914 metres situada entre els municipis de Meranges (Baixa Cerdanya) i Porta (Alta Cerdanya). És el cim més alt de la província de Girona, així com la segona més alta de la Baixa Cerdanya (la Tossa Plana de Lles, de 2.916 m, és més alta). Des del cim es pot veure la serra del Cadí i les muntanyes d'Andorra. Dalt del cim s'hi troba un vèrtex geodèsic (referència 279073001). Rep el seu nom del nombre de roques que es concentren en la part superior del cim.
Excursió senzilla que val la pena pel paissatge que s'observa des del cim.
Avui l'amic David ha publicat un text al seu bloc parlant de la Sàhara. La nena sahrauí que des de fa tres anys comparteix l'estiu amb en David i l'Emma. Us en recomano la lectura. El text del David m'ha recordat un text similar que vaig publicar en diferents diaris andorrans fa cinc anys. Com passa el temps!
M'ha fet gràcia tornar-lo a llegir, però quan ho he fet m'ha canviat la cara. Cinc anys després tot continua exactament igual. Hi ha algú que hi pugui fer res?
Reprodueixo el text:
(Publicat a Diari d'Andorra 24/08/05 i Bondia 24/08/05)
(Periòdic d'Andorra 26/08/05)
Durant els setze anys de guerra oberta entre el Front Polisari i el Marroc, més de dos mil militars marroquís foren distribuïts per diferents presons sahrauís. El règim de Hassan II no en va reconèixer mai la seva existència i va esforçar-se per colonitzar directament el territori del Sàhara Occidental.
El passat dijous, finalment, el Front Polisari, en un gest que l'honora, va alliberar els darrers 404 presoners marroquís que encara estaven sota la seva custòdia. Sembla clar que, en aquests moments, el regne del Marroc hauria de contribuir a trobar una sortida al conflicte, alliberant els presos sahrauís i dialogant amb el Front Polisari, per solucionar políticament el conflicte. Des del seu inici, l'any 1975, l'actitud del règim del marroquí ha estat massa allunyada dels plantejaments que ara es necessiten. Les agressions, maltractes, violacions i ocupacions il·legals han estat i són habituals en els territoris ocupats.
La situació dels campaments de refugiats sahrauís lluny de millorar, empitjora any rere any. A més, malauradament, la solució al conflicte no es preveu a curt i mig plaç, fet que condueix a part de la població sahrauí a un carreró sense sortida. Malgrat l'esforç internacional, sempre però civil i mai apadrinat pels governs europeus, sembla realment complicat que Marroc canviï la seva estratègia d'ofec contra la població sahrauí. El darrer acord de pesca signat per la Unió Europea i Marroc el passat 28 de Juliol, ens fa témer el pitjor. Si poc o res havia fet el govern Zapatero per donar un cop de mà a un poble que fa trenta anys viu en l'exili, sembla clar que amb aquest acord la situació ha quedat clarament sentenciada. És una llàstima que els socialistes catalans i espanyols renunciïn a recolzar la lluita pacífica d'un poble que agonitza en un petit racó de la hamada argelina.
Amb aquest context el proper divendres els nens i nenes sahrauís que han passat l'estiu entre nosaltres retornen als campaments. El color dels seus ulls i l'expressió feliç de la seva cara, quan parlen de casa seva, ens fa oblidar per una estona la situació en la que realment viuen. Les rialles, les abraçades, les corredisses i els petons han estat els protagonistes de l'estiu. Bé, em deixava l'aigua. Tan se val el moment del dia, sempre estan disposats a cabussar-se entre rialles i crits d'alegria. No puc, però, evitar certa tristor cada cop que les miro i penso que els temps s'acaba. Que només queden quatre dies, que poc més podem fer per elles. El desert les espera i res ho pot evitar.
Una part d'elles, però, sempre es quedarà aquí amb nosaltres. Jo les tindré en un petit raconet del meu cor. Adéu “reines” i fins l'any vinent.












