Aquí tenim a l'Adila rebuda per les seves amigues sahrauís després d'un llarg i dur viatge fins a la Seu



Aquí podeu veure a la petita Handa en el seu primer bany en una piscina. No cal dir que l'experiència devia ser molt gratificant, doncs no en va sortir en tota la tarda.

Dimarts matí, estic fos. Avui tot hi poder dormir encara arrossego el cansament de la nit de diumenge a dilluns. Finalment els nens/es sahrauís arribaren cap a les 3:30 del matí. Un parell d’hores per identificar-los, distribuir-los i cap a casa.
La petita Handa, feia uns ullets d’al•lucinada total. És el primer cop que surt dels campaments i tot és nou per a ella.
Va dormir pràcticament tot el viatge que ens dugué fins a la Seu, però quan estàvem passant el pantà d’Oliana es va despertar. Al comentari de “Mira Handa, tot allò és aigua” ella afegí un OHHHHH!!!!! espectacular. En aquell moment t’adones que la son que paties ja no es tanta i que el cansament ha desaparegut. Val la pena fer petits esforços quan la recompensa és tant gran.

El passat dilluns dia 20 de juny es va celebrar el dia Internacional del Refugiat. Segons dades d’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), en els darrers cinquanta anys aquesta agència ha ajudat a més de 50 milions de refugiats a reconstruir les seves vides. Seria interessant que aquest dia ens servís per reflexionar sobre la situació en que, avui mateix, es troben centenars de milers de refugiats en tot el món. La majoria de vegades ens trobem davant persones que reben poca o cap tipus d’atenció per part de les autoritats dels països que intenten acollir-los. No cal dir que l’atenció que reben per part dels governs occidentals és, pràcticament, nul.la.
Avui, mentre escric aquestes paraules, em trobo esperant l’arribada a casa de dues de les persones que més impacte han tingut en la meva vida. Els seus noms són Adila i Handa, d’onze i vuit anys respectivament. Viuen totes dues al campament de refugiats sahrauís de Smara. Aquest campament està situat en territori argelí, país que des de fa trenta anys acull més de dos-cents mil refugiats sahrauís. Aquests fugiren de l’extermini que aplicava sistemàticament el govern marroquí sobre la seva població.
El Sàhara occidental fou, fins l’any 1975, una colònia espanyola. Ara bé, la poca talla política de l’administració franquista i les pressions occidentals, sobre tot nord-americanes, conduïren a la signatura dels “Acords de Madrid”. Mitjançant aquests acords, el govern espanyol cedia, “per quatre duros”, les seves possessions als governs del Marroc i de Mauritània. A partir d’aquell moment, la repressió del govern Marroquí sobre la població civil sahrauí ha estat constant i vulnera sistemàticament els drets de qualsevol ésser humà.
Darrerament, el govern marroquí, ha aplicat de nou la llei del més fort, reprimint de manera brutal les manifestacions dels estudiants sahrauís que reclamaven la llibertat del seu poble. Una delegació del parlament de Catalunya va intentar, sense èxit, entrar en els territoris ocupats per tal de conèixer de primera mà la situació d’aquests estudiants. Em sembla recordar, però, que en l’avió on viatjaven els representants del poble català hi faltava, justament, un representant del partit que governa a Catalunya i a l’estat espanyol. Doncs sí, es veu que el PSC i el PSOE no creuen convenient, suposo que per afinitats polítiques i econòmiques, molestar massa el seu soci marroquí.
Malgrat tot, des de fa una colla d’anys, Catalunya i la resta de comunitats autònomes de l’estat espanyol, acullen cada estiu més de vuit mil nens i nenes sahrauís mitjançant el projecte de colònies ‘VACANCES EN PAU’. Aquest projecte és un programa d’acolliment solidari, reivindicatiu i de sensibilització social que neix a conseqüència d'una situació política injusta. L'arribada dels infants sahrauís a les nostres llars acaba sent una visita interactiva, perquè mentre els infants gaudeixen d'unes vacances que recordaran tota la vida, les famílies acollidores entrem en contacte amb la realitat de tot un poble que fa molt de temps que espera poder retornar a casa seva. Esperem que el poble sahrauí, que fa trenta anys que espera, no hagi d’esperar-ne trenta més per poder retornar a casa. Potser llavors ja serà massa tard. Per cert, que tingueu tots plegats unes bones Vacances en Pau.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra, 29/06/2005)

Fa un parell de dies vaig llegir una notícia que tot i poder semblar positiva, va decepcionar-me profundament. La directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Núria Rafel (ex professora d’un servidor) anunciava que “El Museu d’Arqueologia tindrà una seu a Lleida amb les ‘joies’ de Coll de Nargó”.
Entenc i comprenc que la voluntat de la nova directora, lleidatana il•lustre, sigui la de continuar amb la descentralització museística de l’Arqueològic. Actualment Barcelona i Girona ja hi tenen un museu. Un cas a part és el de Tarragona, que degut a la seva importància gaudeix d’un conjunt museístic excepcional.
Ara bé, si la nova divisió territorial del país preveu la creació d’una Vegueria de l’Alt Pirineu, perquè aquest afany de voler lligar-nos a quelcom que no compartim?. Les Terres de Lleida, jo les entenc com la plana de Lleida, tenen prou entitat històrica i arqueològica per poder-hi instal•lar un magnífic museu sense necessitat d’exposar-hi restes pirinenques.
Fent un petit esforç pressupostari, aquestes restes es podrien exposar al municipi on van ser localitzades, Coll de Nargó. Un petit municipi Alt Urgellenc, que necessita com l’aire que respiren els seus habitants un nou impuls. Des de les administracions municipals i comarcals s’està fent un esforç important per tal d’explotar en condicions les restes de dinosaures que hi ha al municipi. El proper mes de Juliol s’inaugura una sala d’exposicions on podrem gaudir de les restes trobades fins ara.
Si realment ens creiem la nova ordenació territorial del país i si realment el museu d’arqueologia ha de ser descentralitzat, no podríem construir a Coll de Nargó una sala del museu arqueològic de Catalunya?. La repercussió social, econòmica i cultural que aquesta sala tindria pels habitants del municipi i de la comarca és infinitament superior a l’impacte que tindrà la mateixa construcció a la ciutat de Lleida.

He de confessar que feia més d’un any que no anava al cinema. Mal fet, direu molts, doncs potser si, però coses de la vida i de la comoditat han fet que preferís veure les pel•lícules a casa.
De totes maneres el passat dissabte al vespre, vaig decidir-me i vaig anar a veure “Star Wars III”. Potser us pregunteu perquè desprès de tant temps he decidit tornar a anar al cinema?. Doncs molt fàcil, la pel•lícula estava doblada al català. No he d’amagar la meva sorpresa inicial a l’observar al cartell del cinema les paraules “Versió en català”, ara bé desprès d’aquests primers moments de xoc, un lleu somriure va aparèixer a la meva incrèdula cara. Pensava que a la Seu aquestes coses no passaven.

Cap a dos quarts d’una, sortia del cinema amb una sensació agredolça. La pel•lícula, com sempre, no em va decebre. Tanmateix el que si em va xocar va ser la reacció d’alguns dels meus companys de sala. Tot just abans d’entrar vaig comprar les crispetes de rigor. Davant meu una ciutadana de la Seu que s’expressava en un català perfecte va fer el següent comentari. “Mira que fer passar una versió en català de la peli!”. Suposo que la meva cara devia ser un poema, doncs acte seguit un dels responsables de la sala va afegir “no entenc als catalans, els portes una versió en català i no els agrada”.

Amiga meva, jo tampoc els entenc. Que ens ha passat?. Heu vist mai un francès que prefereixi veure les pel•lícules en angles? Jo no. De que serveixen els diners que l’administració catalana gasta en intentar fer complir la llei de política lingüística, si enlloc d’estar satisfets amb el cinema en català, el critiquem? De que serveixen les iniciatives dels empresaris si quan porten pel•lícules en català no les anem a veure?
Penso que anar a veure cinema en català no és cap acte patriòtic, és simplement fer una vida normal i corrent en un país normalitzat. Si podem escoltar la ràdio, llegir els diaris, veure la televisió, llegir un llibre i fer l’amor en català perquè no podem anar a veure cinema en la nostra llengua?

Jo de moment he decidit anar més al cinema, encara que sigui en castellà, potser mica en mica aconseguim entre tots normalitzar la situació.

(Publicat a Diari d'Andorra 14/06/05 i Periòdic d'Andorra 15/06/05)

Sense voler molestar massa, potser només una mica, inicio avui 23 de Juny aquesta petita aventura global. És a dir, començo a publicar tot allò que penso o que tinc guardat des de fa temps. No cal dir que tots sou benvinguts, alhora que espero que comenteu allò que us plagui.