Divendres 26 cap a les 23:15 hores va sortir el vol que retornava els nens i nenes sahrauís cap a casa. La veritat, hem sembla que tots estaven molt contents de tornar-hi, ara bé, també és cert que quasi tots es quedarien uns dies més sense cap problema. Durant els dos mesos que els tens a casa (parlo per experiència pròpia) veus com es van adaptant a la nova llar que els acull. A les noves costums, a nova gent. Poc a poc un fet extraordinari, es converteix en quelcom quotidià. Tenim dues nenes a casa. La veritat el buit que deixen quan marxen és important i costa d'acostumar-te a la nova situació. Sort que el dia desprès ja vam parlar amb elles i d'una manera o altra encara les tenim aquí. Ni que sigui en la imaginació.

(Publicat a Diari d'Andorra 24/08 i Bondia 24/08)
(Periòdic d'Andorra 26/08)

Durant els setze anys de guerra oberta entre el Front Polisari i el Marroc, més de dos mil militars marroquís foren distribuïts per diferents presons sahrauís. El règim de Hassan II no en va reconèixer mai la seva existència i va esforçar-se per colonitzar directament el territori del Sàhara Occidental.
El passat dijous, finalment, el Front Polisari, en un gest que l'honora, va alliberar els darrers 404 presoners marroquís que encara estaven sota la seva custòdia. Sembla clar que, en aquests moments, el regne del Marroc hauria de contribuir a trobar una sortida al conflicte, alliberant els presos sahrauís i dialogant amb el Front Polisari, per solucionar políticament el conflicte. Des del seu inici, l'any 1975, l'actitud del règim del marroquí ha estat massa allunyada dels plantejaments que ara es necessiten. Les agressions, maltractes, violacions i ocupacions il·legals han estat i són habituals en els territoris ocupats.

La situació dels campaments de refugiats sahrauís lluny de millorar, empitjora any rere any. A més, malauradament, la solució al conflicte no es preveu a curt i mig plaç, fet que condueix a part de la població sahrauí a un carreró sense sortida. Malgrat l'esforç internacional, sempre però civil i mai apadrinat pels governs europeus, sembla realment complicat que Marroc canviï la seva estratègia d'ofec contra la població sahrauí. El darrer acord de pesca signat per la Unió Europea i Marroc el passat 28 de Juliol, ens fa témer el pitjor. Si poc o res havia fet el govern Zapatero per donar un cop de mà a un poble que fa trenta anys viu en l'exili, sembla clar que amb aquest acord la situació ha quedat clarament sentenciada. És una llàstima que els socialistes catalans i espanyols renunciïn a recolzar la lluita pacífica d'un poble que agonitza en un petit racó de la hamada argelina.

Amb aquest context el proper divendres els nens i nenes sahrauís que han passat l'estiu entre nosaltres retornen als campaments. El color dels seus ulls i l'expressió feliç de la seva cara, quan parlen de casa seva, ens fa oblidar per una estona la situació en la que realment viuen. Les rialles, les abraçades, les corredisses i els petons han estat els protagonistes de l'estiu. Bé, em deixava l'aigua. Tan se val el moment del dia, sempre estan disposats a cabussar-se entre rialles i crits d'alegria. No puc, però, evitar certa tristor cada cop que les miro i penso que els temps s'acaba. Que només queden quatre dies, que poc més podem fer per elles. El desert les espera i res ho pot evitar.
Una part d'elles, però, sempre es quedarà aquí amb nosaltres. Jo les tindré en un petit raconet del meu cor. Adéu “reines” i fins l'any vinent.

Durant els setze anys de guerra oberta entre els sahrauís i el Marroc, més de dos mil militars marroquís foren distribuïts per diferents presons sahrauís. El règim de hassan II no en va reconèixer mai la seva existència i va esforçar-se per colonitzar directament el territori del Sahara Occidental.
Ahir finalment el Front Polisari, en un gest que l'honora, va alliberar els darrers 404 presoners del marroc que encara estaven sota la seva custòdia. En aquests moments marroc, sens dubte, hauria de contribuir a trobar una sortida al conflicte alliberant els presos sahrauís i dialogant amb el Front Polisari. Des de l'inici del conflicte l'any 1975, l'actitud del règim del marroc ha estat massa allunyada dels plantejaments que ara es necessiten. Les agressions, maltractes, violacions i ocupacions il·legals han estat i són habituals. Malgrat tot, no podem perdre l'esperança i continuar lluitant per a trobar una solució al conflicte.

Cada mes d'agost, fans del cantant Elvis de totes les edats i procedents de tot el planeta es reuneixen a Menphis durant l'Elvis Week. Es evident que el famós cantant nord-americà és un mite. Tot i confesar-vos que m'agrada la seva música, també us he de dir que trobo bastant cutre tota la parafernalia que rodeja el cantant. Els pentinats, vestits, ulleres. Si un adult vol difressar-se d'elvis, cap problema, allà ell. Trobo però bastant horrible l'obstinació que alguns pares tenen quan vesteixen els seus fills a la manera "elvis". De la mateixa manera, trobo força fora de lloc, que alguns disfressin els seus fills en els actes que es fan durant la setamana santa d'aquí. Perquè els pares sempre volen que els seus fills facin o els agradi allò que a ells els xifla?. Tot plegat ve d'una fotografia que he vist al suplement verano, pàgina 11, de la Vanguardia d'avui.

Avui ens han comunicat quin dia marxen les nenes, 26 d'agost. D'aquí una setmana i migda aquestes dues perles tornaran cap a casa seva. Els espera la Hamada argelina, un territori dur i inhumà. Un territori, però, que està ple de la vida, de l'alegria i de la música del poble sahrauí. Han estat un dies diferents, potser difícils al principi, però ara, no les canviava per res. Estan tant integrades que sembla que estiguin entre nosaltres des de fa mesos. Parlem, juguem, riem, i es porten molt bé. Això si hem vist l'Shrek com trenta vegades.
Només us puc dir que intentarem aprofitar-les a tope fins l'últim dia, llàstima que el divendres 25 tingui un sopar de feina.

Bé després d'uns dies de vacances (molt merescuts) ja torno a treballar :(
La setmaneta ha estat divertida i no cal dir que ens ho em passat de conya. Tot i que nou persones en un apartament pot semblar massa, la bona organització i una mica de paciència han estat bons remeis a la manca d'espai.
Les nenes han gaudit com mai, a totes hores podien banyar-se a la piscina, anar a la platja i jugar a fet i amagar en un apartament de dues habitacions, encara no se com ho feien.
Us deixo, de moment, una parell de fotos i una pàgina web:





Una web especial sobre Barna

Demà al matí marxem cap a la platja. L'Adila ja sap el que és però la Handa no l'ha vist mai. Em sembla que li fa molta il.lusió. Ja ho veurem, de totes maneres suposo que s'ho passaran molt bé. Aquesta tarda hem fet una previa a Montferrer quan després de corre amunt i avall pel poble he agafat la manguera i les he mullat. La broma a durat 10 minuts. No paraven de mullar-se al comentari de "más Pep, más agua" jo les ruixava encara més. Ha estat divertit.
Bé així doncs estaré una setmaneta sense penjar cap comentari al blog. De totes maneres us deixo deures. Que us sembla?
Us passo unes adreces i les mireu ok? ja hem direu el que:

Blog intermitent de Vicent Partal
Blog d'en Jaume Subirana, escriptor
Quaderns
Un gran bloc sobre el Japó

Em sembla que per una setmana en teniu prou no?
Apa fins aviat, prometo penjar fotos de la platja
Per cert una abraçada a les tres bessones

Acabo d'arribar d'Arsèguel. Avui hem fet el primer concert del cicle que organitzem des d'Òmnium. Tot i començar 30 minuts tard per uns problemilles amb la llum finalment han assistit més de cincuanta persones al concert. Ha estat divertit i agradable. Un concert en petit format per un petit poble del pirineu.

El Christophe m'ha fet arribar un mail on m'explica la seva iniciativa empresarial. Ha creat una marca de roba que es diu CAPDEBURRO. Bona iniciativa company!.

Avui, i gràcies a un amable lector he descobert dues coses. La primera una web, que ens ha recomanat ell sobre política d'andorra, Tamarrolandia. Us la recomano, és força interessant. Gràcies amic.
La segona el servei gratuït de Blogs que el diari Bon Dia ofereix. Una bona iniciativa, si senyor.

Durant el matí i gràcies a Déu, he aconseguit tancar la programació del cicle de concerts que des de l'any passat organitzem a la comarca. Aquest any la delegació d'òmnium torna a fer un esforç econòmic i de gestió organitzant i finançant conjuntament amb el Consell Comarcal el cicle. Els concerts d'enguany són de música tradicional. Em sembla que finalment hem trobat el camí i m'agradaria convertir aquest petit cicle en un Festival de música tradicional. Si algú i vol assistir:

Divendres 6 d'agost - 22:00 hores, Plaça del poble d'Arsèguel
Dissabte 7 d'agost - 22:00 hores, Plaça major de Montferrer
Dimecres 17 d'agost - 21:30 hores, Peramola
Dissabte 3 de setembre - Organyà

La comunicació ha estat, sens dubte, un dels principals elements que han fet evolucionar l’espècie humana. Des dels inicis els nostres avantpassats han estat tant o més obsessionats que nosaltres per comunicar-se. La música, les pintures rupestres, l’escriptura, la ràdio en són només un petit exemple. Quina és la font d’energia que ens empeny a comunicar-nos amb els altres? Perquè segles rere segles es continua perpetuant aquesta necessitat? La veritat, jo no en tinc ni idea. Ara bé, el que si hem pogut observar darrerament és que el ventall comunicatiu s’ha engrandit d’una manera espectacular. El culpable naturalment ha estat internet. La xarxa ens ha permès comunicar-nos amb gent d’arreu del món mitjançant el correu electrònic. Tot seguit aparegueren els famosos xats, messengers i videoconferències. La comunicació s’ha globalitzat, ja no tenim fronteres, almenys virtuals. Alguns van pronosticar que la nostra llengua es veuria perjudicada per l’aparició d’internet. La realitat, però, es que la presència de la llengua catalana a internet està fortament consolidada. De fet és un cas d'èxit. El català és una de les llengües que es reconeix de manera unànime com a important a Internet. Però això no ha passat perquè sí. Darrera d’aquest èxit hi ha el treball de molta gent. Nuclis universitaris, associacions, empreses i el conjunt dels internautes catalans que formem una comunitat de tres milions de persones, una de les més actives i dinàmiques del món.
Darrerament la presència del català a la xarxa ha crescut de manera important. Els culpables en són els famosos weblogs o diaris personals. Molts són aquells que els menyspreen, però com que el temps sempre posa les coses al seu lloc, ja en tornarem a parlar en un parell d’anys. Centenars de persones publiquen a diari els seus pensaments, dubtes, experiències, la seva vida al cap i a la fi. Polítics, filòsofs, cantants, escriptors, informàtics, bibliotecaris, carnissers, jardiners, tot és possible i tothom té el seu petit espai a la xarxa, qui us escriu també. La seva utilitat?, poca o molta segons ens ho mirem. L’aparició dels weblogs ha permès que periodistes de renom donessin a conèixer notícies que sotmeses a la “autocensura” dels diaris mai haguessin aparegut. Mitjançant els weblogs els londinencs han explicat a la resta del món com vivien els tràgics atemptats del passat 7 de Juliol. Podria estar hores escrivint motius pels quals crec que aquesta eina és tant important, però prefereixo que us connecteu i tot viatjant per la xarxa ho comproveu vosaltres mateixos.
Per acabar voldria animar-vos a que creeu la vostra pròpia weblog, si pot ser en català és clar. Per cert si algú té curiositat per visitar la meva: www.pepfarras.blogspot.com
(Publicat a, diari d'Andorra 2/08/2005 i Periòdic d'Andorra 2/08/2005)

Avui diumenge i després d'uns dies d'inactivitat he fet una petita excursió. Finalment m'he decidit per tornar a Prat de Cadí. He arribat a Estana a les cinc en punt. Per tant he aconseguit arribar a Prat d'horeta, o sigui que m'he decidit a pujar fins a la Canal del Cristall. De fet l'únic que volia era fer-ne un trosset i així ho he fet. Prefereixo pujar-hi acompanyat, no se sap mai. Tot i estar acostumat a fer excursions en solitari prefereixo no arriscar-me en segons quins llocs. Us recomano de totes, totes l'excursió.