(Publicat a Diari d'Andorra el 7 de febrer)
Finalment el passat 31 de gener van arribar els mal anomenats papers de Salamanca a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquell mateix dimarts, a l’hora de dinar, la meva neboda de 13 anys va fer-me un comentari que per poc no provoca un petit accident domèstic. M’explico, sovint quan dinem aprofitem per mirar el Telenotícies i comentar l’actualitat. Aquell dia, l’Adriana va comentar que alguns companys d’institut li havien argumentat que no entenien el perquè aquests papers havien de retornar a Catalunya. Just en aquest instant un fantàstic tros d’enciam es va aturar, a mig camí obstaculitzant el meu tub digestiu i creant-me un cert malestar. Per sort ràpidament vaig reaccionar i el malaurat enciam va continuar realitzant el seu tràgic viatge fins el meu castigat estómac. Recuperat de l’accident em va explicar quins eren els motius dels seus dubtes. Bàsicament, l’argument dels seus companys era la unitat d’arxiu. Ells creien que aquest precedent podria servir per desmembrar qualsevol altre museu o arxiu. Davant aquesta argumentació, que té cert regust a partit popular, vaig intentar argumentar, de forma clara i senzilla, els motius pels quals la societat catalana a reclamat i de fet continua fent-ho, el retorn de tota la documentació que les tropes franquistes van robar entre el juny del 1939 i el febrer del 1940. En total 150 tones de paper i 3.500 saques van ser traslladades en tren des de Catalunya fins a Salamanca. En primer lloc els mal anomenats papers de Salamanca són un clar exemple de botí de guerra. És a dir, cap ciutadà ni administració, ni entitat de Catalunya va cedir, donar o vendre la documentació a les tropes franquistes. En segon lloc, aquesta documentació no va formar part d’un arxiu públic i cultural. Va ser l’eina de treball que els feixistes espanyols van utilitzar per detenir i afusellar centenars de persones innocents.
Per si les meves argumentacions no eren suficients, vaig decidir adjuntar-hi les raons tècniques que en Joan Antoni Jiménez, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, presentava en un recent article. La unitat de l’arxiu de Salamanca no existeix. En primer lloc perquè en arxivística no existeix el principi d’unitat d’arxiu. La unitat, en tot cas, és de fons i no d’arxiu. Així la unitat de fons disposa que la documentació produïda per una persona física o jurídica constitueix un fons documental que no s’ha de separar. A més la mateixa Unesco recomana que, en cas de desplaçament d’arxius en temps de guerra, aquests han de ser identificats, inventariats i retornats als seus legítims propietaris.
En aquest precís moment vaig observar com la meva neboda que em mirava amb cara d’incredulitat davant l’allau d’arguments que li queien a sobre. Tot i així, vaig decidir iniciar de nou els meus comentaris, aquests cop explicant-li els meus sentiments de català davant l’allau de barbaritats que la dreta més cavernícola de les espanyes ha fet i continua fent en referència als papers finalment retornats. Hem suportat anys i anys de mentides, calúmnies i frases il•lustres com: “por derecho de conquista...” us en recordeu?. Per sort davant l’allau d’agressivitat que ens arribava la societat catalana va respondre amb la dignitat que la caracteritza. L’any 2002 es crea la Comissió per la Dignitat aconseguint que més de 500 personalitats de diferents països recolzessin el retorn de la Documentació a Catalunya. Durant més de tres anys la comissió no ha parat de treballar, d’organitzar activitats, d’explicar els nostres motius i els nostres sentiments.
Finalment, gràcies al suport que cert partit català dóna al govern espanyol, el passat Abril el consell de ministres a instàncies de la ministra de cultura Carmen Calvo, aprova el projecte de llei de restitució dels documents. La feina però no va acabar aquí, davant la pressió i manipulació de la dreta espanyola els 500 lligalls que van sortir de l’arxiu ho van fer protegits per la policia i d’una manera indigna. No satisfets, aquests defensors de la pàtria van endegar de nou la seva maquinaria i l’Audiència Nacional va paralitzar el trasllat per raons d’urgència. Desprès de 60 anys esperant resulta que ens paralitzen el retorn per motius d’urgència, fa riure si no fos tant patètic. Per sort, malgrat tot, els papers van arribar a primera hora del matí del dia 31 de gener a l’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat, 67 anys desprès de la seva sortida de Catalunya. d’Aquesta manera s’inicia el camí del retorn de tota la documentació i l’Adriana va poder acabar de dinar convençuda de la legitimitat del trasllat. Hem aconseguit donar-los una lliçó de dignitat, de saber fer les coses i sobretot de paciència.
Read more...
