maig 31, 2006

El Show que comença

Doncs sí, el show del referèndum ja ha arribat. Fa un parell de dies els socis d'Òmnium , jo també, van parlar i el resultat de l'enquesta interna de l'associació és el següent:

SÍ: 1.109 vots (44,61%)
NO: 969 vots (38,98%)
BLANC: 111 vots (4,47%)
NUL: 99 vots (3,98%)
ABSTENCIÓ: 37 vots (1,49%)

Ho sigui que teòricament guanya el sí, però si sumem els no, més els nuls i els blancs la cosa canvia. De fet l'únic que queda clar és:

- Que CDC controla ben bé la meitat de l'associació, de fet això ja ho sap tothom. Fa unes poques setmanes el president de l'Òmnium, Jordi Porta, va sortir en un vídeo on donava suport a el candidat de Convergència a l'alcaldia de la Seu. Quina vergonya!!! com pots mullar-te d'aquesta manera? Ara bé si fem una ullada als treballadors que l'amic Porta té a la vora, podem entendre moltes coses. l'Amic JA és membre actiu de les JNC i amic íntim del candidat de la Seu. A canvi de què vas aparèixer en el vídeo? de pau interna?
Si voleu podeu veure una entrevista on en Porta explica els resultats.

- Que els nacionalistes d'aquest país estan fortament dividits. I sincerament així no anem enlloc. Com va dir un: Divideix i guanyaràs!

Per cert de regal Iberia ens deixa sense la majoria de vols que sortien del Prat Apa ens l'han ven fotut. Aquí dividits i somiant truites. Allà, com sempre, van per feina i una altra vegada ens han fotut la cartera. Sort del talante no? ah i també sort del "+" i de CDC que van pactar amb el talante. Fa gràcia i tot, si no fos tant patètic.

Read more...

maig 28, 2006

Una mica de música

Diumenge nit, ja ha desaparegut el feliç cap de setmana. Ja falta menys per acabar d'una vegada les obres de casa, de fet ja hem començat el compte enrere. Fa molta calor, i després de veure el 30 minuts (per cert m'he quedat de pedra, Quin país més cutre, per Déu!!) he decidit escriure alguna cosa. Per què? podeu preguntar-vos, doncs no ho sé. Potser pels centenars de visitants que té el blog, je je, és broma. Són una vintena al dia. Per cert des del 27 de juny de 2005, primer dia del blog, han visitat la pàgina 4.378 persones.
Em sembla, però que no vaig prou al gra, avui volia presentar-vos un músics molt interessants. El seu nom: Amadou & Mariam. Us recomano sincerament que visiteu la seva web. Són un grup africà que té una música fresca i actual, amb un toc ètnic. Tenen alguna cançó que recorda la música de l'amic Manu Chao. També podeu veure alguns dels seus clips. Si us sóc sincer m'agrada força la seva web, feu-li un cop d'ull. Arreveure.
I de regal... Definició ---
Ressentit: Molestar-se, sentir disgust, irritació, per una ofensa, una burla, un engany, etc..

Read more...

maig 26, 2006

tant lluny i ....

Bé avui us presento la web d'uns argentins que són la pera. Es tracta d'una empresa que realitza uns dissenys per a TV que són molt bons: Medialuna.tv
Un exemple dels seus treballs són les caràtules dels programes del Buenafuente.... bé a la web podreu veure altres treballs seus molt interessants.

Read more...

maig 25, 2006

Tant a prop i ...

Avui he descobert una productora audiovisual andorrana que té una web molt xula: miraAudiovisual. És curiós com tenim coses tant interessants tant i tant a prop i no les coneixem. Ai sort d'internet.

Read more...

maig 23, 2006

Entrevista

Gràcies a l'Antonia he recuperat una entrevista que no havia vist. Es tracta de l'entrevista que el Periòdico li va fer a l'Aminetou.

"Preferimos la muerte a vivir con los marroquís"

NÚRIA NAVARRO. El Aaiún, 1967. Exfuncionaria municipal.Casada y madre de dos hijos.
Delgada, altísima, aristocrática en su melhfa de colores. Nadie diría que Aminetu Haidar ha sido torturada por defender los derechos humanos en el Sáhara occidental, la tierra que sueña independiente. La Comisión Española de Ayuda al Refugiado y la Fundación CEAR le acaban de otorgar el Premio Juan María Bandrés.


--Usted comenzó la lucha pronto.

--A los 12 años yo era una niña mimada. La primogénita. ¡La primera bofetada me la dio un policía marroquí! Pero a esa edad comprendí que algo pasaba. Oía las bombas. Veía circular a las tropas. Como mi abuelo pertenecía al Ejército marroquí, vivíamos en el barrio militar.
--¿Al Ejército marroquí, dice?
--Sí. Yo veía vehículos militares llenos de sangre, y le preguntaba al chófer que era aquello. Me di cuenta de que los marroquís habían llegado al Sáhara occidental de manera ilegal. Sentía el miedo. Para oír la radio nacional saharaui teníamos que cerrar las persianas. A los 17 años supe que éramos un pueblo ocupado. Montamos células clandestinas.
--Y acabó pasando tres años y siete meses con los ojos vendados.
--Yo tenía 20 años. En 1987 nos enteramos de que venía a El Aaiún una comisión de Naciones Unidas para comprobar cuál era la voluntad de los saharauis. Decidimos manifestarnos. Pero los marroquís abortaron la concentración, arrestando a 400 personas. Liberaron a todos menos a 64.
--Usted estaba entre ellos.
--Sí. A mí me sacaron de casa a las 3.30 de la madrugada. Me llevaron a una sala de tortura, me ataron las manos y los pies con cuerdas y me echaron encima sustancias apestosas. Cuando perdía la conciencia, me despertaban a bofetada limpia, amenazándome con violarme y matarme. Pasé aquellos tres años y siete meses en una mazmorra llena de insectos, sin juicio, sin saber nada del exterior. Me liberaron en 1991.
--¿Cómo se sale de algo así?
--Enferma. Llena de dolor. Me operaron de la espalda y de las hemorroides, porque durante todo ese tiempo solo comí legumbres secas. La única carne era la de los insectos.
--Repugnante. Sin embargo, la experiencia no la arrugó.
--No. Construimos comités para denunciar la violación de los derechos humanos y el crimen contra la humanidad cometidos por el Estado marroquí. Cuando pudimos romper el cerco mediático, nos privaron del pasaporte. Y el 17 de junio del 2005 hubo una nueva manifestación.
--¿Volvió a ser objetivo?
--Me abrieron la cabeza y me dejaron tirada en la calle. En el hospital me dieron 10 puntos pero, antes de recibir el alta, me llevaron a la policía judicial marroquí. Tras tres días de interrogatorios, me negué a firmar un dosier lleno de mentiras.
--¿Qué tipo de mentiras?
--Escribieron que yo decía pertenecer a una banda criminal y que incitaba a la gente a la violencia. ¡Es el Gobierno marroquí el que ejerce el terrorismo de Estado! Para mí fue un honor estar siete meses en la Cárcel Negra. Pude constatar el sufrimiento de los prisioneros.
--Hoy la intifada continúa.
--Desde el 21 de mayo del 2005 hay una gran sublevación popular pacífica. Frente a la miseria, frente a la explotación, frente a las violaciones de los derechos de expresión, manifestación y asociación, frente al silencio de la comunidad internacional. Naciones Unidas no ha llegado a una solución del conflicto. Y nosotros nos agarramos a nuestro derecho inalienable de autodeterminación.
--Levantando las banderas.
--Y repitiendo eslóganes contra la ocupación marroquí. Pero la respuesta siempre es perversa, brutal, salvaje... A base de represión y de silencio, la situación se agravará. No descarto que alguien piense en una acción agresiva... Nosotros invitamos a la calma. Preferimos ser víctimas de la violencia que practicarla.
--Usted se queja amargamente de Francia y de España.
--Francia, lo sabemos, defiende de manera clara la ocupación marroquí. Pero ¡el Gobierno español tiene una responsabilidad jurídica e histórica hacia nosotros! Fue España quien nos dejó en manos de un ocupante represor. ¡No puede callar!
--¿Se explica el desinterés?
--Tendrán intereses... Sabemos que el pueblo español nos apoya. Si no existiera su solidaridad, estaríamos muertos. Solo le pedimos al Gobierno español que presione al marroquí para que nos deje ejercer nuestro derecho a la autodeterminación.
--No corra tanto riesgo, Aminetu...
--Sé que, cuando regrese a casa, me volverán a encerrar en la cárcel. Pero nuestra obligación es sacrificar nuestras vidas para que los otros vivan. Llegar hasta la muerte si es preciso. Preferimos la muerte a vivir con los marroquís.

Fuente : El Periódico de Cataluña, 17 de Mayo del 2005

Read more...

maig 22, 2006

i quan pensava

i quan pensava que poques coses podien sorprende'm apareix de nou Apple i ZASS!
Tot just ahir la poma va obrir un nou apple store a la Cinquena Avinguda, 767. L'identificareu per la seva entrada: un cub immens de vidre amb una poma al centre. Però això no és tot l'apple store està obert 24 hores tots els dies de l'any. Ah i per si algú no s'ho creu: Click per veure les imatges de l'entrada hora per hora. Per cert un xalat ha aprofitat l'ocasió per demanar a la seva companya si es vol casar amb ell: Click
Encara no tens un mac?

Read more...

maig 19, 2006

Record

Read more...

Àfrica

Avui, com sempre, voldria fer un parell de reflexions sobre el continent africà.

Sovint visito les webs de diferents ONG's com per exemple Metges sense Fronteres o Intermón-Oxfam. Cada cop que visito les seves planes m'adono de com d'injust és el món. Si ja sé, és la típica frase que tots fem servir alguna vegada. Però de debò no podem fer alguna cosa més per canviar aquesta situació? Dos exemples:
Epidemia de còlera a Angola, segons MSF cada hora mort una persona per aquesta epidèmia.
Crisi humanitaria a Sudan i Txad
Greu sequera a l'Est d'Àfrica. 11 milions de persones estan en situació de risc.

Les crisis humanitàries del continent són contínues i la xifra de morts esgarrifosa. Que podem fer? aquesta és la gran pregunta que molts de nosaltres ens fem dia sí, dia també davant l'allau de males notícies. Sincerament, no ho sé. A cop calent un pensa en deixar-ho tot i viatjar al continent, pensant que qualsevol ajuda és bona. Després de cinc minuts la reflexió és diferent. Continuo pensant que algun dia podré realitzar aquest petit "somni" i treballar directament des del continent. Però de moment hem de fer els possibles per intentar canviar les coses des d'aquí. Qualsevol idea pot ser bona, qualsevol esforç és agraït, qualsevol petit gest pot canviar la situació d'algú. Cada un de nosaltres ha de triar quin gest, acció o esforç vol fer.

Per acabar una petita recomanació:

"El fin de la pobreza" de Jeffrey Sachs, una gran lectura per a tots aquells que com jo intentem fer petits canvis.

Read more...

maig 18, 2006

blanc sobre negre

Avui tot i ser un dia feliç (2a champions) tinc una sensació agredolça. Aquest matí he rebut la trucada d'un bon amic. La seva situació professional no és massa bona. Fa dies que rumia si fer un canvi de vida és el millor per ell. Després de parlar llarga estona amb ell he pogut explicar-li que comprenc perfectament la seva situació. No és fàcil enfrontar-se amb els companys de feina. La seva empresa és tradicional per dir-ho així i alguns dels seus treballadors ja fa anys que hi són. Per ell aquest és un dels seus grans problemes. Aquest sector més tradicional el veu com una amenaça al seu "status-quo", als seus privilegis, al seu poder i sobretot tenen por de quedar amb ridícul davant els caps. La majoria de personatges que fan mobbing són mediocres per naturalesa. El meu consell ha estat: buscat una altra feina o planta cara fins a les darreres conseqüències. Aprofitant aquesta història crec que seria interessant parlar de la maldat: Qualitat del qui és dolent moralment. Sincerament puc afirmar que estic envoltat de magnífiques persones, bons amics, bones amigues i en general bona gent. Ara bé, sempre hi ha en algun racó algú que disfressat de bona persona provoca malestar a la gent que té a la vora. A tots ells, a tu, vull dir-te sabem on estàs, sabem on t'amagues i tard o d'hora tothom sabrà qui i com ets.

Avui, però, no vull amagar-vos la meva immensa felicitat per la victoria culé, oe, oe , oe. Ja temin la segona!!!! Ai, si tots els dies fóssin com ahir.
Visca el Barça, Visca Catalunya i evidentment Visca la Llibertat!!

Read more...

maig 16, 2006

OppenOffice 2.0

Avui es presenta la traducció catalana de la segona versió del conegut programa OppenOffice. Es tracta del paquet ofimàtic més modern disponible en aquesta llengua. L'OpenOffice.org 2.0 és lliure i inclou un processador de textos, un gestor de fulls de càlcul, un programa de gràfics vectorials, un gestor de bases de dades i una aplicació per a edició d'HTML i presentacions. Es pot baixar gratuïtament des d'Internet.

Read more...

maig 13, 2006

Més notícies sobre l'Aminetou Haidar

Si voleu estar informats del viatge de l'activista sahrauí Aminetou Haidar podeu visitar el blog de l'amic Antoni Guirao,.

Read more...

maig 12, 2006

El president del Parlament rep Aminatou Haidar

Ahir dijous el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach (d'ERC) va rebre la defensora dels drets humans del poble sahrauí Aminatou Haidar.
Haidar va visitar la cambra catalana acompanyada de membres de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat i dels diputats Juan Manuel Jaime i Rafael López, membres de l'Intergrup Parlamentari per la Pau i la Llibertat al Sàhara.
Sens dubte és tracta d'un nou pas endavant pel reconeixement del poble saharuí.

Foto de la trobada

Read more...

maig 11, 2006

Conferència


Òmnium Alt Urgell ha organitzat pel proper dissabte dia 13 una conferència molt i molt interessant. Es tracta de la presentació del llibre: ESTATUT DE CATALUNYA. VERITATS CONTRA MENTIDES del professor titular del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa i Balcells. Si ens voleu acompanyar la conferència serà a les 19:00 hores al Consell Comarcal de l'Alt Urgell.

Read more...

El TRISTPARTIT

Si senyor a partir d'ara el govern de Catalunya s'anomena Tristpartit. Quina olla de grills!. Sincerament és com patètic tot el que veiem aquests dies. Maragal que vol fer fora els consellers d'ERC. Tanmateix no s'atreveix per por a un vot massiu del NO per la criminalització que s'ha fet d'ERC (com en el cas Carod). L'amic eco-piju-socialista, dit d'altra manera l'excomunista Saura, pidolant càrrecs i forçant la sortida d'ERC del govern. Els companys d'ERC forçats per la militància a fer coses que segurament tots no tenien ganes de fer. Si fem una ullada per la vella Europa veurem com en Blair s'esfonsa en el seu propi fang. França viu políticament i socialment uns moments terribles. Itàlia?, com sempre, un espectacle a lo pel.lícula dels anys 50. Tots els models, pactes i altres s'esfoncen. Per aquest motiu l'invent del Trispartit va aixecar tantes il.lusions. Semblava que era possible fer política d'una altra manera. Però, ai amics!, el temps dóna la raó a qui la té. La nostra classe política és tant dolenta com a la resta del món. Per cert m'he deixat als amics de ZIU. Potser millor no fer-ne comentaris, ells mateixos és desqualifiquen constantment.
Si voleu seguir la darrera hora del Trispartit:

Busot
Blog de Saül Gordillo

Read more...

maig 08, 2006

Morir dignament

Avui hem pogut llegir al diari com en Jorge León Escudero, pentaplègic des de l'any 2000, havia mort. De fet algú l'ha ajudat a morir. Deseguida han aparegut algunes veus que censuren aquest tipus d'actitud. Alhora la justícia investiga qui ha estat la persona, que en un acte d'humanitat extrema ha donat la mà al Jorge tot just abans de morir. A tots ells, però en especial als amics que llegiu habitualment les meves paraules us recomano la lectura del Blog del Jorge. Que tinguis un bon viatge company!

Read more...

Freak

Segons Wikipèdia un Friki és: Friki, frik o freaki (del inglés freak, que significa raro, extravagante, estrafalario, fanático), es un término usado en el habla hispana, para referirse a la persona interesada u obsesionada con un tema. Hay distintos niveles de "frikismo", siendo el más extremo el llevar su afición o interés, hasta el punto de convertirlo en una forma de vida. En niveles aún más extremos, el aficionado obsesivo/compulsivo deja de ser friki y evoluciona a gosu o geek.
De cop i volta, un dia, vaig adonar-me d'un fet: conec bastants Freaks. La majoria han fet de la seva vida una obsessió. Alguns d'ells prefereixen no fer-se amb la resta de la humanitat i decedeixen deixar de parlar-te o saludar-te. Segur que tots en coneixeu algun d'aquests. Potser es pensen que aquest fet pertorva les nostres ments. Sincerament s'equivoquen.

Read more...

Exigim

Si busquem al diccionari el verb exigir en trobem la següent definició: Demanar imperativament alguna cosa en virtut d'un dret, d'una autoritat, una força. Penso que com a ciutadans d'un país anomenat Catalunya tenim l'obligació d'exigir als nostres representants polítics una mica de seny i sobretot més seriositat. Malauradament cap partit polític català o espanyol es salva de la patètica imatge que els nostres representants estan donant. Parlem, ràpidament, si voleu del culebrot de l'Estatut. Finalment sembla que per fi arribem a olorar, poca cosa més, el final de tant trista història. Després de més de dos anys sembla que les eleccions anticipades seran l'únic remei a tantes i tantes hores perdudes. Avui per exemple el conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya demana en aquest article eleccions anticipades. Ai Déu meu! Potser el millor que poden fer tots plegats és plegar i deixar que la societat netegi l'actual classe política.

Read more...

maig 04, 2006

Article d'opinió: Entre l'Habana i el desert

(Publicat a Diari d'Andorra el 10/05/2006)

Fa tot just un mes vaig iniciar el meu tercer viatge als campaments de refugiats sahrauís. Com sempre el viatge ha estat dur, però immensament gratificant. Aquest cop, però, he aconseguit conèixer persones molt interessants. Qualsevol racó és bo per xerrar una estona, això sí a partir de les set de la tarda, abans la calor és insuportable. Entre les diferents xerrades, drets, asseguts o estirats, que vam poder fer em van semblar especialment interessants les dels joves companys sahrauís que han estudiat a Cuba. Passejant per un dels mercats de Smara pots trobar-te amb un llicenciat en dret, un informàtic o un enginyer. Sobta sentir aquella veu dolça de l’illa d’en Fidel enmig del desert més dur del món. La sorpresa, però, augmenta quan escoltes el que et diuen.. La majoria tenen una visió clara i concisa de les possibles solucions al conflicte sahrauí. La seva vida, com la de tots els sahrauís, no ha estat fàcil. Tot i així mai es queixen de la seva situació. Imagineu-vos que tot i néixer en un camp de refugiats situat en un desert, viviu durant quinze anys en una illa tropical: Cuba. Allí estudieu una carrera universitària i evidentment gaudiu de la calidesa cubana. De cop i volta després de quinze anys retornes a la terra que et va veure néixer. Tot just obrir la porta de l’avió (imaginem que és el mes de Juliol) impactes amb una paret de calor d’uns 50 graus. No tens feina, vius en un campament de refugiats i evidentment no pots gaudir de tantes i tantes coses que tots coneixem de Cuba. Sobta, però, veure com aquests joves intenten acostumar-se a aquest nou escenari. Pots veure’ls jugant a beisbol, o voleibol, esports nacionals a Cuba. Aprenent anglès o fent qualsevol altra activitat que us pugueu imaginar. Qualsevol cosa és millor que estar sense fer res, com ens explicava l’amic Sidi. Molts d’ells han començat a agrupar-se en petits col.lectius. Des d’aquests entorns de debat intenten trobar la manera de realitzar aquells canvis socials i polítics que ells creuen necessaris. Tenen clar que per aconseguir els seus objectius s’han de fer canvis importants, però també són conscients que viuen en una de les societat musulmanes més avançades del món. Tota aquesta energia i valentia típica del joves, siguin d’on siguin, topa sovint amb el mur de les generacions anteriors. Aquest xoc generacional és també molt comú a casa nostra. En la família, en l’empresa, a l’esport i també a la política. És però una obligació de tots els joves intentar canviar les coses tot aprofitant l’experiència dels més grans. I sincerament és també una obligació dels més grans deixar pas als joves quan el seu cicle s’ha tancat. Per sort, en aquest darrer viatge he pogut veure i participar d’un somni. Un somni que neix en una terra deserta, on les condicions de vida són extremadament dures. Un somni que vol retornar un poble a casa. Un somni que intenta fer-se gran malgrat tot. Espero poder veure com aquest somni es fa realitat algun dia.

Read more...

maig 03, 2006

FAM: Sofriment general produït per l'extrema escassetat d'aliments


Avui tot llegint el diari el País, sovint ho faig quan esmorzo, he vist un titular que m'ha tret les ganes d'acabar l'entrepà de pernil que tenia entre les mans: "146 millones de niños sufren hambre". En el temps que més o menys he tardat per escriure aquestes quatre ratlles, 1 minut, han mort deu nens menors de cinc anys. Segons Unicef en els darrers 15 anys el percentatge de nens desnutrits s'ha mantingut estable, és a dir, no hem estat capaços de fer descendre el patiment i la mort de molts dels infants del nostre món. En contra, l'obesitat s'ha convertit en un problema de salut que afecta la societat benestant de la qual molts de nosaltres gaudim. Menjar és una necessitat, ningú ho nega. Ara bé, amb una millor distribució dels aliments, una millor distribució de la riquessa (petroli, or, diamants, fusta, i altres recursos naturals) i també un consum moderat i sostenible potser aconseguiríem rebaixar aquestes xifres tant esgarrifoses.
Per cert, malgrat tot, m'he acabat l'entrepà.

Read more...

maig 02, 2006

Vint-i-cinc

25 mirades, 25 somriures, 25 il.lusions, 25 esperances... 25 són els nens i nenes sahrauís que podran vindre a l'Alt Urgell i Cerdanya gràcies a 25 famílies solidàries. Encara som a temps d'augmentar la xifra.

Les coses no sempre són com tots esperem, això és natural. Ara bé, us asseguro que només escoltant la veu d'una de les nostres dues nenes oblido per uns moments aquelles males històries que com tots arrossego darrerament. Fa potser una setmana que no podem parlar amb els campaments i us he de confessar que les trobo a faltar.

Fa dies que tinc pensat escriure un article d'opinió. Ja fa massa temps que no n'escric cap i la veritat es perd el costum. Prometo fer l'esforç i escriure alguna cosa interessant aviat.

Per acabar voldria reprendre un vell costum del blog: buscar definicions de paraules. Avui toca:
Egocentrisme: "Actitud psicològica que porta a constituir-se, un mateix, en el centre de l'univers i a considerar les coses en tant que són d'alguna utilitat pròpia."

Read more...

maig 01, 2006

Imatges



Malgrat tot, finalment he sortit a fer algunes fotos. Aquí en deixo un parell.

Read more...

Desapareguda


Aquest cap de setmana la nostra Cócker Spaniel ha desaparegut. La "SIRA" ens ha acompanyat durant 11 anys. Es fa estrany baixar a Montferrer i no sentir-la. La veritat, després de dos dies ja tinc poques esperances de tornar-la a veure. Sincerament he de confessar-vos que durant aquests 11 anys m'ha fet molta companyia. Passejant per la muntanya, fent-la jugar per Montferrer, o simplement estant a la meva vora en algun d'aquells moments dolents que tots tenim. Estiguis on estiguis gràcies...

Read more...

  © PepFarràs 2009. Tots els drets reservats

Back to TOP