novembre 30, 2006
Qüestió de webs
El passat divendres dia 24 vilaweb va publicar una notícia que feia referència a un estudi fet per l'empresa internacional IPSOS. Aquest estudi basat en una enquesta a cinc mil ciutadans alemanys, britànics, espanyols, francesos i italians, conclou que el 3% dels habitants d'aquests territoris tenen bloc i que el 20% n'han llegit algun; que els que llegeixen més blocs són els que tenen entre vint-i-cinc anys i trenta-quatre; i que un 21% dels lectors són de sexe masculí, i un 14%, de sexe femení.
Fa molt temps que predico en un desert anomenat Pirineu. De fet intento convèncer a molts amics, coneguts o lectors d'aquest blog. És a dir, intento animar-los perquè s'aventurin a crear el seu petit espai en aquest món anomenat internet. Crear un blog és molt fàcil, però fer-lo viure és més complicat, o potser no. Cal simplement voler comunicar-se. La comunicació és una de les necessitats més bàsiques de l'ésser humà. Sí, ja sé que no podem comparar-lo amb alimentar-nos, beure quan tenim set o el sexe, però quasi. O potser us penseu que l'èxit dels telèfons mòbils està en els seus colors o les musiquetes que tenen?
Tots tenim la necessitat de comunicar, però tant dóna com ho fem. Per què no escriure? potser fem alguna falta d'ortografia, potser no en sabem prou, però potser és més important expressar el que setim, pensem o somiem.
Apa doncs tots a escriure....
novembre 28, 2006
El mur o the western sahara wall
Dissimulat, desconegut, amagat, armat, minat, vergonyós, inhumà. Podria escriure un bon grapat d'adjectius més, però ho deixo aquí.
El govern marroquí va iniciar l'any 1980 la construcció d'un mur que divideix el territori del Sàhara Occidental i per tant divideix també la seva població. Us deixo algunes dades i imatges del mur de la vergonya.
Construït en sis etapes el mur té una longitud de 2720 quilòmetres
1er mur: (Agost 1980- Juny 1982)
2on mur: (Desembre 1983 – Gener 1984)
3er mur: (Abril 1984 – Maig 1984)
4art mur: (Desembre 1984 – Gener 1985)
5è mur: ( Maig 1985 – Setembre 1985)
6è mur: (Febrer – Abril 1987)
Està format per sorra i pedres té una alçada de tres metres amb torres, búnkers, camps de mines, vigilància electrònica, artilleria i reconeixements aeris regulars.
Podeu observar la línia vermella (Nord-Sud) que representa el mur
Vist des del satèl.lit (1)
Vist des del satèl.lit (2)
Vist des del satèl.lit (3)
Vist des del satèl.lit (4)
Vist des del satèl.lit (5)
Vist des de l'aire (1)
Vist des de l'aire (2)
Vist des de l'aire (3)
Vist des del satèl.lit (1)
Vist des del satèl.lit (2)
Vist des del satèl.lit (3)
Vist des del satèl.lit (4)
Vist des del satèl.lit (5)
Vist des de l'aire (1)
Vist des de l'aire (2)
Vist des de l'aire (3)novembre 25, 2006
novembre 24, 2006
novembre 23, 2006
Publicitat i accidents
El passat dilluns dia 20 va celebrar-se el dia mundial en record de les víctimes d'accidents de trànsit. Una plaga que castiga per igual a tots els països i éssers humans. La DGT va estrenar fa uns dies un criticat anunci de TV que intenta conscienciar-nos sobre l'ús del cinturó de seguretat infantil. Les campanyes d'anuncis són una eina habitual que molts governs utilitzen. De fet aquest anunci és una còpia d'un que les autoritats austríaques van realitzar l'any passat amb força èxit.
M'ha deixat, però, bastant al.lucinat una campanya realitzada a Nova Zelanda per l' agencia Colenso BBDO. La campanya consistia en deixar sobre el parabrisa dels vehicles aquest imprès. La imatge és molt impactant i diu:" Si us plau no corris a prop de les escoles ". La pregunta és: Són eficients aquestes campanyes? què hi penseu?
Molt més divertida és aquesta campanya realitzada a Dinamarca: Com la podríem definir: Pits i ... bé mireu el vídeo i després en parlem.
Nació
Avui el primer ministre del Canadà Stephen Harper ha presentat una moció al parlament federal per la qual es reconeix que Quebec és "una nació dins la unitat del Canadà". Per primera vegada Canadà reconeix el caràcter nacional del Quebec. És, sens dubte, una bona notícia pels habitants del Quebec i també per a tots els Canadencs. Faig però la següent reflexió: algú s'imagina que passaria si en ZP presentés al Congreso una moció més o menys igual? Recordeu el merder de l'estatut? com ens definim els catalans?:
" El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. "
Nació, nacionalitat, constitució, nació, ciutadania, parlament... uf massa paraules, massa perdre el temps, massa de tot. Ah, per cert, us recordo que aquesta definició i tot l'estatut estan recorreguts judicialment, o sigui que ja veurem si la filigrana de definició al final queda o no queda per al futur.
Tant senzilles que són les coses, tant i tant simples que les podem fer, per què sempre ens compliquem la vida? la veritat no en tinc ni idea. Estic, però, profundament cansat de la classe política d'aquest país. No m'extranyen els índex d'abstenció que tenim. Falten més joves a la política, més gent preparada i menys "listillos" o "mediocres" sense cap valor que són polítics perquè no poden ser altra cosa.
novembre 22, 2006
Hesse
Des de fa molts anys tinc per casa un parell de llibres d'en Hermann Hesse. Escriptor alemany que l'any 1946 va rebre el premi Nobel de literatura. De tant en tant els faig una ullada buscant alguna frase, algun paràgraf o alguna paraula que m'interessi. Avui en deixo una, per si algú vol pensar-hi:
"Cuanto más cerca estamos sentados unos de otros, más difícil nos resulta llegar a conocernos"
Per avui ja n'hi ha prou, no sempre tinc ganes d'escriure companys...!
novembre 19, 2006
Diumenge
Diumenge pel matí, t'aixeques després d'un bon sopar, un bon vi i una bona companyia. Com quasi sempre he decidit llegir els diaris electrònics del dia. Sempre pots trobar-hi alguna cosa interessant entre tanta lletra. Per sort avui l'he trobat. És un fantàstic article d'en Mario Vargas Llosa -Podeu visitar la seva web oficial- -llegir-ne alguna cosa més al wikipedia-.
L'article és titula: el olor de la pobreza. És sens dubte un document dur, potser fins i tot fastigós, però l'encerta de ple. Moltes vegades no pensem en totes aquelles coses, per nosaltres quotidianes, fàcils d'aconseguir, fins i tot ridícules que en un altres contexts suposen la frontera entre la vida i la mort. Un wc, per exemple. O una aixeta que un cop accionada et permet gaudir d'aigua corrent. O tantes i tantes coses que ens despreocupen per ser-nos quotidianes però que en certa mesura són la base del nostre benestar. Penseu-hi la pròxima vegada que estireu la cadena del vàter.
Us deixo un petit fragment de l'article:
novembre 17, 2006
Imatge
Un segon, un instant, un minut, una mica més, una estona, un quart, una hora, un dia, una setmana, un mes, un any, una vida, una eternitat. Una paraula: REFUGIAT
Per tu, per elles, per vosaltres, per tots. UN RECORD
Avui com tantes altres tardes escric pensant en vosaltres. Ja queda menys, potser demà podrem parlar o potser diumenge. Les preguntes de sempre: Cómo estás? cómo está tu madre y tu padre? i jo que sempre contesto el mateix: Muy bien y vosotros?
Després la cosa s'anima, rialles, explicacions, històries i sempre s'acaba amb: Fins aviat, te llamo pronto..
Un dia més, un dia menys. Tan se val, el dia 5 cada cop és més a prop...
la cara més fosca d'Àfrica
El passat dimecres 15 de novembre el senyor Zapatero, també anomenat ZP, va reunir-se amb la cara més fosca d'Àfrica: Teodoro Obiang. Per aquells que no el coneixeu Obiang és el Dictador de Guinea Ecuatorial des de l'any 1979. Internacionalment Obiang és conegut per dirigir la dictadura més corrupta, etnocèntrica, opressiva i antidemocràtica del món.
Segons wikipedia: En julio de 2003 la radio estatal África 2000 anunció que el presidente es un Dios que está en permanente contacto con el Todopoderoso y puede matar a cualquiera "sin que nadie le pida cuentas y sin ir al infierno porque es el Dios mismo"..
La web de la CIA, però, el tracta molt millor, potser perquè el país té petroli.
Zp no va ser l'únic en rebre el demòcrata africà, perdó volia dir assassí africà. Mariano Rajoy també el va rebre. Tot plegat un patètic intent de recuperar l'hegemonia espanyola a l'antiga colònia, costi el que costi i oblidant el trist passat de l'assassí Obiang.
Què ens està passant? Oblidarem el passat per guanyar quatre duros? Què passa amb ÀFRICA senyors. Quants dictadors més (titelles d'occident) permetrem que assassinin a la seva població?
Aquí us deixo algunes reaccions a la visita d'Obiang:
- Periodistas 21: Serà Obiang nuestro hijo de Puta
- Guerra Eterna: Obiang visita el país de Repsol
- Blogs de Expansión (una visió + mercantilista): La relación con los dictadores
novembre 16, 2006
A tu, periodista
Dimarts passat, dia 14, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va fer un acte de reconeixement a la tasca professional de Joaquim M. Puyal, que fa més de trenta anys que es dedica al periodisme. En Puyal, que tantes i tantes tardes de diumenge m'ha fet companyia tot escoltant el partit del Barça, va aprofitar per a fer públic aquest manifest, on afirma que la professió està amenaçada per interessos comercials, i fa una crida als professionals a exercir un periodisme lliure, compromès i rigorós.
Sens dubte, els periodistes exerciu una tasca socialment important: Ens informeu de tot el que passa a la nostra ciutat, comarca, nació, país, continent i món. Dia rere dia, però, observem com la vostra feina cada vegada és més complexa i perillosa alhora que també molts de vosaltres renuncieu a la vostra missió per a poder sobreviure en un món on els interessos polítics i comercials ho dominen tot.
Molts de vosaltres, heu pagat un preu molt alt per defensar la vostra professió. Un exemple molt clar d'aquesta actitud valenta el tenin en la periodista russa Anna Politkòvskàia que va morir d'un tret el passat octubre mentre escrivia sobre les tortures a la guerra de Txtetxènia. Ahir va ser recordada arreu del món coincidint amb el dia internacional de l'escriptor empresonat (Manifest).
Què us sembla si tots plegats perdem cinc minuts i llegim el seu
darrer article de l'Anna Politkòvskaia i signem una petició a la web de reporters sense fronteres perquè hi hagi una investigació independent de l'assassinat de Politkòvskaia?
Són tant sols cinc minuts però em sembla que és el millor petit homenatge que li podem fer.
novembre 14, 2006
Sun Tzu
Sabeu qui fou en Sun Tzu? Un parent del Bruce Lee? Jo diria que no my friend (be water... està bé l'anunci) bé anem per feina. Sun Tzu és l'autor del llibre: l'art de la guerra, un antic llibre xinès sobre estratègia militar. Fa uns anys es va posar de moda, tots els empresaris i departaments de màrqueting el tenen present alhora de treballar. Bé, tots, tots, potser no però quasi tots han sentit a parlar del llibre. Us deixo un parell de frases del company Sun Tzu a veure que us semblen:
"El general és el pilar de l'estat. Si el pilar és ferm l'estat serà fort; si el pilar té esquerdes l'estat serà feble"
"Si l'exèrcit està desorientat i confús sorgeix el perill; els sobirans veïns provocaran dificultats"
Si us sembla reflexionem sobre les frases... algú pot veure-hi reflectit el darrer govern de la Generalitat de Catalunya?
novembre 13, 2006
Nova imatge de PIRINEU AMB EL SÀHARA
Doncs aquí està, el nou logo de l'associació. Esperem que us agradi a tots.
Llegir, pensar, actuar
Moltes vegades parlar d'alguns temes, considerats tabú, provoquen més problemes que avantatges. Jo tinc certa tendència a parlar de temes "calents", alguns ja ho sabeu, i això em provoca inevitablement problemes. Penso, però, que sempre és preferible parlar a callar. Tots tenim part de raó quan intentem explicar els nostres raonaments, cap de nosaltres té la veritat absoluta, això és inqüestionable. Ara bé, també es cert que si tu i jo, o nosaltres i ells, o vosaltres i ells parlem i tots donem el nostre punt de vista potser jo coneixeré coses que no sabia i vosaltres també. Fa uns dies vaig poder intercanviar pensaments, per dir-ho així, amb un company que defensa la causa palestina. Causa, d'altra part, molt noble i justa. Malauradament, estic convençut que el company no va entendre la meva posició vers el poble jueu. Estudiar, llegir, i fins i tot "admirar" en certa mesura un poble no vol dir compartir els seus actes. Sobretot si aquests provoquen mort i destrucció. Per aquest motiu us convido a llegir l'article de l'escriptor israelí David Grossman. El text és un resum del discurs que va llegir en 11è aniversari de l'assassinat d'Isaac Rabin.
Sé que és un text llarg, potser a molts el tema no us interessa però si us plau feu-li un cop d'ull...
Israel está sacrificando su propio milagro
DAVID GROSSMAN
"Al recordar anualmente a Isaac Rabin, los israelíes nos miramos a nosotros mismos. Este año mirarnos a nosotros mismos no resulta nada fácil.
Hubo una guerra. Israel demostró un enorme poder militar, pero también descubrió su fragilidad y su impotencia. Vimos que, a fin de cuentas, nuestro Ejército era incapaz de asegurar nuestra existencia. Pero sobre todo entendimos que Israel se halla en una profunda crisis, mucho más profunda de lo que creíamos, tal vez la peor de su historia.
Mi amor por esta tierra es difícil, complicado y rotundo. El pacto que siempre he tenido con esta tierra se ha convertido, desgraciadamente, en un pacto de vida o muerte. No soy en absoluto religioso, pero aun así creo que el establecimiento y la mera existencia del Estado de Israel son una especie de milagro que nos ha ocurrido como pueblo, un milagro político y humano. Esto es algo que nunca olvido, ni siquiera cuando muchos aspectos de nuestra realidad me soliviantan y me deprimen, ni cuando el milagro se va desgranando en pedazos de cotidianeidad, miseria, corrupción y cinismo. Incluso cuando la realidad parece una mala parodia de ese milagro, no me olvido de él.
"Contempla la tierra, que tanto hemos malgastado", escribió el poeta Shaúl Tchernijovsky en 1938. Se lamentaba de que en la tierra de Israel, en su seno, enterrásemos una y otra vez a hombres jóvenes, en la flor de la vida. La muerte de los jóvenes supone un precio terrible, pero no menos horrible es la sensación de que el Estado de Israel lleva años y años sacrificando no sólo la vida de sus hijos sino también el milagro que le alumbró: la gran y extraña oportunidad que le brindó la historia de establecer aquí un Estado civilizado y democrático que se guiase por valores judíos y universales. Un Estado que fuera un hogar nacional para los judíos, pero no sólo en el sentido de un refugio sino en el de un lugar que diese un nuevo significado a la realidad judía; un Estado en el que parte importante de su esencia e identidad, de su ética judía, fuera un trato de respeto y plena igualdad a sus ciudadanos no judíos.
Y miren lo que ha pasado. Un país joven, atrevido y vitalista ha sufrido un proceso de envejecimiento prematuro.
¿En qué momento perdimos hasta la esperanza de que algún día podríamos tener una vida diferente, una vida mejor? Y aún más importante, ¿por qué hoy miramos indiferentes e hipnotizados cómo la locura, la rudeza, la violencia y el racismo se adueñan de nuestro hogar?
¿Cómo es posible que un pueblo con tanta capacidad de creación y renovación como el nuestro, un pueblo que ha sabido levantarse de las cenizas una y otra vez, se halle ahora, precisamente cuando posee un poder militar tan grande, en tal estado de debilidad e impotencia? De nuevo somos las víctimas, pero en esta ocasión somos víctimas de nosotros mismos, de nuestros miedos, nuestra desesperación y nuestra miopía.
Una de las peores cosas que ha revelado esta última guerra es que actualmente "no hay rey en Israel", es decir, nuestros jefes, políticos y militares, están vacíos. Y no hablo ahora de sus evidentes negligencias durante la guerra, ni de los grandes y pequeños casos de corrupción. Hablo de que las personas que hoy gobiernan Israel no son capaces de integrar los aspectos saludables, revitalizantes y fértiles de la identidad israelí, esos elementos de la memoria histórica que podrían dar fuerza e ilusión y que darían algún significado a la lucha agotadora y desesperante por la supervivencia.
Nuestros líderes se caracterizan por el miedo y la intimidación, por el guiño del negocio sucio, por el mercadeo de todo lo que más apreciamos. No son realmente líderes, y, desde luego, no son los líderes que necesitamos en una situación tan complicada y carente de rumbo como la nuestra. A veces, parece que lo que realmente les importa ocupa el minúsculo espacio entre dos titulares de periódico o entre dos investigaciones del fiscal general del Estado. Quiénes nos gobiernan -no todos, por supuesto, pero sí la mayoría- se muestran asustados, reticentes, inquietos. Resulta ridículo pensar que de ellos surja alguna visión o idea original, osada, de altas miras.
Señor primer ministro de Israel, no digo esto movido por la ira o la venganza. He aguardado cierto tiempo para no hablar llevado por el arrebato. Usted no podrá menospreciar mis palabras aludiendo al dicho de que "no se debe juzgar a un hombre cuando está sufriendo". Sí, claro que estoy sufriendo, pero más que rabia lo que siento es dolor. Me duele esta tierra y lo que usted, señor primer ministro, y sus colegas le están haciendo.
Isaac Rabin emprendió el camino de la paz con los palestinos no porque sintiera un gran aprecio por ellos o por sus líderes. También entonces, la opinión mayoritaria era la de que no había interlocutor serio entre los palestinos ni nada de lo que hablar con ellos. Pero Rabin decidió dar el paso porque comprendió, con gran tino, que la sociedad israelí no podría mantenerse durante mucho tiempo en una situación de conflicto sin solución. Entendió, antes que muchos otros, que vivir en un clima constante de violencia, ocupación, terrorismo, miedo y desesperanza implicaba pagar un precio que Israel no podía pagar.
Llevamos muchos años viviendo en plena lucha. Hemos nacido en mitad de la guerra, hemos sido educados en ella y, en cierto sentido, hemos sido programados para ella. Tal vez por eso pensamos a veces que esta locura es lo único verdadero, la única vida que podemos tener, y que no tenemos la posibilidad o incluso el derecho a aspirar a una vida distinta. Por nuestra espada viviremos, por nuestra espada moriremos y siempre la espada vencerá.
Quizá eso explique la indiferencia con que asumimos el rotundo fracaso del proceso de paz, un fracaso que dura ya años y que cada día se cobra más víctimas. Tal vez eso explique también que la mayoría de nosotros no haya reaccionado ante el brutal golpe que ha sufrido nuestra democracia con el nombramiento como ministro de un tipo como Avigdor Liberman, que es algo así como nombrar jefe de los bomberos a un pírómano.
Éstos son algunos de los factores que han hecho que en poco tiempo el Estado de Israel se esté mostrando tan cruel con el débil, el pobre, el que sufre. La indiferencia por la suerte de la gente que pasa hambre, los ancianos, los enfermos, los minusválidos, la no reacción ante el tráfico de mujeres o las pésimas condiciones laborales de los trabajadores extranjeros o el racismo institucionalizado hacia la minoría árabe; todo esto ocurre con total naturalidad sin que nos espantemos ni protestemos. Y empiezo a pensar que, aunque la paz llegue mañana, quizá ya sea tarde para que nos curemos del todo.La desgracia que se ha abatido sobre mi familia, con la pérdida en la última guerra de mi hijo Uri, no me da un derecho particular a opinar, pero creo que el enfrentarse a la muerte de un ser querido brinda cierta lucidez, al menos a la hora de distinguir entre lo importante y lo superfluo, entre lo que se puede o no conseguir, entre la realidad y la fantasía. Toda persona cabal, tanto israelí como palestina, sabe en el fondo diferenciar entre los sueños y los deseos y entre lo que se puede lograr realmente tras unas negociaciones. Quien no lo sepa diferenciar, sea israelí o palestino, ya no es un interlocutor sino alguien encerrado en su hermético fanatismo y, por lo tanto, no puede participar en una negociación.
Veamos ahora quién se supone que es ahora nuestro interlocutor. Los palestinos eligieron a Hamás, que se niega a negociar con nosotros y que incluso no reconoce la existencia de nuestro Estado. ¿Qué se puede hacer en una situación así? ¿Qué alternativa nos queda? ¿Seguir asfixiándolos más y más? ¿Continuar matando a cientos de palestinos en Gaza, la mayoría civiles inocentes como nosotros?
Diríjase a los palestinos, señor Olmert. Diríjase a ellos pasando por encima de Hamás. Diríjase a los palestinos moderados, a esos que al igual que usted y yo se oponen a Hamás y a su política. Diríjase al pueblo palestino. Diríjase a sus heridas profundas, reconozca su constante sufrimiento. Ellos y nosotros abriremos un poco nuestros corazones, y eso posee una fuerza enorme. La simple compasión, precisamente en medio del odio y la parálisis, tiene un poder tremendo. Por una vez mírelos no a través del objetivo de un fusil, y entonces verá un pueblo no menos castigado que el nuestro. Un pueblo ocupado, oprimido, sin esperanza.
Por supuesto que los palestinos también son culpables de que nos encontremos en un callejón sin salida. Por supuesto que también ellos tienen una parte importante de culpa en el fracaso del proceso de paz. Pero por un momento, mírelos de otra forma. No se fije en los extremistas, fíjese en la mayoría desgraciada de ese pueblo. Nuestro destino está ligado al suyo, queramos o no.
Acérquese a los palestinos, señor Olmert, deje de buscar todo el rato razones para no hablar con ellos. Usted renunció a un repliegue unilateral, e hizo bien. Pero ahora no deje un espacio vacío, porque enseguida se llenará de violencia y destrucción. Hable con ellos. Ofrézcales una propuesta que puedan aceptar los palestinos moderados, que son muchos más de los que nos muestran los medios de comunicación. Presénteles una propuesta así y que ellos decidan si aceptan o si prefieren seguir siendo rehenes del islamismo fanático. Vaya a ellos con el plan más osado que Israel pueda plantear, un plan con todo lo que Israel puede ofrecer. Si se demora en hacerlo, dentro de poco nos daremos cabezazos contra la pared diciendo: ¿por qué no fuimos más flexibles, por qué no utilizamos nuestra creatividad para sacar a nuestros enemigos de su propia trampa?
Así como hay guerras irremediables, hay también paces irremediables. Porque no hay más remedio. Ni ellos ni nosotros tenemos otra opción. Y a una paz irremediable hay que salir con la misma tenacidad con que se sale a una guerra irremediable. Y ya no hay más remedio. Y quien crea que no es así y que el tiempo juega a nuestro favor, no capta los peligrosos procesos en que estamos metidos.
Y por otra parte, señor primer ministro, quizá haya que recordarle que si cualquier líder árabe hace el más mínimo gesto de paz, usted debe responder a él, debe inmediatamente comprobar si es un gesto sincero y serio. Porque usted no tiene el derecho moral de no tomar en consideración un gesto de paz. No puede hacerlo por respeto a todos aquellos a los que va a pedir que sacrifiquen su vida en la próxima guerra. Por lo tanto, si el presidente Assad dice que Siria quiere la paz, usted, le crea o no, debe pedirle un encuentro en ese mismo instante. No espere ni un solo día. Pues cuando emprendió esta última guerra, no esperó ni una hora siquiera. Salió con todo el arsenal militar, con todo su potencial de destrucción. Entonces, ¿por qué cuando hay cualquier atisbo de paz usted lo infravalora, no lo considera? ¿Qué tiene que perder? ¿Desconfía del presidente sirio? Ofrézcale una propuesta que descubra sus verdaderas intenciones. Preséntele un plan de paz que dure varios años y que sólo al final, cuando se vea que acepta realmente todas las condiciones, le devuelva el Golán. Apoye a los sirios moderados, que también los hay. Intente modelar la realidad en vez de ser simplemente parte de ella. Para eso fue elegido, para eso precisamente.
La mayoría de los ciudadanos de Israel ya han comprendido qué es lo que hay que hacer para acabar con el conflicto: dividir la tierra para que se establezca un Estado palestino. Entonces, ¿por qué seguir debilitándonos con el enfrentamiento? Desde aquí les pido a todos los que me escuchan, a los jóvenes, que han vuelto de la guerra y que serán de nuevo quienes paguen el precio de la próxima guerra, a los ciudadanos judíos y árabes de Israel, a la derecha y a la izquierda: deteneos por un momento, mirad el borde del abismo, pensad en que estamos a punto de perder aquello que hemos creado aquí, preguntaos si no ha llegado ya la hora de salir de nuestro estancamiento y exigirnos, por fin, poder vivir la vida que nos merecemos."
novembre 12, 2006
SEnse SEgones
SEnse SEgones INtencions avui us transcric una carta al director feta pel desconegut Antonio Herrador al diari el País. Simplement m'ha fet gràcia la carta. És, com ho diria, del tot quasi certa, però sincerament fa molta gràcia:
"Sé político, my friend
Sé ubicuo, etéreo, como los políticos.
Pon a un político a la derecha y él se hará de derechas, ponlo a la izquierda y se transformará en un idealista liberal. Dile a un político lo que ha hecho mal y él te demostrará que tú lo has hecho peor, dile que lo ha hecho bien y te demostrará que lo ha hecho aún mejor.
Un político es capaz de hacer una guerra para crear paz, incluso de crear campos de golf para cuidar el medio ambiente. Un político te puede hacer reír (de nervios) o te puede hacer llorar (de alegría, cuando por fin se jubilan).
Los políticos son gente extraordinaria, casi superhombres, diría yo.
Sé político, my friend. "
Una mica d'humor un diumenge pel matí no fa mal a ningú, o potser sí? hi ha gent per a tot.
novembre 09, 2006
a-m-i-c
Amistat: "Afecció d'una persona envers una altra nada d'una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l'amor sexual"
Dijous al vespre, uf ja s'acaba la setmana, i quina setmana! Sempre he dit, i també escrit, que l'amistat és un dels millors valors que l'ésser humà té. El millor que un pot endur-se d'una llarga vida, són les estones, les xerrades, les complicitat que hem tingut amb els nostres amics/es. No ha estat una setmana fàcil per alguns d'ells, per a mi tampoc. Dubtes, més dubtes, i més dubtes. Cap aquí, cap allà o cap a casa. Amunt, avall o enlloc. Per tu, per ells, per mi? Potser sí, potser no, tant és... Angoixa, por, tristor enfront caràcter, ràbia, collons quin desgavell! Algú ens pot orientar? algú sap cap on anar? Sé on vull anar, però com hi arribo? potser està molt lluny, o potser sóc massa ruc, o ... Una veu en la llunyania em diu: Tranquil i espera. Potser sí, millor esperar o potser no, el cap et diu espera, però l'estómac diu: Patada a l'estufa i cap allà!
Dia 9, queda menys d'un mes i finalment després de tres mesos podrem tornar a veure les nenes. Quina pau, aquella llum, aquells somriures, aquelles mirades, aquell cel, aquelles olors, aquest cop m'hi quedaria uns dies més. Dissabte trucarem per poder parlar-hi. L'altre dia quan parlava amb la nena vaig dir-li que mirés la lluna a veure com era, jo des de Montferrer també la mirava, va ser un segon, potser menys però des de tant lluny la lluna va reflectir les nostres mirades i tant l'un com l'altre vam poder gaudir d'una bonica imatge. Ara, com sempre, cada vegada que miro la lluna penso en elles.
novembre 05, 2006
Més eleccions?
Doncs sí, encara estem del tot estorats amb els resultats del 1N que ja no tenim temps per res més. Dimarts 7 de novembre els EEUU celebren les eleccions legislatives. S’escolliran els 435 membres de la Cambra de Representants i es renovarà un terç dels 100 senadors i dels 36 governadors estatals.
Com que els WWUU són els reis del màrqueting polític (pregunteu-li al David Madí, cap de campanya de ZIU) m'ha fet gràcia donar una ullada per la blogosfera america:
- Primer, súper friky per cert, Kiss my ass George. Es tracta de penjar-hi una foto del vostre cul, o d'un altre/a per demostrar el vostre rebuig a la política del senyor Bush. Ja m'explicaràs...
- Segon: CNN com no podia ser d'una altra manera. Podeu llegir tota la informació que vulgueu sobre les eleccions, també evidentment hi ha enquestes, sí sí com les d'aquí. També podeu mirar l'especial del The Washigton post
- Tercer, milers de blogs nord-americans que parlen des del seu punt de vista de les properes eleccions de dimarts. Podeu fer-ne una cerca a Blogsearch de Google
- Per acabar les webs dels dos partits: Democratic party i els Republican party. Per cert una cosa interessant a totes les webs dels dos partits hi ha un apartat especial per a fer donatius on-line.
Una de govern a la planxa
Diumenge 5 de novembre, tot just quatre dies després d'anar a votar ja quasi podem dir que tenim nou govern. Tot sembla indicar que el tripartit tornarà a treballar de nou. Mas, però, ha fet una oferta de darrera hora als d'ERC (aquests segur que toquen calent, això espero) que podria fer canviar a darrera hora l'argument ja escrit. En aquests moments només una cosa és clara: ERC estarà al nou govern de la Generalitat. No puc amagar-vos que per un servidor aquesta és una molt bona notícia. Tanmateix tots plegats esperem una mica més de tranquilitat, una mica més de treball, una mica més de seriositat i també una mica més de coherència. Darrerament tot plegat no ho he vist per enlloc. Fa uns quants dies que sincerament estic dels nervis. Professionalment s'han d'aclarir algunes coses i al Pep això d'esperar se li fa molt pesat. Sempre he estat un cul inquiet i feu-me cas això és un problema.
Canviant de tema divendres la xerrada sobre el sàhara va anar molt bé. Cada dia que passa em sento més unit al meu company de conferència i això per a mi és important. L'amistat és un valor car de trobar en aquests dies i poder-ne gaudir és un premi. De fet també he de dir que ens van acompanyar una bona colla d'amics, no seria just deixar-los en l'anonimat.
Ben aviat espero poder-vos mostrar la nova imatge corporativa de l'associació Pirineu amb el Sàhara, tenim nou logo i un plotter fantàstic de quasi dos metres d'alt.
Com ja comença a ser tradició diumenge matí, bon dia, bona llum, un passeig pel bosc i algunes fotos més pel record:
novembre 03, 2006
Fem un pacte?
Suposo que ahir molts polítics d'aquest país van fer-se aquesta pregunta. És curiós veure com tot allò que durant 15 dies han repetit i tornat a repetir desapareix en dos segons quan la cagalera els apreta. Resulta que ara els de ZIU volen pactar amb el PSC. Com dius? Doncs sí ara els senyoritos pidolen als socialistes que els fassin un raconet a la política espanyola. Tot plegat força patètic. Entre tant, l'ideòleg d'aquesta fantàstica campanya dels "sobiranistes" en David Madí ja ha presentat la seva dimissió. L'Arturu, però, de moment no li accepta.
Tot plegat ho explico per reflexionar sobre el següent. Des de fa temps molts sectors de diferents partits esmolen les seves espases per si arribava aquest moment. I el moment ha arribat, els resultats són com una gran llosa que cau al cap del més desprevingut. Les lluites entre famílies (tots els partits en tenen) apareixen normalment després d'unes eleccions. Alguns ja tenen la creu feta des de fa temps i políticament tenen les hores contades. I sinó temps al temps companys!
Canvi climàtic
Fa pocs dies us parlava de la calor que feia. Bé la calor potser ha marxat, de moment, però tinc els mateixos dubtes sobre l'estat actual del nostre planeta. Avui s'estrena la pel.lícula "Una verdad incómoda" , dirigida per Davis Guggenheim, i amb la participació d'Al Gore demostra que el calentament global ja no és un tema polític, sinó com el repte moral més gran al que s'enfronta la nostra civilització. Si us interessa podeu llegir aquest pdf sobre petits-grans canvis que podem fer nosaltres per millorar la situació del nostre planeta.
Per cert, a la dreta de la pantalla hi ha un petit recuadre, podeu fer-hi un click i donar suport a la campanya. Gràcies.
novembre 01, 2006
Com ens hem de veure...
Aquests dies he estat preparant l'audiovisual que el proper divendres presentarem en Miquel i jo a la xerrada que farem sobre la nostra experiència al Sàhara. Ha estat divertit i emocionant tornar a repassar totes les imatges que en tenia i veure les que m'ha passat l'amic Miquel. Em fa molta il.lusió poder parlar de nou dels meus amics sahrauís i sobretot ensenyar les imatges que en tinc. Són dies de record i enyorança, però com que ja s'acosta el dia 5 de desembre la cosa es porta bé. Per cert finalment he pogut parlar dos vegades amb Aaiun (quin descans tornar-la a sentir), la nena està contenta i això és el més important. A Smara ja ens esperen i els nervis comencen ja a notar-se. Segurament tots i totes estem nerviosos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
