Una tona i mitja, aquesta és la quantitat d'aliments que Pirineu amb el Sàhara a recollit per les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya. Tot un èxit! Estem molt contents de la resposta. Fa temps que treballem, quasi en la foscor, fent feina de formigueta per la comarca i ara en recollim els fruits. Dissabte passat vam estar a Martorell i ens va soptar la gran quantitat d'aliments que entre tots hem aconsellit recollir. És un èxit comú de totes i tots aquells que han dedicat hores, esforços i il.lusions en aquest projecte. Gràcies a tots.

Avui l'SPS o Sàhara Press Service publica la següent notícia:

Segurament es tracta d'un vaixell abandonat, però potser es tracta d'una pastera preparada per fugir del sàhara occidental cap a un destí incert. Imatge d'una platja propera a Aaiun

Llegint més sobre la llei de Murphy (gràcies als comentaris de l'amic Miquel) he descobert que la informació sobre ell que vaig donar-vos fa un parell de dies no era certa.
Aquí teniu "La verdadera historia del señor Murphy":

La llei va ser formulada per Edward A. Murphy, Jr., un enginyer que treballava en el projecte MX981 pels militars d'Estats Units l'any 1949. Aquest projecte havia de probar la resistència humana a les forces g durant una desacceleració ràpida.

Us deixo l'explicació de Wikipèdia:

"Las pruebas iniciales usaban un muñeco humanoide, atado a una silla en el trineo, pero las pruebas siguientes fueron hechas por John Paul Stapp, capitán en ese entonces. Durante las pruebas se cuestionó la precisión de la instrumentación utilizada para medir las fuerzas G que el capitán Stapp experimentaba. Edward Murphy propuso utilizar medidores electrónicos de esfuerzo sujetos al arnés del Capitán Stapp para medir la fuerza ejercida sobre ellos por la rápida desaceleración. El asistente de Murphy cableó el arnés y se hizo una primera prueba usando un chimpancé.
Sin embargo, los sensores dieron una lectura de cero; se vio entonces que habían sido instalados incorrectamente, cada sensor cableado al revés. En este momento Murphy hizo su enunciado. Según George Nichols, otro ingeniero que estaba presente, Murphy, frustrado, le echó la culpa a su asistente, diciendo «Si esa persona tiene una forma de cometer un error, lo hará». "

Si voleu més informació podeu visitar el murphy's law site

La imatge anterior m'agrada molt, la trobo molt interessant, però com va dir l'Antònia hi faltava la lluna. Bé aquí la tenim de nou. És sens dubte una bona companya de viatge.

Segons el senyor Murphy, personatge fictici que va ser inventat per l’escriptor Arthur Bloch, “Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament”. Sembla que els nostres amics sahrauís són un clar exemple d'aqueta malaurada llei. Ahir vam parlar amb la nena. Estava com sempre molt contenta i va aconseguir alegrar-nos el dia, fet d'altra part ja força habitual. Té tanta energia i és tant feliç quan pots parlar amb ella. Ens va explicar, però, que el dia abans un fort vent va trencar-los la haima. Fa tot just un any les inundacions van fer-los malbé la cuina i una habitació. Ara el vent se'ls endú la haima. Jo sincerament estaria desesperat, però ells ho accepten com a part de la seva vida. El desert és dur, molt dur però els sahrauís encara ho són més.

Aquesta imatge de la NASA ens demostra com el vent del sàhara es capaç d'endur-se la sorra del desert a centernars de quilòmetres.

Des del passat 27 de juny de 2005 heu visitat el blog 10.327 vegades. Ahir primer dia del nou cicle vaig rebre 114 entrades. Tot un èxit! Sembla que el canvi ha funcionat i agrada.

Ara mateix tot escrivint aquestes paraules, m'he preguntat, i quantes hores t'has passat davant l'ordinador? Doncs la tira, escrivint, pensant, recordant, somiant, mirant.

Aquests dies em sento estrany. La meva part emocional és un bullir constant. Suposo que surten els nervis, les pors, i la meva antiga amiga angoixa, acumulats. Segons el Gran diccionari de la Llengua Catalana l'Angoixa es definida com: "Malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent." Molts cops quan aquesta vella amiga em visita intento pensar en com els nostres amics sahrauís suporten les penúries que els envolten. Intento pensar en com malgrat tot no es rendeixen, en com dia a dia superen allò que el destí els té preparat. M'agradaria ser com ells, potser més pacient, potser no tant cap quadrat, potser més valent. Algú va dir-me un dia que eliminés el potser del meu diccionari. El condicional no és un bon company de camí. O ets o no, però el potser, el dubte, és destructiu. Potser tenia raó, no? Ai, ja he tornat a parlar en condicional... No hi puc fer més, ho sento :)
Tornant a allò que volia dir, quan em visita la meva amiga qui en pateix les conseqüències, a part d'un mateix, és la meva muller i companya, la Txell. Quasi mai en parlo aquí al blog. Sé que no li agrada que en parli i a mi em fa com vergonya parlar-ne. Avui, però, m'he decidit a fer-ho per una senzilla raó. Vull agraïr-li el suport, la comprensió i la seva companyia.

Pensant en tot plegat m'han vingut al cap aquestes paraules "del poeta" que un bon amic repeteix tot sovint:

"Si fossis terra ..."

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.

Gràcies per tot...

Doncs ja està fet, avui m'he decidit a donar-li un altre aire al blog. Potser així es llegeix millor no, Maria? Us agrada el canvi?
Us he de confessar que a un servidor sí. Bé això és evident el blog no estaria així si no fos agradable pels meus ulls.

Avui estic content, aquest canvi d'imatge vol anar més enllà. Alguns ja ho sabeu, altres heu d'esperar-vos uns quants dies per saber-ho, però "cuando el río suena..." Misteri, intriga, bé tot al seu temps.
També estic content per la publicació, de nou, d'un article meu al diari d'Andorra. Sembla que els agrada com escric i això està bé, m'encoratja a continuar escrivint.

Suposo que molts de vosaltres, per no dir tots, ja sabeu que el darrer cap de setmana de maig es celebraran les eleccions municipals a Catalunya. És un bon moment, per fer balanç, jutjar i emetre de nou el nostre veredicte. Per primera vegada des de fa uns anys viuré unes eleccions des d'un punt de vista diferent. Tinc ganes de veure com les estratègies de cada partit es desenvolupen. Com els polítics fan la seva feina i com fan ximpleries.
A nivell personal la meva elecció ja està feta. En Jordi Ausàs es mereix tornar a ser el nostre alcalde, l'alcalde de la Seu. El seu tarannà, la feina feta i la nostra amistat són per damunt de tot elements claus per donar-li el meu suport públic. Ja anirem comentant la jugada...

(Publicat a Diari d'Andorra, 19/02/2007)

Desil.lusió
Tot just fa una setmana l’ambaixador sahrauí a Argel, Mohamed Yeslem Beissat, va denunciar el contracte de venda d’armament signat entre España i el Marroc. Aquesta denuncia va anar acompanyada de les denúncies fetes per diferents ONG espanyoles i catalanes, entre elles Pirineu amb el Sàhara. Fins i tot, algun polític català, Anna Simó (ERC) i Raul Romeva (ICV), se’n va fer ressò.

Es tracta, se’ns dubte, d’un cop terrible cap a les il.lusions sahrauís per trobar una sortida dialogada al conflicte del Sàhara Occidental. El senyor Zapatero ha tornar a ensenyar el seu famós “talante” i la bufetada ha estat altre cop espectacular. De fet ja eren molts pocs els sahrauís que confiaven en els polítics espanyols. Des d’aquella primera presa de pèl l’any 1976 quan en Felipe González, Secretari General del PSOE, va fer una declaració des dels campaments de refugiats on va afirmar: “El nostre partit estarà amb vosaltres fins a la victòria final”, el menyspreu dels polítics espanyols per la causa sahrauí ha estat constant. Tant sols uns anys després l’any 1991 el mateix Felipe González signava a Rabat (Marroc) un acord d’Amistat i Cooperació amb la dictadura marroquí. La signatura d’aquest acord va anar acompanyada, evidentment, de la venda d’armes per part de l’estat espanyol.

Quinze anys després, ens tornem a trobar en la mateixa situació. Promeses sense complir, acords que es converteixen en paper mullat, abstencions en les votacions de la ONU i de nou un contracte per vendre armament a la dictadura marroquí. Aquest contracte, valorat en uns dos-cents milions d’euros inclou: la venda de 1200 blindats fabricats per l’empresa gallega UROVESA, 20 tancs de segona mà M60-A3 de fabricació nord-americana i 10 patrulleres de construcció espanyola. El to còmic de l’acord és el compromís del dictador marroquí a no utilitzar aquest armament en contra de l’estat espanyol.

Tothom sap on anirà a parar tot aquest arsenal. El Sàhara Occidental serà sens dubte la terra que acollirà les armes espanyoles. La majoria d’aquest armament s’utilitzarà per vigilar el mur de la vergonya. Un mur de més de 2700 quilòmetres, envoltat de mines i tot tipus de vigilància electrònica que separa els refugiats sahrauís de la seva terra, de casa seva. Una altra part d’aquest armament s’utilitzarà per reprimir els pocs sahrauís que encara viuen al Sàhara Occidental. Any rere any diferents ONGs denuncien les tortures, violacions, maltractes i empresonaments que la població sahrauí pateix de l’exèrcit i la policia del Marroc.

Què fa doncs Espanya responsable únic del conflicte del Sàhara Occidental? Què fa el president Zapatero? Doncs res, bé de fet sí que fa: vendre armes als repressors, al dictador, al Marroc i donar l’esquena al dèbil, a l’oprimit, al refugiat, als Sahrauís.

Quin camí els queda? Setmana rere setmana les reserves d’aliments dels campaments de refugiats disminueixen. La repressió que viu la població sahrauí al Sàhara Occidental és insuportable. La pressió internacional envers Marroc és poca o nul.la i a més el principal responsable de les desgràcies sahrauís, l’antiga colònia, Espanya, els gira l’esquena i ven armes als seus opressors.

El poble sahrauí ha patit massa menyspreu, massa violència, massa opressió. La paciència amics té un límit i aquest poble ja fa massa temps que espera. Cal una acció ràpida i contundent de tota la societat espanyola. Cal rebutjar l’acord de venda d’armament, cal dir-ho clar i alt. Senyor Zapatero deixi d’armar els dictadors i ajudi als oprimits!!

Què és per vosaltres un bon dia?
Potser un dia redó? un dia perfecte? un dia inoblidable? un dia feliç?

Tinc un amic que des de fa temps no aconsegueix tenir un dia redó. Té dies correctes, fins i tot alegres, però no perfectes. Li han passat coses bones, jo diria que molt bones, però també coses dolentes. Fa temps que pateix, que lluita, que aguanta, però quina capacitat de resistència té el nostre cos? Des de fa uns dies el seu cos li torna a emetre senyals. Una certa tristor, un cert dolor al pit, un no dormir massa bé. El seu cor s'accelera, el seu cap també. Allò que abans tant sols era una petita encabronada, ara esdevé quelcom superior, més difícil de controlar: Un dubte, parla i deixa anar alguna bestiesa o calla i el turment encara és pitjor i la bola es fa més i més gran. Sap, però, que si aguanta una mica més potser les coses milloren. De fet sap que milloraran. Es pregunta, però, si ha tardat massa... Si potser serà massa tard. Cada crisi que patim deixa el seu rastre en el nostre cos. L'estómac fa mal, el nostre motor, el cor, quins desperfectes tindrà després de tants i tants nervis? i la nostra part emocional, es pot recuperar?
A vegades em diu que té por. Por de quedar-se sol, por de ser rebutjat, por de no poder aguantar més, por a no saber que cal fer, por de no compendre i de no ser comprés. Té, però, una gran por, un punt dèbil: la por a desaparèixer.

Tots sabem que ningú és perfecte, que la caguem tantes i tantes vegades. Trobar-se en una situació de molt d'estrès és demolidor. No saps quan, però hi ha un moment on el teu cervell diu prou. A partir d'aquest moment tot es descompensa. Qualsevol cosa és possible, qualsevol qüestió pot multiplicar-se per cent, per mil, i aquí és on la cagues. Obres la boca i deixes anar qualsevol cosa, tot es difús, tot és anar cap aquí i cap allà, tot es desordre, però s'ha de buidar el pap sinó petes. Normalment, sempre li explico al meu amic, petes amb qui tens més confiança i deixes anar tota la merda, amb perdó, en un parell de minuts. I quins minuts!. Són d'aquells minuts que recordes per sempre. Són aquells minuts del ridícul total i absolut.
Malauradament un cop buidat lo pap la cosa millora però no totalment. Han de passar hores, dies, i fins i tot mesos. Cal recuperar l'equilibri. Tornar a ser el mateix no és fàcil, potser mai ho tornes a ser. Jo crec que no. Però tothom pot pensar i creure el que vulgui.

On anava....?,
...Normalment la gran cagarada, va acompanyada de petites rèpliques posteriors. Com els terratrèmols. I normalment són aquestes rèpliques les que fan més mal. La gran cagarada s'aguanta, però deixa els individus tocats, amb greus ferides. Les rèpliques aprofiten aquesta escletxa per crear caos i confusió.
La gran pregunta que tots ens fem, el meu amic també és: Què fem ara?
Doncs demanar perdó, creuar els dits i esperar que la persona estimada (víctima dels teus nervis) sigui altre cop benèvola.

El meu amic diu que demanarà perdó, creuarà els dits i esperarà de nou a que la seva estimada sigui benèvola.

Destijo que tinguis sort!

Article publicat avui a el País.

Aurelio Arteta es catedràtic de filosofia

Tinduf desolado

"Han sido nada menos que 52 las resoluciones favorables desde 1990, aunque ya hemos perdido la cuenta. Como cada año, también el último (el pasado día 14 de diciembre) la Asamblea General de la ONU aprobó por setenta votos a favor y ninguno en contra otra nueva resolución reafirmando que el del Sáhara Occidental es un problema de descolonización interrumpida que sólo puede resolverse mediante la práctica del principio de autodeterminación. España se abstuvo en la votación. Nuestro representante en las Naciones Unidas adujo que, aun cuando su gobierno apoyaba ese principio, no era el único susceptible de abordar este proceso descolonizador. No consta que el alto diplomático pasara entonces a exponer qué otro principio sería aplicable para acabar con esta vergüenza política que dura más de treinta años. Tal vez a nuestro embajador se le borró en ese instante la desdichada imagen de los campamentos de Tinduf y del sufrimiento que habita el territorio saharaui ilegalmente ocupado por Marruecos.

Ignorante de los recovecos de la política internacional, a uno le parece una inhibición culpable. Es un notable escándalo que España se abstenga a la hora de aliviar la suerte de la región del planeta en la que le asiste menos derecho a abstenerse y más deber de estar implicada. Se podrá entender la abstención de Bulgaria o de Guatemala, pongamos por caso, porque aquella suerte ajena ni les va ni les viene. Incluso habría más razones para disculpar esa vergonzante neutralidad en Estados Unidos y Francia, países con los que en este litigio España está alineada. Al fin y al cabo, Sáhara Occidental no fue nunca una porción de aquellos Estados como lo fue -nada menos que provincia- del nuestro. Por eso muy pocos días después al presidente argelino no le costaba gran esfuerzo sacar los colores al español pidíendole mayor compromiso ante Marruecos y el Frente Polisario con vistas a organizar el referéndum requerido por la legalidad internacional. Y es que, recordó Buteflika a Rodríguez Zapatero, “España no puede quedarse indiferente ante la suerte actual del pueblo saharaui, que ustedes colonizaron desde 1885 hasta 1975”. ¿O no es tal indiferencia la que ahora permite, e incluso ampara, que sea el reino de Marruecos el nuevo y más brutal colonizador?

Por lo que se escucha en los campamentos, los saharauis confían en la sociedad española, pero tienen al actual Gobierno español como enemigo. Es verdad que la responsabilidad última corresponde a las Naciones Unidas, según hace constar su Asamblea, pero sin duda pocos gobiernos del mundo como el nuestro guardan la llave efectiva de la solución del problema. A falta de autoridad mundial con poder para disuadir a la actual “potencia ocupante” (Marruecos), se diría que es a la última “potencia administradora” (España) a la que más toca emprender pasos que desbloqueen la situación. Pues ésta se pudre a tal extremo que, según bastantes refugiados, la única esperanza reside en una nueva guerra con el invasor. No porque haya la menor confianza en ganarla, claro está, sino porque sólo así los jugadores decisivos de la partida se verían forzados a mover ficha en este tablero político congelado.

Podría ser entonces que el Gobierno de la nación no estuviera defraudando tan sólo a los pocos saharauis, sino a muchos más españoles y que en este punto particular fuera tan enemigo nuestro como de ellos. Es cosa fácil de entender. Antes o después, un gobierno democrático debe y suele dar noticia de sus políticas, igual en materia interior que exterior, lo mismo de sus proyectos que de sus resultados. Se trata de una obligación sin la cual el ciudadano permanece incapaz de formar su juicio político y, por tanto, de ejercer el debido control de sus mandatarios. De modo que, mejor o peor, la opinión pública española está oficialmente informada de las razones de la salida de nuestras tropas en Irak o de nuestra actual presencia militar en Bosnia y Afganistán. Incluso sabe que, bajo la presidencia de España, el Consejo de Seguridad de la ONU aprobó en 2003 por unanimidad la resolución 1.495 en apoyo del llamado Plan Baker. Muy bien, ¿y quién informó a esa opinión pública del porqué del giro radical que dio nuestra política en este conflicto precisamente a partir del último cambio de Gobierno? ¿Algún ciudadano conoce por boca del ministro. Moratinos la postura oficial ante la estrategia marroquí y el futuro a medio plazo del Sáhara Occidental? Quizá se nos pasó por alto, pero ¿acaso ha dedicado el Parlamento español una sola sesión a debatir acerca de esta notoria injusticia que un gobierno franquista originó y varios gobiernos democráticos llevan treinta años manteniendo? ¿Cuál es entre nosotros el partido que introduce este pleito en su campaña electoral, en su agenda política, en sus intervenciones parlamentarias...?

Se dirá que al ciudadano medio unas cosas públicas le interesan más y otras menos, y que, recluido por lo común en sus quehaceres privados, tiende a despreocuparse de las andanzas de su país en política exterior. Y eso es cierto..., salvo seguramente a propósito de Sáhara Occidental. En este asunto una numerosa población española está volcada a través de múltiples asociaciones de solidaridad, ayuda humanitaria, acogida de niños, etc., mientras el propio Gobierno no da señales de sentirse concernido. Pues bien, en la medida en que los hemos convertido ya en bastante “nuestros”, junto al derecho a saber la suerte que se les prepara, nos mueve también un enorme interés en saberlo.

Nada de esto pretende contrariar las interesantes observaciones del profesor Bernabé López en un artículo reciente (17 de diciembre). Aceptemos, pues, que ni el partido nacionalista saharaui ostenta la entera representación de esa sociedad ni el derecho al autogobierno ha de equivaler a derecho a la independencia. A lo mejor bastaría que ese autogobierno garantizara el retorno y una vivienda digna a los exiliados, la disposición autónoma de sus riquezas naturales y la libertad para defender sus proyectos políticos, incluida la independencia. Sólo que, desde su probado desprecio hacia los mandatos de la autoridad internacional -y conforme al trato político que dispensa a sus propios súbditos- no es de esperar que Marruecos acceda de buen grado al reconocimiento de tales cotas de soberanía saharaui. Y la pregunta es qué hace España para favorecer ese reconocimiento.

Al visitante de los campamentos de Tinduf le abate el espectáculo desolador de esos seres que sólo conjugan el verbo aguardar. Los mayores rumian el pasado, los más jóvenes no se hacen ilusiones sobre su porvenir, los niños acuden a una escuela a la que sus maestros -desprovistos de alicientes- faltan cada vez más. Entre tanta basura sin recoger y pozos sépticos sin depurar, cunde la desidia y la desmoralización. Son vidas humanas sobrantes: al carecer como refugiados de derechos políticos, carecen hasta de derechos como meros hombres... Pero aceptemos asimismo que nuestra solidaridad hacia estas sombras de Tinduf ha podido discriminar a la mayoría saharaui que malvive en los territorios ocupados; que por paliar la miseria de los unos hayamos dejado a los otros a merced de la presión y represión marroquíes. ¿Cómo podría entonces nuestro Gobierno contribuir al acercamiento de estas dos partes de la quebrada sociedad saharaui para así forzar a la observancia del reiterado dictamen de las Naciones Unidas?

Porque sería inicuo que tanta memoria histórica para los de aquí dejara olvidados a los de allá, esos que un día nada lejano también fueron de los nuestros. "

M'agradaria, amb l'ajuda de tots, fer un petit seguiment de quins polítics catalans es mullen amb el poble sahrauí. Quins donen la cara davant la venda d'armes al règim marroquí?

De moment he localitzat aquests:

- Anna Simó d'ERC
- Raul Romeva d'ICV

A tots dos gràcies

Si coneixeu algun polític català que parli o denunciï la venda d'armes del ZP podeu fer-me arribar l'adreça del seu blog.

Avui el País publica aquesta notícia sobre la venta d'armes al marroc:

"España vende a Rabat 1.200 blindados como los usados en Afganistán"
En noviembre se firmaron contratos militares por 200 millones de euros con Marruecos

Aquests són els vehicles blindats (1.200) que el senyor Zapatero ha venut al marroc

Són fabricats per l'empresa gallega UROVESA que de ben segur en treurà un bon feix de bitllets. Des de l'any 1984 són proveedors exclusius del ministeri de defensa. Potser estaria bé saber qui hi ha darrera d'aquesta empresa no? quins són els seus accionistes? i també m'agradaria saber quines comissions han pagat per col.locar els 1.200 blindats.
Segons el País, el Rebeco (nom del blindat) pot:
"utilizarse para transporte de personal, pero también pueden equiparse con ametralladoras, misiles anticarro o lanzagranadas."

A part dels Rebeco en Zapatero també ha venut 800 camions militars i 20 tancs M-60 A3 com aquest:

És material de segona mà, però evidentment mortífer i letal al 100%

Cal afegit a aquesta llista negra segons el País:

"España firmó en noviembre la venta de 10 patrulleras a Marruecos para la vigilancia de sus costas. Se trata de embarcaciones de 17 metros de eslora y hasta 50 nudos de velocidad, similares a las utilizadas por la Guardia Civil para luchar contra la inmigración ilegal.
En este caso, la firma fabricante también es gallega -se trata de Rodman Polyships, con sede en Moaña (Pontevedra)- y el importe alcanza los 35 millones."

L'import total d'aquesta venta? més de 200 milions d'euros.

Ara jo pregunto, quin és el preu d'una vida humana? i el del patiment d'un infant? el del plor d'una mare que ha perdut el seu fill? i el del refugiat que no pot tornar a casa seva?
Potser l'hi haurem de preguntar a en ZP no?

De tant en tant, sobretot aquells dies que estic més pessimista, penso que la lluita del poble sahrauí és una lluita .... si sóc sincer m'entristeix molt haver d'escriure aquesta paraula .... perduda.
Després parlo amb les nenes i tota aquella tristor i desànim desapareix. Ahir vaig parlar amb una d'elles. Estava tant contenta de parlar amb nosaltres, que sincerament no puc deixar de creure en les persones, en l'amistat i en nosaltres mateixos. La situació és adversa, complicada, tothom va en contra seva, en contra nostra. Però potser encara hi ha esperança.


Notícies com aquesta, però, et desinflen una mica:

El Gobierno saharaui denuncia la decisión española "de rearmar las fuerzas marroquíes"

Bir Lehlu, (territorios liberados, Sáhara Occidental), 09/02/2007 (SPS) El Gobierno saharaui denunció el viernes "la decisión del Gobierno de Madrid de rearmar a las fuerzas marroquíes", informa el portavoz del Gobierno saharaui en una declaración escrita de la que SPS ha recibido una copia.

Por otra parte, la RASD ha reclamado que "la sociedad civil española y todas las fuerzas políticas democráticas intervengan con urgencia para detener esta lamentable operación cuyas consecuencias sobre la paz y la estabilidad en la región son impredictibles". Este es el texto completo de esta declaración :

"Declaración del portavoz del Gobierno Saharawi

La decisión del Gobierno de Madrid de rearmar al ejercito marroquí anunciada esta semana por diversos medios de comunicación, deja al descubierto lo que parece ser la agenda oculta que siempre ha marcado la política del actual equipo dirigente en el asunto del Sahara Occidental.

Tanto el volumen y naturaleza del paquete como la coyuntura en la que se lleva a cabo demuestra, que contrariamente a las mil veces anunciada �imparcialidad " o "posición constructiva" a favor de una solución justa y pacifica del conflicto del Sahara, el Gobierno español esta involucrado, mas bien, en una estrategia para fortalecer al régimen marroquí en su escalada contra la legalidad internacional y la estabilidad del noroeste africano.

El equipamiento militar que esta vez se destina a Marruecos (más de 2000 unidades blindadas y transporte de tropas y material) esta concebido para satisfacer las necesidades especificas de sus tropas de ocupación (más de 150 mil efectivos acantonados en el muro) ante la eventualidad de una reanudación de la guerra del Sahara.

Con esta decisión, España, no solo perturba los esfuerzos de paz desplegados por la Comunidad Internacional, sino que contribuye a la creación de un ambiente psicológico de pre-guerra altamente perjudicial para la labor mediadora de la ONU y negativo para las perspectivas de paz y de estabilidad en la región.

Fortalecer la capacidad ofensiva de Marruecos en momentos en que éste, viola sistemáticamente los derechos humanos en las zonas ocupadas y rompe con la legalidad internacional tal y como se percibe en sus intentos de reemplazar la autodeterminación del pueblo saharaui y los planes de la ONU por una propuesta de autonomía basada en la perversión y la negación del derecho internacional, es una decisión grave que no encaja en una política de neutralidad, ni se corresponde con los principios de ética y de respeto a la legalidad que tanto pregona el Gobierno socialista.

Además de significar un gesto de desprecio hacia el conjunto de la opinión publica española en la cuestión del Sahara Occidental y otro de deslealtad y de traición hacia el pueblo saharaui comparable a los acuerdos de Madrid de 1975, el rearme del ejercito marroquí por parte del Gobierno de España, en circunstancias en las que el sentido común exige preservar y alentar los esfuerzos de paz, es un hecho muy grave que, mas allá de sus repercusiones militares y diplomáticas, implicará para España la autoexclusión del grupo de países amigos del proceso de paz y de toda mediación futura entre las partes enfrentadas.

Por ello y ante los graves acontecimientos que se avecinan y que marcaran, sin duda, el comienzo de una etapa mas en la interminable tragedia que sufre el pueblo saharaui desde hace tres décadas por voluntad del gobierno español de la época, el Gobierno Saharaui y el Frente POLISARIO llaman encarecidamente a la sociedad civil española y a todas sus fuerzas políticas democráticas, para que intervengan con urgencia y frenen esta operación desafortunada cuyas consecuencias para la paz y la estabilidad en la región del noroeste africano, son impredecibles. Bir Lehlu, 09/02/2007" (SPS)

060/ALG/100 090234 FEB.07 SPS

La Txell (la meva dona) diu que no col.loqui tantes fotos al blog. Però a mi m'agrada fer fotos i potser a algú li agrada veier-les. Així doncs, per aquell que potser li agrada mirar les meves fotos:

Foc

Gris

Estolador o Estolledor

(Comporta consistent en una post que aixeca el nivell de l'aigua i en tanca
el pas en els canals i sèquies.)

Avui me acollonit una mica. De fet ja fa temps que penso, parlo, comento, amb bons amics, la situació extrema que pateixen els sahrauís i com aquesta situació pot ésser aprofitada per l'integrisme religiós. Exemples en tenim a centenars, palestins, afganesos, la pobresa extrema es aprofitada per aquests grups radicals. Es nodreixen del patiment, del dolor i de la gana de milers de persones.

Sóc conscient, però, que la situació als campaments és diferent a la resta de països africans. El seu territori és molt petit (fàcil de protegir) i a més legalment forma part d'un altre país: Argelia. Cal tenir en compte, també, l'aposta clara per l'educació que ha fet el Frente Polisario, element important alhora de lluitar contra l'integrisme. Aquesta aposta ha portat centenars de sahrauís a Cuba. Allí han pogut estudiar i participar d'un món molt diferent a l'integrisme que pateixen alguns països africans. Bé, de fet, el patim tots, qualsevol religió té el seu integrisme què en qualsevol cas rebutjo i detesto.

Però, quin control té el Frente Polisario sobre els joves sahrauís del Sàhara Occidental? Pateixen agressions, humiliacions, violència, pobressa... Tot està en contra seu, penso que és fàcil caure en el món de l'integrisme. Ben finançat i amb molt de poder és un element a tenir en compte. La situació a més empitjora dia a dia:

El delegat de Frente Polisario a Catalunya afirmà en una recent conferència que existeix un intent premeditat per destruir al poble sahrauí, manifestant que ‘nosaltres no podem acceptar que Estats Units, França, Espanya ni ningú intenti destruir-nos. 30 anys són suficients. Tanta crueltat és innecessària. L’únic que aconseguirà és vessar sang a la zona’. (podeu llegir tot el text a Sàhara Horta.

Si unim a aquesta situació extrema la notícia que avui publica el País la meva por augmenta: "Al Qaeda entrena en el desierto del Sahel a 'yihadistas' reclutados en España"

"Los hombres del GSPC (Grupo Salafista para la Predicación y el Combate, una escisión del Grupo Islámico Armado (GIA) que tradicionalmente operaban en Argelia han encontrado aliados en las zonas más deprimidas de Mauritania, Malí, Níger y Chad, en una vasta tierra de nadie donde trapichean y roban con la ayuda de nómadas, pastores y cheijs locales a los que proporcionan dinero y vehículos todo terreno; a su vez piden protección." Podeu llegir tota la notícia aquí

Cada cop els tenen més a prop, cada cop els tenim més a prop. Intento no ser pesimista, no em mal interpreteu. Tinc confiança en aquest poble. Me l'estimo i faig el que puc per ajudar-lo però tinc por. Tinc por a un nou conflicte armat amb el marroc. Però encara tinc més por a la manipulació del l'integrisme...

Com alguns ja sabeu m'encanta la publicitat, bé de fet m'encanta la bona publicitat, la comunicació i el màrketing. Quin és l'esdeveniment mundial què concentra més i millor publicitat? Doncs la Superbowl. YouTube ha organitzat una votació per escollir el millor spot estrenat durant l'esdeveniment esportiu.
Us en deixo una mostra, són realment molt bons:

Avui plou. Els dies de pluja normalment són grisos, potser fins i tot tristos per a molts. Tinc son, mandra, enyorança.

Plou i la terra torna a fer olor de terra, els camps grocs tornen a ser verds, els rius grisos tornen a ser blaus.

Torna a ploure, escolto Enya, penso, somio, oloro l'incens que crema i es consumeix al meu costat. La cafeïna del cafè encara fa els seus efectes, la sang circula pel meu cos a tota pastilla. Tanco els ulls i deixo volar la imaginació...

...ara les veig, les tres juntes jugant amb la sorra. Sa mare com sempre em prepara un te, les nenes riuen, jo també. Sento el tacte de la sorra sota els meus peus nus, m'enlairo i les veig des del cel. Els campaments vistos des del cel, infinitat de puntets de colors, de llum, d'esperança, de somriures, ...

el món no és just, estic trist, tinc enyorança, les veig i ploro...

TORNA A PLOURE...

Avui he localitzat dues noves webs (en anglès) que són una passada.

La primera:
The Wall of Shame
És la web d'un documental de la Violete Ayala, Australia, 2006-2007, English/Spanish, 52 mins.
(Trapped in the Sahara by The Wall of Shame, three young women begin a quest to reunite with their parents after 30 years. Only one will suceed.)
www.thewallofshame.info
violeta@thewallofshame.info

La web està molt ben dissenyada, inclou videos i molta informació

La Segona:
Sandblast una ONG londinenca que treballa pel poble sahrauí disposa d'una fantàstica web:

(Sandblas is a London-based charity (registered no. 1115288) set up formally in March 2005 as a non profit organization. It became a charity in July 2006.
It embraces a broad network of artists, friends of the Saharawis, academics,activists and students who all believe in the fundamental justice of the Saharawi cause.)

Hi podeu trobar fotografies súper interessants, poesia, i artesania tant sahrauí com internacional. Són també creadors del SANDBLAST FESTIVAL, es tracta d'un festival celebrat a Londres on 16 artites refugiats sahrauís poden donar a conèixer el seu art.
(Up to 16 Saharawi refugee artists, based in camps in SW Algeria, will showcase their talents across the performing and visual arts in a 3-day festival in London in May 2007.)
http://www.sandblast-arts.org/

Més imatges, música, sentiments, colors, olors....

Resistanciafilms és una productora mexicana que ha produït aquest documental: SAHARA LIBRE!
us penjo el trailer, molt interessant.

Bé aquí la teniu, la lluna amb tres setmanetes. Ja li queda menys per venir cap a casa. Gràcies per la foto eva.

És cap de setmana i com ja comença a ser un costum m'he dedicat a mirar...

1


2


AutoRetrat