Dahjla, la ciutat enmig del desert
Divendres pel matí, hem quedat a les 10 per sortir cap a Dahjla, l'únic campament que encara no coneixem. Dos Land Rovers de l'any del triqui ens hi duran. Bé això és el que tots esperem. Iniciem el viatge contents, fem broma com sempre... és típic en nosaltres. Després d'una bona estona de saltar, donar-nos cops de cap i fer-nos blaus arribem a la carretera. Uf quin gust!!. En aquest moment els jeeps agafen la velocitat de creuer un 70 quilòmetres per hora.... tota una experiència. Encara ens falten més de cent quilòmetres de carretera i uns quaranta de pista. Em sembla que som els únics que avui viatgem cap a Dahjla, no hi ha més cotxes a la carretera. Comença a fer calor, fins avui no n'ha fet massa, cosa estranya. De sobte ens aturem... són quasi les dotze del migdia (parada tècnica). Pipis, estirar les cames, som tot just a meitat de trajecte. Nosaltres tenim pressa, vinga, vinga, els sahrauís ens miren estranyats (són folls aquests catalans, sempre amb presses). Au vinga nois... iniciem de nou la ruta. Fem un parell de quilòmetres i tornem a parar.. Cara de sorpresa, preguntem que passa, , nada, nada, paramos para hacer un te. Osti no fotis però si falta la òstia!!! Au, tornem a baixar del trasto de Land Rover. S'inicien els treballs logístics: el carbonet pel te, les verdures, la carn de camell, les begudes. Però què és això? Ep ara també hem de dinar: el viaje es muy largo, tienes que comer. Home no fotis que no arribarem mai!
Finalment i transcorregudes més de dues hores tornem a possar-nos en marxa.... Cap a les tres de la tarda arribem a la pista, s'ha acabat la carretera, cops de cap, blaus, incomoditat, calor... encara ens queda més d'una hora de desert pur i dur. Sort que amb lo Miquel no parem de fotre la conya, , tot i així ja començo a estar-ne fins los collo..s.
De sobte cap a les quatre de la tarda i del no res apareix Dahjla. La primera imatge que en tinc és impactant. Allà enmig del desert, en un forat enorme hi viuen milers de persones. Ens aturem enmig de les cases. Anem a veure uns coneguts, ens conviden a te, aigua, com sempre una gran hospitalitat. Coneixem un capità de l'exèrcit. Ens parla d'armament, però és un secreto. Com tot el que t'expliquen en referència al Frente Polisario i a l'exèrcit. Un cop refets lleugerament del trajecte enfilem cap al Festival de Cine.
Ep aquest el conec, osti aquella també, és la Sardà, mira el de "el otro lado de la cama"... quina gràcia.. Tot plegat un espectacle allà enmig del desert.
Són les set passades, hora de tornar cap a casa. Ja em fan mal els ossos i encara no hem començat el viatge de retorn a Smara. Comença a fer-se fosc... la gran pregunta. Com collons saben per on han de passar? A dins del jeep hi fa pudor. Ens comencem a mirar, jo no sóc, potser tú, home he suat però no per fotre aquesta catipèn. Preguntem si el niño se ha cagado... sentim un NO quasi indignat. De cop i volta s'atura el jeep. Ens fan baixar i treuen l'olla amb les restes del camell. Osti no fotis.... han guardat a dins del Land Rover les restes del dinar, por si las moscas. La meitat del jeep dorm, l'altra meitat ho intentem, cap a les dotze de la nit arribem a Smara. Quin gust, ja no tremolo, ni salto d'aquí cap allà. Ha estat un dia molt dur, però molt i molt divertit. Algun dia tornaré a veure Dahjla, però hi aniré amb Toyota ho juro!!
