La campanya, les eleccions, la reflexió, els pactes no poden de cap manera allunyar-nos del món real que ens envolta. Sempre he pensat que malgrat el compromís que tinc amb el meu país hi ha coses molt més importants en aquesta vida. Perdre unes eleccions o fer un mal resultat és sens dubte un cop moral fort, però morir-se de gana, perdre els amics i familiars per una malaltia com la SIDA o veure infants formant part d'exèrcits sanguinaris són sens dubte experiències molt més doloroses.
Per això avui us convido a visitar l'exposició virtual que Metges Sense Fronteres ha penjat a la xarxa. Ens parla de Somalia. El periodista Alfonso Armada la defineix com: "Somalia equivale a una nada de arena que arde demasiado lejos de nuestros asuntos, de nuestros intereses más inmediatos".

De tant en tant, durant aquells dies estranys, que no són tristos, ni grisos, però tampoc alegres, penso en ells. Quan malgrat tots els luxes que m'envolten i els meus mals de caps tinc un moment de lucidesa penso: què puc fer per ells? Què puc fer per Àfrica? Moltes vegades tinc ganes d'engegar-ho tot i marxar. Anar amb ells, viure amb ells, riure i plorar amb ells i donar-los un cop de mà. Són, il.lusions utòpiques. Tinc massa lligams aquí a casa, però si pogués endur-me'n uns quants (la meva dona per exemple) i no perdre el contacte amb alguns amics, amb la família, i sobretot si no tingués tanta por, potser ho faria. Al final, de la teva llarga o curta existència (això depèn) què és el més important, la riquessa que has acumulat, el prestigi que t'envolta o l'amistat i l'estima de diferents persones. Jo se'ns dubte em quedo amb la part humana, amb el contacte, amb la paraula, amb la solidaritat, amb el cop de mà, amb aquell sentiment de tristor que hom té quan perd algú estimat.

Si vosaltres també penseu així us recomano l'exposició

Finalment hem arribat a la fi el cicle electoral català. Tenim des de fa uns mesos un nou govern a la Generalitat i properament tindrem nous equips de govern als ajuntaments. De tot plegat, però, que hi guanya Catalunya? Sincerament poc. Els canvis de govern ens han demostrat que no són garantia d'avenços importants. Les hipoteques deixades per governs anteriors, sobretot als ajuntaments, són un pes que habitualment arrossega els nous equips de govern cap a un forat sense sortida. Els interessos dels partits passen per sobre dels interessos de la ciutadania. La bona gent que es dedica a la política sovint són menyspreats i forçats a canviar d'estil o de feina. El màrqueting i una despesa exagerada en campanyes electorals substitueix la proximitat, l'honestetat i el diàleg.
La ciutadania, però, ha respost clar i català. L'abstenció ha estat la gran guanyadora d'aquestes eleccions. D'altra part el missatge pels partits petits també ha estat contundent, Esquerra i Icv han estat castigades per la seva relació amb el Psc i pels anomentats tripartits. No pots presentar-te a unes eleccions amb la convicció que pactaràs segur, passi el que passi amb els companys de les esquerres. Així no es motiva la ciutadania.
Tampoc motiva als nostres ciutadans, ni a un servidor de vostès, l'organització actual dels partits ni les llistes que habitualment es presenten als nostres ajuntaments. Qui decideix, qui mana en els partits catalans? realment estan preparats per assumir aquesta tasca? Jo crec que no. Ni ha nivell nacional, ni a nivell comarcal. Penso que cal fer una reflexió profunda, anar més enllà, fer un pas més. Les llistes han de ser obertes, els equips de govern han d'estar plens de gent sense cap tipus de militància, gent activa, preocupada, apassionada per la seva ciutat però que no vol formar part d'una estructura tancada, moltes vegades hermètica.
Psc, Ciu, Esquerra, Icv, Pp són un fre per a molts i moltes que voldrien sumar-se al carro de la gestió pública. En un món global, tant ràpid, tant canviant tenim unes estructures polítiques del segle XIX. La política no ha evolucionat, però el món que l'envolta sí. La gent està cansada de tanta discussió, de tanta ruqueria, de tant perdre el temps. La gent vol solucions als seus problemes, menys titulars i més direcció.
La ciutadania de Catalunya està cansada d'invents tipus tripartit. Què hi guanyen Esquerra i Icv formant part d'aquest govern? Doncs poca cosa. Esquerra ha deixat de ser un referent nacional, ha deixat de ser el partit independentista tot suavitzant el seu discurs. Estic d'acord amb la racionalització del discurs nacional, estic d'acord amb la moderació, però rebutjo el seguidisme i la pèrdua d'identitat actual.
Hem passat d'una etapa final del pujoslisme dolenta pel nostre país a una nova etapa d'hegemonia total i absoluta del Psc. Un Psc fred, calculador i sistemàtic molt llunyà al Psc del president Maragall (si voleu podeu llegir la renúncia de Maragall).

Jo com sempre, donant la cara, dient la meva, proposo des d'aquest racó del Pirineu un canvi. Obrim les portes dels partits a la ciutadania, obrim les portes a la reflexió, al canvi, a nous discursos, a noves estructures, a nous canvis. Jo des d'aquí proposo un nou pacte nacional entre una Esquerra segura d'ella mateixa i una Convergència lliure d'Unió.
Proposo una nova manera de fer política, més humana i més propera (l'amic Jordi Ausàs n'ha estat un bon exemple)

Proposo des d'aquí crear nous espais de debat, de participació, de confluències, de sinergies, proposo doncs una nova llei electoral més participativa amb llistes obertes, amb nous incentius. Tenim el deure de promoure el canvi polític i social del nostre país, som una generació valenta, sense por i preparada. A tots vosaltres us demano la màxima implicació. Cal fer el darrer esforç per canviar la situació actual, cal somiar de nou, cal obrir els ajuntaments, els consells i el parlament a noves maneres de fer política. Us apunteu??

Aquest mes i des de fa deu anys, és a dir, des del primer número de la revista m'ha arribat el National Geographic a casa. És sens dubte una de les millors revistes que hi ha al mercat. Les guardo totes ordenades al seu lloc. Són com una petita enciclopèdia. Aquest mes, però, la meva estima per la revista a augmentat encara més. Aquest mes la meva revista preferida parla d'un dels pobles que més m'estimo: el poble sahrauí.
Amb la qualitat d'imatges habitual però també amb un text adequat se'ns presenta el conflicte del Sàhara Occidental. Costa trobar reportatges del conflicte en revistes de gran distribució, per dir-ho clar les editorials no volen mullar-se. Prefereixen amagar la veritat i no complicar-se la vida. No en sé els motius, però m'he alegrat molt de veure com en National Geographic en un acte de valentia parla del conflicte oblidat del sàhara occidental.
Us en recomano la lectura..

Bé doncs aquí s'acaba el Diari de Campanya, aquests petit apèndix que durant quinze dies a substituït la temàtica habitual del bloc. Dels resultats electorals poc a dir, la societat ha parlat i ara toca reflexionar sobre els resultats obtinguts.
El psc, amb sis regidors, aguanta la divisió de vot amb iniciativa que per primera vegada tindrà presència a l'ajuntament de la Seu amb 1 regidor. Ciu recupera el vot que va deixar a Esquerra en les eleccions de fa quatre anys i obté un bon resultat 5 regidors. Esquerra perd dos regidors i tindrà quatre. Finalment el PP conserva el seu regidor habitual.
En conclusió puc dir sense vergonya que:
M'ha sorprès el resultat del psc, sincerament creia que el seu resultat seria pitjor. Ara bé, cal també que el socialisme de la Seu faci una reflexió profunda. Aquesta victòria que jo qualifico de pírrica pot convertir-se en derrota doncs la despesa econòmica i l'agressivitat de la campanya pot comportar-los que no trobin socis per governar.
CIU recupera el seu vot sociològic a la Seu i amb ell dos regidors més. A comarca, però les coses no han anat tant bé, en Ventura Roca, persona que respecto profundament, perd l'alcaldia d'Oliana per tres vots i en Jesús Bentanach perd l'alcaldia de Valls d'Aguilar per un sol vot.
Esquerra, perd el vot deixat i no ha estat capaç de captar nous votants. Sincerament crec que en Jordi Ausàs no es mereix aquests resultats però les urnes són d'una crueltat total.
D'Iniciatica potser esperava una miqueta més, de totes maneres és un èxit per ells estar a l'ajuntament amb regidor propi.
El PP augmenta un 2% els seus votants però continua amb el seu únic regidor.

En aquest enllaç hi trobareu tots els resultats

Per finalitzar aquest diari una petita reflexió. Ara toca parlar, ara toca entener-se i ara toca la Seu. Tots els partits han de posar per sobre dels seus propis interessos el millor per la Seu. Aquestes eleccions han demostrat que independentment del treball i de l'esforç a la Seu hi ha un vot fidel des de fa molts anys que no canvia.
Als que han perdut regidors, ànims, ara teniu una oportunitat per canviar aquelles coses mal fetes, ara teniu una nova oportunitat per demostrar que el treball i l'esforç finalment serveixen. Tota derrota es converteix en una oportunitat si n'entenem els motius i aportem solucions.

Fa un parell de dies ja vaig explicar els motius que van fer-me decidir a escriure aquest diari. He intentat ser una veu diferent, crítica, però també amb algun comentari humorístic de tant en tant. Segurament moltes de les meves paraules han indignat a més d'un. Aquesta no era la meva intenció.
Sempre he donat la cara, tant ara com en el passat i això moltes vegades m'ha suposat tenir problemes. Bé donar la cara i dir el que penso és una antic costum que em nego a perdre. Sempre m'he fet responsable dels meus actes, paraules i lletres i per tant aquest cop també. Donar la cara i no fer les coses des de l'anonimat et permet gaudir d'un respecte que d'altra manera no existiria. Molts m'han preguntat perquè no obria un nou blog del tipus confidencial, completament anònim i així podria escriure amb més llibertat. La resposta és clara i curta, signar el que escric em dona una llibertat i una tranquilitat que no aconseguiria d'altra manera.

Salut i sort per a tots!

Demà parlarem d'altres coses t'apuntes??

Avui fa tot just una setmana el blocaire il.lustre Saül Gordillo va realitzar una conferència, organitzada per Òmnium, a la Seu d'Urgell. La conferència va ser tot un èxit, però lamentablement un servidor no va poder-hi anar. El bloc del Saül és un dels meus habituals, parla sobretot de blocs polítics però de tant en tant també hi podem trobar alguna sorpresa. De fet en aquest bloc hi coincideixen dues de les meves passions: el món dels blocs i la política. Bé de blocs n'he parlat força però de política quasi mai en parlo. Potser ara que ja no hi treballo us en parlaré més.
En el bloc del Saül hi podeu trobar dues entrades que fan referència a la conferència que va fer a la Seu:

- Continuïtat
- Conferència a la Seu d'Urgell

En aquesta segona, i això a tothom li agrada, en Saül fa un petit comentari sobre un servidor:

"No hi va poder ser (precisament perquè té poc temps) en Pep Farràs [bloc], president d'Òmnium Cultural a la comarca i un dels pocs blocaires pirinencs. M'hauria agradat conèixer-lo i fer-la petar."

Aquestes breus paraules, com d'altres que rebo o comentaris que alguns hem deixeu fan que malgrat tot el meu vici d'escriure en aquest bloc augmenti dia rere dia.

Gràcies per llegir-me
Salut i peles companys!!

Avui tornant de Puigcerdà, on hem fet la segona xerrada de colònies d'estiu, ens hem plantejat de nou la gran pregunta?, la pregunta que des de fa mesos ens fem sovint amb l'amic Miquel. La pregunta que algunes nits ens treu la son: SOM GILIPOLLES??
De fet i abans de contestar la pregunta he volgut saber que coi vol dir exactament la parula gilipolles. Ni el Gran Diccionari de la Llengua (enciclopedia catalana) ni el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans en donen una definició. Em sembla que nosaltres ho podríem definir com aquella persona que no para de fer coses pels altres sense rebre res a canvi i també aquella persona que fa moltes coses sense tenir ganes de fer-les. En tot cas, i malauradament company després de romiar-ho molt he arribat a la conclusió següent:
Som un parell de gilipolles feliços i contents de fer segons quines gilipollades. Salut i bona nit!!

De Regal, si algú te dubtes, com nosaltres, de si és o no un gilipolles aquí teniu un test que us confirmarà o no el vostre dubte

l'Ulster (Irlanda del nord) estrena govern. Però no és un govern qualsevol. Es tracta d'un govern d'unió nacional on dos grans enemics comparteixen el poder: l'unionista Ian Paisley i l'ex comandant de l'IRA Martin McGuinness. Es com si aquí compartissin el govern l'Acebes i algun ex comandant de l'ETA, impossible. En aquest estat estem a anys llum del que ha passat a Irlanda. La caspa, lo cutre i els interessos polítics d'alguns estan, encara, per sobre del bé comú. Irlanda és sens dubte l'exemple més clar a seguir. El conflicte irlandès ha durat més de 40 anys i deixa al seu darrera més de tres mil morts. Tanmateix la societat d'aquell país ha entès que malgrat les diferències, l'odi i la incompresió tant sols units podien viure en llibertat. No estaria malament que algú fes un regal als nostres polítics, un bitllet d'avió cap Irlanda, a veure si així aprenen alguna cosa.

Avui en Jordi Dalmau m'ha informat del naixement del seu nou bloc. De fet cada dia apareixen centenars de milers de nous blocs, però què companys de la Seu, amb inquietuts similars, emprenguin aquest petit gran canvi i escriguin sovint allò que pensen és sens dubte un gran què.
Sempre que puc us parlo de la necessitat de parlar, d'escriure i de dir-hi la nostra. En aquest món global i sobretot controlat pels grans mitjans de comunicació els blocs ens ofereixen una oportunitat única. L'oportunitat de parlar, de no callar, d'opinar. Si aquesta eina no fos important, l'exèrcit dels Estats Units no censuraria els blocs dels seus soldats, la Xina no aplicaria la censura als seus blocaires i egipte no jutjaria un dels seus blocaires més coneguts. La tecnologia ens posa a l'abast eines fantàstiques, doncs perquè no utilitzar-les?
Sovint a molts de vosaltres us he escalfat el cap amb aquestes teories. Em congratula veure com alguns finalment us decidiu a fer el pas.

Blog del Jordi Dalmau

Salut!

Avui he rebut un mail convidant-me a visitar un nou blog. Es diu: Sàhara Resiste i us convido jo també a visitar-lo. Els seus autors el defineixen com:

"SAHARA RESISTE es una nueva iniciativa del movimiento de solidaridad con el Pueblo Saharaui. Quienes la impulsamos somos activistas solidari@s. Nuestro objetivo es hacer visible la fuerza de la lucha de la Tercera Resistencia por un Sáhara Libre, la resistencia de la Solidaridad Internacional dispuesta a acompañar al Pueblo Saharaui hasta la victoria final."

Queda inclòs a la Wilaya Catalana, Benvinguts!!!!

Uf, des de dimarts que no tinc temps d'escriure res de res. Entre el Bart (el nostre cadell de golden) i la feina no dono l'abast. El cadell és una passada però com tots els cadells és un destraler, , tot passa per les seves dents. Ja no us parlo del tema PIpi i Kk...

La feina, doncs cada dia en tinc més, però també cada dia tinc més clar què puc fer i què no i això està bé.
Avui en Saül Gordillo ha fet una conferència a la Seu. Em sap molt greu no haver-hi anat, de fet he arribat a casa a misses dites i ja no feia falta ni treure-hi lo cap. En Saül és un expert en blogs, sobretot de blogs polítics:

blog d'en Saül

La conferència l'ha organitzat Òmnium, de la qual encara en sóc el president, però només en funcions, és a dir només hi poso lo nom, la feina se la reparteixen els companys de junta. Jo entre la feina i Pirineu amb el Sàhara (donant-li suport al Miquel) ja en tinc prou..

Diumenge hi ha eleccions a França, m'interesa saber-ne el resultat i com els francesos avaluen la candidata socialista... ja en parlarem diumenge.
Apa siau!

Dissabte, ja queda menys, de fet 24 hores i tornem cap a casa. Ahir va ser un dia dur. Aquest matí hem anat a Rabuni (la ciudad de los ministerios). Des de Smara hi ha mitja hora amb un vehicle normal, amb els famosos land rover una hora i si condueix el Sidi potser una mica més i tot.
Són cap a les cinc de la tarda apareix en Miquel i l'Aida... parlem una estona, fem conya i ens diuen que hem d'anar cap a l'escola. Ens expliquen que l'alcalde i el director els han dit que l'escola volia fer-nos un petit festival en agraïment per la col.laboració que Pirineu amb el Sàhara fa anualment. Ho acceptem encantats!! però també ens fa com vergonya ser els protagonistes quan en realitat no ho som. Sempre penso que l'homenatge l'hem de fer nosaltres. Són els infants tant sahrauís com africans els que es mereixen tot i més.
Arribem a l'escola, uf quanta canalla... al fons del pati hi ha una dotzena de cadires, ens hi porten directes. Als costats uns dos-cents nens i nenes sahrauís, potser una mica més i tot. Quina vergonya!. El director i l'alcalde diuen unes paraules i comença el festival. "La coral" de l'escola ens canta unes cançons molt i molt maques. A mig fer demanen al Miquel que digui unes paraules...

Els nens i nenes se miraven una mica al.lucinats. Segurament pensaven: Qui són aquets frikis d'espanya? i perquè he d'estar-me aquí assegut mirant-los?


Cap a les vuit tot s'havia acabat, ha estat bé, diferent, tendre, no ho oblidaré. Sortint de l'escola el cel del sàhara ens va regalar una preciosa posta de sol... Què més podem demanar?