Realment fins que no en tens no saps que és: Jet Lag. Estic a l'aeroport de París, darrera escala de la gira dels Petits Cantors. A la vora tinc un americà, també conectat a la xarxa, que no para de badallar. Per aquí tothom està cansat, sense afeitar, amb cara de son. Sembla l'aeroport de Tindouf, però amb el luxe i comoditats europeus. Com va dir un: això s'ha acabat!! Deu dies de gira, deu dies interessants, divertits, però també cansats i llargs. He conegut gent molt interessant, he pogut viatjar per les amèriques i participat de la gira dels cantors. Tota una experiència la veritat. El viatge també m'ha ajudat a allunyar-me de la Seu, que de tant en tant també està bé. Ara tinc ganes de tornar a casa, veure la Txell, la Kate, la família i també el Bart. Per cert a partir de demà començo a preparar un viatge cap a New York, això sí en petit comité, res de 50 persones....

Bé finalment hem acabat els concerts. La veritat fins ara podem dir que tot ens ha sortit força bé. La gent de la parroquia de Sant James Cathedral són "buena gente" i ens ho vam passar molt bé amb ells. Els americans són molt religiosos, bé tots no, però hi ha molta més gent a les esglésies que al nostre país. A part, són una gent molt implicada amb la seva comunitat i evidentment amb el seu país. Quina enveja!, si els catalans fóssim un xic més patriotes, amb el bon sentit de la paraula, i tots plegats ens sentíssim orgullosos del nostre país potser les coses ens anirien diferent.
Ja ens queda poquet, però encara queda com va dir un. Queda la visita a Universal Studio, i el viatge de tornada: Orlando-Miami, Miami-París, París-Barcelona, Barcelona-La Seu. Uf només de pensar-hi ja em canso. Per cert la calor s'empega com la cola, hi ha molt humitat i tot el dia vas cansat.
Us deixo un parell d'imatges del concert d'ahir....

Bé finalment després d'unes hores d'espera hem arribat a Orlando. Fot una calor al.lucinant!! Els nens estan bastant histèrics i nosaltres també per l'espera i la durada del viatge.
Per cert aquest dies escric poc però tinc un altre bloc obert on expliquem tot el viatge. Si voleu podeu visitar-lo:
www.petitscantors.blogspot.com

Per cert a hores d'ara suposo que ja han arribat els nens i nenes sahrauís. Espero que tot hagi anat bé. Una salutació des de Florida.

Estic a l'aeroport de la Guardia esperant un avió que ens durà fins Orlando. Em sap greu marxar de NY sense haver vist, caminat i gaudit més de la ciutat. Bé ja tinc un motiu més per tornar-hi.
Orlando és diferent, però també més barat,... segur que cau alguna camisa....

M'he tornat a escapar tot just abans del concert que farem avui. Estic al mateix Starbucks d'ahir i després de contestar tots els mails dels pares i mares i actualitzar el bloc dels petits cantors: www.petitscantors.blogspot.com tornaré cap a l'església de St Ignatius de Loyola situada a Park Avenue. La ciutat és molt maca, em sembla que això ja ho he dit en alguna altra entrada, però és veritat. El viatge bastant bé, cansa estar pendent nit i dia dels nens però es porten força bé, tot i les típiques ruqueries d'infants.
Demà volem cap a Orlando, una altra ciutat, un altre estat i segurament una altra manera de viure. Per cert no us podeu imaginar la de banderes americanes que hi ha per tot arreu, balcons, entrades, cotxes, bé d'això ja en parlaré quan arribi a casa, tinc ganes d'explicar-vos algunes coses.
fins aviat

Be finalment ho he aconseguit, estic al temple!!! a la botiga d'APPLE de la 5a Avinguda de New York, realment es per flipar, aixo es un altre mon.
EStic temptat de comprar alguna trasteria de la poma, pero em reservo.

Salut des de la Cinquena

Sentat en una cafeteria Starbucks envio mails com un boig ara que m'he pogut conectar. Els nens estan fent un assaig a l'església de St Ignatius de Loyola i jo m'he escapat deu minuts. NY és bestial, m'està agradant molt, és diferent, bé ja us ho explicaré amb més temps, que ara no en tinc massa, en 5 minuts s'acaba l'assaig i anirem cap a Central Park....
Ahir vam fer un concert a la ONU, vam anar a sopar al HardRock Café, aquí tot és diferent...

Bé una abraçada per a tots (penso en vosaltres de tant en tant, entre al.lucinada i al.lucinada)....

Concert dels Petits Cantors a la ONU

Malgrat el jet lag ens ho estem passant de conya, la ciutat de new york es fantastica i l'experiencia molt gratificant, quan arribi a casa ja explicare mes cosetes. Per cert no puc escriure correctament en catala amb aquests ordinadors americans.
fins la proxima.

Doncs sí, finalment ha arribat el dia, en unes poques hores, cap a les quatre del matí marxem cap Estats Units amb el Cor Nacional de Petits Cantors d'Andorra. Seran deu dies de gira, concerts i turisme pels carrers de Nova York i Orlando. O sigui que el bloc estarà tancat fins el 30 de juny. Si puc escriuré alguna cosa des de l'altra banda del toll d'aigua però no prometo res.
Fins aviat.

PD: em sap greu no estar-hi quan arribin els nens i nenes sahrauís, una abraçada per a tots i també pel Miquel, els Joans, l'Antonia, el Carlets i la resta de companys que col.laboren en el projecte.

El proper dia 20 és el dia internacional del refugiat. Actualment al món hi ha centenars de milers de refugiats. La majoria d'ells fugen per salvar la vida, fugen de les guerres que destrueixen els seus països o bé fugen de la repressió dels seus governants.
Avui 180.000 sahrauís encara viuen refugiats en terra argelina. Varen fugir de la guerra i de la repressió del marroc. Aquests dies coincidint amb aquesta recordatori les delegacions de marroc i Frente Polisario estan negociant a Nova York una sortida dialogada al conflicte.
Podeu seguir la notícia aquí.
Sincerament no espero massa d'aquestes converses, ara bé, els sahrauís que viuen als campaments sembla ser que sí n'esperen molt. Els campaments de refugiats en van plens. Tothom en parla. Potser aquesta vegada les converses serviran d'alguna cosa, potser per primera vegada hi ha un xic de llum al final del túnel. Però prefereixo no esperar massa i endur-me una sorpresa si finalment tot va bé.

De tant en tant, algunes tardes com la d'avui, o quan estic davant del mar (quina curiositat) penso en el passat, en el nostre passat, en la nostra història. Sóc arqueòleg de formació (tot i els estudis superiors posteriors) i sempre m'ha interessat saber coses sobretot del món romà. Des de l'any 1995 fins el 1999 vaig gaudir com mai estudiant la carrera d'història i formant-me com arqueòleg. Durant aquells anys vaig formar-me com a professional però també com a persona. Vaig conèixer gent molt interessant i vaig excavar en jaciments únics com Empúries. Els estius i gràcies als amics del servei d'arqueologia de Lleida vaig apredre l'ofici, recordo amb nostàlgia les excavacions dels carrers Remolins i Anselm Clavé a la ciutat de Lleida. Els estius a Lleida són durs, i fa molta calor, però estava content, m'agradava el que feia i alguns amics, com no podia ser d'altra manera, em deien que no ho feia malament això d'excavar. Els temp a passat, a plogut força i jo ja no excavo. Els meus genolls i la meva esquena ho agraeixen però amb sinceritat ho trobo a faltar. És una sensació única, descobrir parts del nostre passat, intentar esbrinar com vivien i com morien els nostres ancestres. Tenir a les teves mans petits fragments de la nostra història és una sensació única. Poc abans de començar a treballar pel ministeri de cultura del govern d'Andorra, vaig estar a punt de montar un empresa d'arqueologia amb uns bons amics. Potser ara la meva vida seria molt diferent, potser no estaria escrivint aquestes línies, però això, això no ho sabré mai. Ara la meva situació és molt diferent, no puc queixar-me no seria just, però tinc una sensació que de tant en tant apareix. Tinc la sensació d'haver deixat alguna cosa important pel camí. Bé no em feu massa cas, la nostàlgia em juga males passades.

Per si algú està interessat us deixo el meu treball de doctorat (abstenir-se no adictes a la història):

La romanització de l'Alt Segre, un estudi toponímic
Bibliografia

Fa tot just una hora s'ha tancat el pacte de govern entre Esquerra i Ciu per governar la Seu d'Urgell. Estic satisfet de com s'han acabat les negociacions, però, no m'ha agradat la durada, els nervis i alguna altra cosa que em reservo. Des del primer dia vaig defensar en aquest bloc que el millor per la Seu era aquest pacte. A estat difícil, dur i complicat però finalment l'entesa és total i amics això és el més important. Demà dissabte s'inicia una nova etapa per la Seu. Una etapa de finalització d'un projecte comú iniciat fa quatre anys. En Jordi serà l'alcalde de la Seu per dos anys i llavors l'Albert el succeirà al capdavant de la corporació municipal. Cal fer molta feina, cal acabar els projectes iniciats que són molts i també cal treballar d'una altra manera. Tots ho sabeu i sé que en sou conscients. Tinc plena confiança en aquest nou govern, com molta altra gent de la Seu, l'he defensat des del primer moment i m'agradaria poder-me'n sentir orgullós quan s'acabi. A tots plegats bona sort i si us plau no ens defraudeu.

Els propers 25 i 26 de juny arribaran a casa nostra els infants sahrauís que estiu, rere estiu, venen a passar dos mesos entre nosaltres. Avui tot llegint el blog de l'Antonia m'ha agafat enllorança de foto. En el seu comentari parlava de fotos, de nens i nenes, d'esperança i d'altres coses. Aquesta nit quan he arribat a casa he repassat les fotos del darrer viatge. En cada un dels viatges en faig unes cinc-centes. Mirant les fotos he pensat en quants i quants nens i nenes sahrauís he conegut en aquests anys. Són molts i moltes, tant els nens com els adults que hem conegut. Aquests dies penso en ells però d'una manera diferent, penso en els nervis que estan passant, en la tristor d'aquell infant que no pot tornar a venir, en la il.lusió d'aquella nena que viatja per primera vegada.
Bé doncs per a tots ells aquest petit record.

Dimarts, lo dia del House, com ja l'he batejat des de fa temps. A la Seu tothom està nerviós, potser massa. Aquests dies la política és el centre de totes les converses, tothom diu, tothom sap, l'un et diu que ja està fet el pacte entre tal i qual, l'altre et diu tot el contrari. Jo com sempre ni cas, a la meva, passo de xafarderies de pa sucat amb oli. Dissabte ja veurem, espero això sí, no endur-me una terrible decepció. A la qual i amb sinceritat no sé com respondré.

Bé ja veurem, de fet avui tinc ganes de parlar d'un altre tema. Com de costum he llegit l'article d'opinió de Vilaweb. Habitualment el signa en Partal, però avui el signa en Roger Castany.
L'article parla de la plataforma x catalunya, aquesta colla de nazis ex-falangistes que fent un discurs anti immigrants han obtingut representació en uns quants ajuntaments de Catalunya. Enmig, però de l'article hi ha una reflexió molt interessant que vull reproduir-vos:

"Què ha canviat, doncs? Amics que s'estan a Vic m'expliquen que efectivament hi ha nouvinguts que no tanquen la botiga els dies festius (això també passa a sota casa, a Barcelona, on m'estic ara), que els del quart segona encara no han entès a quin contenidor cal llençar cada classe de brossa i que al primer primera n'hi viuen set en un espai per a tres. M'imagino que a Manlleu, amb quasi vint mil habitants i un percentatge d'immigrants que voreja el 30%, deuen tenir els mateixos problemes. Però curiosament allà Esquerra ha guanyat amb majoria (10 regidors de 17) i la Plataforma, tot i haver-hi augmentat vots, només n’ha aconseguits dos. Una companya de Manlleu m'explica que l'alcalde, el candidat republicà, es passeja cada dia pel poble, parla amb immigrants, reparteix fotocòpies dels pressupostos als comerços, és a tots els enterraments, participa en les festes i assisteix a reunions de veïns. Mentre m'ho explica, m'imagino l'alcalde fent una orxata amb un imam. "

M'agrada aquest paràgraf pel següent, deixa clar que els únics culpables del creixement de PxC som tots plegats, però sobretot els nostres polítics, sobretot ells. Algú no està fent la seva feina, algú es mira el melic i prou, algú solament està pensant en la roda de premsa, en la foto, en sortir als diaris. Amics, la política no és això, la política és servei, és participació, és parlar amb tothom i participar de la vida dels teus ciutadans. Tancar-se en un despatx i viure en el teu món és una terrible equivocació que aprofiten els menyspreables com l'Anglada.


Bé això és tot, espero això sí que el seny, el nostre típic seny retorni a la taula de negociació i tot plegat acabi com s'ha d'acabar.

Divendres cap al migdia vaig agafar, després de molts anys, un taxi per baixar a Barcelona. El motiu? Doncs la presentació del llibre de l'amic Xavier Vendrell. Sincerament no m'esperava quasi res del que vaig veure. En Xavier és un home especial, té la costum de dir sempre el que pensa i això companys no es perdona. Ha estat víctima d'una persecució mediàtica total i absoluta els darrers temps i té em sembla el rècord de ser un dels consellers de la generalitat que ha durat menys. Va succeir en Carretero uns dies abans de la desfeta del primer tripartit, també és mala sort no?
La presentació es feia a l'auditori wintertur. Quan vaig rebre la invitació vaig pensar, collons que arriscats no? l'auditori és molt gran, però la gent com ell els té molt i molt grossos. En arribar molta gent, molta cua, i patam! ostres quan vaig entrar a l'auditori, estava completament ple. Més de 700 vàrem decidir acompanyar en Xavier en la presentació del seu primer llibre. Va ser un acte emocionant. La presentació d'en Miki Moto va estar molt bé, en sap una estona llarga en Miki, després va parlar el protagonista, en Xavier. Va donar les gràcies a la família, als amics, al món i llavors en aquell moment va sortir en Vendrell, el polític. Va fer un discurs amb autocrítica inclosa i mirant al futur. Va demanar diàleg, treball i colaboració amb la resta de companys i partits per aconseguir la meta final: La Independència.
Després d'ell va parlar en Puigcercós, cada dia és un orador millor, però tot i així ha de donar un cop de puny a sobre la taula i marcar d'una vegada per totes el camí d'Esquerra, si no ho fas tu, segur que algú altre o farà i no tardarà massa, em sembla.
Bé en resum un acte bonic, de suport a en Xavier i on vaig poder veure molta gent d'Esquerra.
Per cert evidentment us recomano el llibre.

Bé doncs com ja comença a ser habitual que els viatges de tornada des de Puigcerdà es converteixin en petites joies reflexives. Un dia t'adones que ets gilipolles (amb el bon sentit de la paraula) i avui m'he adonat de nou d'un sentiment profund que tinc des de fa temps. Aquest sentiment o més ben dit desig és: viatjar, conèixer món i fotografiar-lo. Hi ha, però, varis inconvenients. El primer la hipoteca i la resta doncs els motius de sempre, que sóc una mica cagat, que si la família, que si la mandra, que si ara no és el moment. M'agradaria fotre el camp una temporada, allunyar-me del Pirineu, viatjar per Àfrica, potser Àsia i tornar, amb la ment oberta, amb una experiència vital absoluta, amb una mirada diferent. Quedar-se a la Seu, està bé, però tancar-si et fa pansir, la ment s'enfosqueix i et tornes un ser gris i obsessionat amb les teves coses. Osti que només vivim una vegada home!! Sempre em dic: has de ser valent i fer-ho, potser a poc a poc, un viatge per aquí, una sortida per allà i quan en tinguis quaranta i pico el gran viatge. De moment l'únic que puc fer es llegir i somiar. Somiar és gratuït i en tinc molta capacitat i llegir també m'agrada, i si a més trobes lectures interessant doncs perfecte.
Aquí us en deixo una:
De Gonçal a Gopal (en llibre) o la versió digital en versió blog Unany.com

Les aventures d'un fill de Balaguer que un bon dia va decidir fer el viatge de la seva vida.

Ahir els ciutadans de Catalunya vam veure amb estupor la primera gran manifestació del nostre cos policial. És la primera vegada que la nostra policia surt al carrer i es manifesta en contra del seu conseller, en Saura. Conec, per bé i per mal, a bastants mossos d'esquadra. En general són gent jove, universitaris la majoria, gent normal. Ara bé també hi ha impresentables varis com a totes les cases. Sóc, això sí, molt crític amb la majoria dels funcionaris del país.
Estic realment al.lucinat del debat artificial que entre tots hem creat aquests darrers dies. Està bé, molt bé, que parlem de la nostra policia, que entre tots decidim quin model policial volem, que la societat participi i pugui dir-hi la seva. Ara bé, d'aquí al trist espectacle d'aquests darrers dies, inclosa la manifestació d'ahir, hi ha tot un món.

Els mossos sempre han estat polititzats, això ho sap tothom. La majoria d'alts comandaments van ser designats directament pel president Pujol i pels seus homes de confiança. De fet fins i tot van arribar a crear un grup especial "els anomenats Mortadelos" que eren l'aparell d'informació política de la policia de la Generalitat, alguns del quals sembla que provenien directament dels afiliats del partit del president. L'estructura policial pot arribar a ser un món confús, ple d'interessos polítics i fins i tot perillós. Cal tenir una cintura admirable i alhora mà dura per governar aquesta conselleria amb condicions. La consellera Tura en va ser un bon exemple. Va ser respectada per l'antic aparell d'en Pujol i a grans trets va fer-hi una bona feina. No va atrevir-se, però, a fer-hi neteja. Per tot plegat no vaig entendre com en Saura va fer-se'n càrrec. L'oferiment del PSC a Icv és i era un caramel enverinat. Tots sabien que en Saura no acabaria la legislatura i volien i volen cremar-lo com van fer amb en Carod. Amb un nou cap de turc al govern, ara li toca a en Saura, Covergència pot atacar el Tripartit tot desgastant el líder eco. De fet els resultats a les municipals són el primer dels mals resultats que Icv tindrà si no surt ràpidament del parany socio-convergent.
Potser algú es pensa que els crits d'ahir dels mossos demanant la seva dimissió van ser espontanis?

Si us sembla podeu llegir l'article d'en Partal: Això és un circ

Fa temps que segueixo, per la ràdio i també en el seu blog, al filòsof Terricabras. Conjuntament amb en Culla, en Partal i alguns d'altres com en Sala Martín i en Lluís Foix són crec veus força autoritzades per dir-hi la seva. Són petits grans professors. Avui us recomano la lectura de l'article del Terricabras: Crítica política a ERC. A part de l'article no us podeu perdre els comentaris dels lectors. La qualitat dels textos que tots podem llegir queda perfectacment reflexada en la qualitat dels comentaris que deixen els seus lectors.

Aquesta és la gran pregunta que molts ciutadans d'aquest país es fan aquests dies. Tots pendents dels pactes posteriors a les eleccions. La meva pregunta és: si després de les eleccions no s'ha decidit res, per què les fem?. Cal i ja no sé si dir-ho més alt o deixar de dir-ho un sistema més participatiu i més directe d'elecció. No ens podem permetre el luxe de perdre l'interés per la gestió dels nostres municipis, comarques i país.

Avui, em pertemo tornar a dir-hi la meva. Bé de fet ja porto dies fent-ho quasi dos anys. Avui, com sempre, de forma directa, sense embuts, dic que prefereixo un pacte Esquerra + CIU a l'ajuntament de la Seu d'Urgell. Cal acabar la feina iniciada fa quatre anys, cal fer callar molts crítics ensenyant la feina feta que donarà els seus fruits en aquests propers anys. Cal fer un esforç per entener-se mutuament i planificar conjuntament el nou govern de la ciutat. Si no és així la meva decepció serà enorme.

Sóc un home de paraula, no m'agrada parlar per parlar. Intento això sí estar segur de les coses que dic i aquesta és una aposta personal tot i la decepció que arrossego des de fa temps. Tinc moltes inquietuts polítiques i ganes de pensar i fer coses, suposo que com molts d'altres, però com ho faig? quina és la porta d'entrada? com participar d'allò que t'agrada sense patir-ne de nou les conseqüències?

Diuen que "quan escribim la nostra ment desplaça la seva part racional, deixant que les nostres emocions apareguin" doncs potser serà veritat, si pensés racionalment no voldria ni sentir parlar de política, polítics, ajuntaments etc.
Què hi farem tots som com som no?

Ahir va ploure pràcticament tota la tarda, en Jordi Dalmau la quantificat en deu litres per metre quadrat. M'agraden les tardes de pluja, m'entren ganes de llegir, pensar, escoltar música. Avui tot feia una olor diferent, com més potenciada. Tot i la gastroenteritis que de nou pateixo, no deixo de pensar ni evidentment de dir-hi la meva.
Avui Vilaweb publica un video on s'analitzen els motius pels quals la formació racista pxc ha obtingut 4 regidors a Vic convertint-se en la segona força municipal. A part la Cup ha obtingut també representació municipal amb dos regidors. Tot plegat un moviment inicial, això sí, del que pot anar passant en properes eleccions si els polítics catalans no fan neteja i nous plantejaments.
Sincerament com a societat ens ha de preocupar l'ascens del grup pxc. Som dels darrers països d'europa que s'enfronten al fenomen de la immigració. Tenim exemples arreu de coses ben fetes, però també de coses terriblement mal fetes. Els nostres veïns del nord, França en són un bon exemple. La demagògia portada als seus màxims extrems, tot aprofitant-se d'aquelles petites situacions de conflicte que es viuen als nostres barris provoquen l'aparició de grups tant perillosos com pxc. La seva il.legalització seria un camí ràpid però també perillós. Tenim arguements de sobres per guanyar aquesta partida.

Aquesta matinada ETA a trencat la treva. Ho ha fet mitjançant un comunicat (podeu llegir-lo aquí). L'escenari ara és completament incert. No hi entenc en política antiterrorista, ni sé com s'ha de negociar amb uns terroristes, però si en Zapatero actua en aquest procés de la mateixa manera que ho ha fet en el procés estatutari català la situació és crítica i lluny de solucionar-se. A sobre la pressió del pp suposo que serà altra vegada terrible. O sigui: que tornem a ser on estàvem.

Que plogui més si us plau, potser així a algú li dona per pensar en com solucionar tot plegat!

Diumenge mogudet, aquest podria ser el titular de la secció "política" de qualsevol diari normal. Comencem pel principi:

En Carretero, com no podria ser d'altra manera, i el seu Reagrupament.cat tornen a ser portada. Avui han publicat una nota de premsa on demanen un congrés extraordinari i canvis en la direcció d'Esquerra.
Ahir les JERC també van dir-hi la seva, no sóc l'únic gràcies a Déu, van fer autocrítica i van demanar un canvi d'estratègia del partit. Moviments importants que es sumen a l'iniciat dilluns per Portabella a Barcelona. Avui La Vanguardia publica una entrevista amb el líder nacionalista. El titular: "No estoy rompiendo nada, pero Esquerra no es una marca blanca del PSC".

Al PP les coses tampoc són una bassa d'oli, el País publica un repotatge interessant sobre les lluites de poder dins la formació conservadora i alguna cosa més: "Aguirre y Gallardón toman posiciones por si Rajoy pierde".

D'altra part, avui CIU i més concretament el president de CDC a LLeida acusa a Esquerra de regalar la Diputació de Lleida al PSC. A veure un parell d'aclaracions:

Punt primer, jo no hauria pactat amb el PSC a la Diputació de Lleida.
Punt segon, trobo poc adequat que en Gilabert en sigui el president.
Punt tercer, l'antic govern de CIU a la Diputació, encapçalat pel senyor Gavín, era una petita cort reial, on la despesa era enorme i els aires de grandesa també.
Punt quart, el millor era un pacte Esquerra + CIU (això sí, amb canvis importants en la seva direcció política)

Salut!