Fa molts dies que no parlo de política, el motiu? l'avorriment, la decepció i alguna cosa més que em provoquen la majoria de polítics (sobretot algun líder regional que fa més pena que res més). Les hipotèques no paren de pujar, la nostra uns 150 euros més al mes. Les infraestructures no funcionen ni a la de tres, el preu de la llet i del pa cap amunt, la benzina? millor no parlar-ne i ells de que parlen? En Carod, pressionat per les enquestes d'esquerra ara surt amb el 2014, data límit per fer un referèndum sobre l'autodeterminació, i jo li dic: i què més!
Sóc republicà, d'esquerres i independentista, però també un hipotecat que treballa en un altre país on em guanyo millor la vida. Estic cansat de promeses, de titulars fets a cop d'enquesta, de manca total i absoluta de planificació, de resposta, d'acció. Aquí tothom va a la seva, pendent de la foto o del titular, que per cert només els interessen a ells, a nosaltres no. Cap partit planifica, ningú sap que vol ser quan sigui gran i els pitjor no és això, el pitjor és que no saben que fer-ne del nostre país. Tots diuen: ai si governéssim sols ja veuries, o els altres: ai si governéssim nosaltres ja veuries. Doncs ni els uns ni els altres, tots foteu pena, dit amb tot lo respecte del món. Ja que hi som posats encara espero alguna que altra neteja. Alguns, per no dir molts, van fer un resultat dolent les passades eleccions i com si aquí no passes res. Doncs sí que passa! Cal fer renovació ja de les estructures dels partits, cal gent nova, amb noves idees, amb ganes de fer coses i no cràpules envejosos que només estan preocupats per anar dient que són això o allò altre.
Com va dir un amic, jo ja estic de tornada però potser encara hi ha algú amb ganes de fer coses, potser encara hi ha algú amb il.lusió per fer gran el país. Potser encara hi sou a temps, de canviar, d'apropar-vos, de fer-nos trempar altre cop. Jo així ho espero tot estirat al llit de casa escrivint quatre ratlles i llegint-ne algunes més.
salut!!

Bé, després d'uns dies de descans, de festa major i de reflexió ja torno a ser aquí. Observo que blogger ens facilita la col.locació de videos al bloc i això és bo, tota millora és bona. S'ha acabat l'estiu!!!!, tot i la calor els nens i nenes sahrauís han marxat i la festa de la Seu s'ha acabat signes clars i evidents de la fi de l'estiu, almenys del meu estiu. Ara toca tornar a la rutina i al treball diari.
Diumenge van marxar els 26 nens i nenes que Pirineu amb el Sàhara ha acopanyat durant aquest estiu. No cal dir que ha estat tot un plaer poder acompanyar aquests nens de tornada cap a casa seva. Dels plors inicials, a l'estació de bus de la Seu, vam passar a la il.lusió de tornar a casa per veure-hi els seus. Tot i les dolenteries típiques tots van abraçar-nos i fer-nos un petonet just abans d'embarcar.

d'Ells em quedo amb un parell de frases divertides:

"Bomba la nina" enlloc de "on va la nina"
"you este" o "esten you" una barreja estranya d'anglés i castellà

i la seva esperança i il.lusió.

Bé petitons i no tant petits, només cal dir-vos fins l'any que ve (per alguns) i moltes gràcies als que ja no podreu tornar...

El proper diumenge els nens i nenes sahrauís que han estat entre nosaltres tornen a casa. Marxen de nou per estar amb els seus, a casa seva, envoltats pel desert. Tots, sense excepció, marxen contents, amb un grapat d'experiències per explicar i amb la il.lusió per tornar l'any vinent. Alguns, però, ja no podran tornar, són massa grans. Ara bé estic segur que el seu record, els seus somriures i la seva imatge es quedarà entre nosaltres per sempre. Què tingueu sort amics i amigues!!!

L'estiu és així, et passes dies i dies de relax sense saber molt bé en què gastar el temps lliure i de cop el mateix dia et coincideixen dos fets importants a la mateixa hora. Ahir em va succeir això mateix. Després d'esperar amb candeletes el concert d'ahir a la nit: Carmina Burana de Carl Orff interpretada per la Capella de Sant Petersburg, Ivón Frontela i Ivet Frontela, Percussions de Barcelona amb la direcció de Josep M. Sauret (director del Festival Joan Brudieu) coincideix en el temps la visita-sopar amb dos il.lustres personatges de l'aquariofília marina (la meva primera o segona passió després o abans de la música).
En Lluís i en Juanra, propietari de Tucoral, van fer-nos una visita per gaudir de l'aquari d'en Joan i parlar de la nostra afició amb nosaltres. De fet en Juanra és un dels pioners actuals d'aquesta afició a l'estat.

Tot plegat un fart de córrer, cap aquí, cap allà, amun, avall. De fet vaig poder parlar una estoneta amb ells i assistir al concert, missió acomplerta!

El Concert va aconseguir possar-me la pell de gallina i emocionar-me profundament. El Carmina té una força espiritual bestial. Lamentablement, però, vaig poder viure en primera persona la mala educació d'uns quants senyors i senyores que tot i no tenir entrada volien gaudir de l'espectacle, això sí, sense veure'l només escoltant al hall de la sala Sant Domènec. Crits, paraules pujades de to, crítiques als organitzadors. Sincerament lamentable. Tampoc va ser molt afortunat el comportament de qui en aquell moment va haver d'enfrontar-se a la massa crítica i emprenyada. Potser li va sobrar algun que altre comentari i un xic de mala llet.

Tot plegat un divendres emocionant quan tot just falta una setmaneta llarga per la marxa dels infants sahrauís, però d'això ja en parlarem demà...

Doncs apa ja està, setmana partida pel mig, vacances encara per a molts i per a molts d'altres ja no. Un dimecres que sembla un diumenge i demà un dijous amb cert regust a dilluns. Un dilluns, però, fantàstic. Tots podrien ser així, treballes dilluns, dimarts i patam festa altra vegada. Per què ens agrada tant fer festa? Potser som uns ganduls, o potser no estem fets per treballar.

Si aquests dies doneu una volta per la Cerdanya en podreu veure de tots colors. Gent i més gent per tot arreu. Els poblets que durant tot l'any estan quasi desèrtics ara, a l'agost, hi trobes tota Barcelona en ple. Les persones som molt estanyes, fugim de les cues de la capital per anar a fer cua a Andorra o bé a la Cerdanya. Ens agrada fer cua, Cony! fins i tot ho trobem a faltar quan no en fem. Com deia l'Astèrix, son ben folls aquests romans!! Cada vegada hi ha menys gent que pot gaudir del silenci, és més penso que fins i tot ens comença a fer por el silenci. Ahir al vespre tot passejant en Bard (el nostre golden) vaig gaudir d'un so quasi meravellós: el carrisqueig d'un grill. Feia temps que no en sentia cap, o potser feia temps que no em parava a escoltar-ne un (això també pot ser). Quants sons més ens perdem cada dia? Quantes coses deixem de banda amb el nostre corre, corre que faig tard? Jo em proposo iniciar una campanya per gaudir més dels grills. Què us sembla: Gaudim de lo Grill!! para't i escolta'l!!

Com que fa molt de temps que no us deixo Mirades aquí en van unes quantes:

Aquest matí tot llegint les webs habituals m'he trobat amb una sorpresa. Vilaweb m'ha donat a conèixer el fotògraf Bill Wadman. Aquest interessant artista ens proposa un projecte fascinant. Cada dia i durant tot el 2007 ens regala una imatge, un retrat per ser més exactes. El seu projecte es diu 365 Portraits i com sempre us el recomano.

Retrat del 9 de gener de 2007

Com que avui parlem d'imatges us presento un parell més de fotoblogs:

El primer Fijaciones de Marta Pereyra. Durant uns mesos ha format part dels blocs del País, ara retorna als seus origens i al seu antic fotobloc.

El segons un clàssic que ja forma part dels meus recomanats, Rebekka Gudleifs és una fotògrafa islandesa autodidacta que un bon dia (Maig del 2005) va decidir fer-se fotògrafa. Si us agrada el seu treball també podeu visitar el seu link a flickr.

Avui he llegit que en Lluís Maria Xininacs s'ha suïcidad. Antic sacerdot i senador va ser un activista actiu per la llibertat i pel seu país. Cansat ha decidit posar fi a la seva vida:

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu. "


Aquest és el darrer text escrit per Xirinacs. M'han colpit especialment aquestes darreres paraules. Demostren serenor, però també tristesa, potser fins i tot depressió i soledat. Tots estem sols, tots podem estar tristos i deprimits en algun moment, però pendre la decisió de marxar, de deixar-ho tot, de desaparèixer és sens dubte terrible. Fer-ho a més sense desesperació i raonadament és colpidor i incomprensible per tots nosaltres. Malgrat tot, penso que sempre hi ha una petita esperança, una il.lusió, un darrer objectiu per complir, algun viatge per fer, algú per conèixer, algú per estimar. Estiguis on estiguis bon viatge Lluís Maria Xirinacs

Després d'un parell de dies sense escriure avui penjo un petit article que sortirà al suplement Pirineus del diari Segre. Com sempre espero que algú el llegeixi i pensi una mica en les coses que explico.

"Pluja d’estiu

Aquest mes d’agost ens ha regalat una setmaneta de pluja impagable. Tot i que la pluja va impedir-nos realitzar alguna activitat que teníem preparada, vam improvisar-ne d’altres ràpidament. Tenir infants sahrauís a casa durant l’estiu t’ajuda a saber improvisar. Les seves ganes de fer, de veure, de jugar són infinites i també esgotadores. Pels infants sahrauís la pluja té un significant especial. Sempre recordaré aquell primer estiu, aquella nit d’agost que tot passejant vam anar a buscar un gelat (aliment preferit de la majoria d’infants sahrauís). De sobte una tempesta d’estiu ens va sorprendre i tots vam córrer per resguardar-nos. Tots? Bé, tots no, una nena va quedar-se immòbil enmig del carrer. Amb els braços oberts i mirant al cel va quedar-se paralitzada gaudint de la frescor de l’aigua que poc a poc l’anava mullant. La seva cara de felicitat va aconseguir fer-me entendre moltes coses sobre el seu poble i sobre ella. Quatre anys després l’aigua caiguda del cel té un significant diferent per la nena que tenim a casa. Sap que la pluja és bona i necessària per sobreviure al desert, però també sap que la pluja pot fer mal, molt mal. El febrer del 2006 una pluja mal caiguda va agreujar la difícil situació dels campaments de refugiats sahrauís. Les reserves d’aliments del govern de la RASD van disminuir de forma espectacular per poder fer front a la crisi humanitària creada. L’ajut internacional que any rere any disminuiex no va estar a l’alçada de la situació. En aquests moments la vida als campaments de refugiats és més dura i més penosa que quatre enrere. Avui els infants sahrauís mirent al cel quan comença una tempesta i es pregunten si aquella pluja serà bona o dolenta per a ells i pel seu poble."

Per fi ahir va arribar la pluja. Dies de calor, de molta calor l'han precedit. Pluja fresca, que fa descendir les temperatures i amb elles moltes cabòries que portem arrossegant de fa dies. M'agrada veure ploure, el soroll, l'olor, la llum. L'aigua caiguda del cel ens purifica i per que no dir-ho ens allarga la vida.

Per cert algú sap qui era Tutatis?
Jo no però el viquipèdia ens explica que: Tutatis era el Déu de la unitat tribal masculina per als gals. La majoria el coneixem per l'expressió "Per Tutatis" que els personatges de l'Astèrix deixen anar de tant en tant.

I de regal una web excepcional:

Earth Guide

Bé doncs seguint la bona idea de l'Antònia aquí va:
(un petit canvi si em permeteu: com que personalment només conec un parell de blocaires em permetreu que us faci un link final i no personalitzat)

1- Fa molts i molts anys, bé potser no tants, com uns 14 fumava 1 paquet al dia de "Camel". Aquest post va dedicat a l'Antònia, amb tot lo carinyo del món.
2- Potser m'he passat una tercera part de la meva vida imaginant com serien les altres dues parts. Aquest va per tots vosaltres "la wilaia catalana", somiadors incorregibles, entre ells l'amic Toni.
3- Com que molts només em coneixeu virtualment potser no sabeu com m'he guanyat la vida fins ara: arqueòleg (amb unes quantes direccions d'obra i articles publicats), assessor del ministeri de cultura de Govern d'Andorra, assessor del President del Consell Comarcal de l'Alt Urgell i actualment sóc el gerent del Cor Nacional de Petits Cantors d'Andorra.
4- M'agrada sentar-me a la platja, davant les onades, i pensar en coses
5 - Tinc una bona col.lecció d'òperes i música clàssica
6- Sempre m'ha agradat ajudar la gent, de fet vaig fer la mili de voluntari a la Creu Roja.
7- Molt jove, vaig llegir un llibre que va impressionar-me. M'hi vaig sentir molt identificat. El llibre és "el árbol de la ciencia" de Pio Baroja.
8- i per acabar, no obro cap correu amb el típic acudit, el típic pps, ni res per l'estil, sigui de qui sigui....

Aquí va la llista dels amics de la wilawia

Sàhara Horta
Txell
Sentiments Sahrauís
Sáhara Resiste
Aitana
Francisco
Sahablogs

Bé i com va dir un: "ESo es ToDo AmIgOs!!"

Res millor per suportar la calor d'aquests dies que remullar-se ben remullat a les aigües del Segre (encara que n'hi hagi poca d'aigua al riu).
Aquesta tarda els nens i nenes sahrauís que passen l'estiu a la Seu s'han mullat una bona estona al Parc del Segre. Al principi tots tenien una mica de por i canguelo però ben aviat se'ls han passat les manies. Ben equipats, això sí, i també ben vigilats pels monitors s'han decidit pel ràfting. Com que segurament a casa seva no s'ho creurant els hem fet unes quantes fotos, aquí en teniu un parell, demà més...

Destructiu però també misteriós i atractiu (ho demostren diferents ritus pagans com per exemple la festa de Sant Joan) el foc torna a ser protagonista aquest estiu. Catalunya, de moment, se'n lliura però altres territoris com Italia, Rumania i les Illes Canàries en pateixen les conseqüències. No entenc com algú pot provocar intencionadament tanta destrucció. No hi ha excuses, res pot justificar la destrucció del bosc, del nostre entorn, de la natura.
Visc en un entorn privilegiat, envoltat de boscos. Hi passejo, hi recullo bolets, mores, algun gerd i a l'hivern fusta per escalfar-nos. Molt sovint, però, penso i si algun any ens toca a nosaltres? i si es crema el bosc? Tenim prous mitjans per lluitar-hi? tenim els boscos prou nets? fem una gestió adecuada dels nostres recursos naturals? Sé, perquè hi he estat implicat, que a la nostra comarca s'han fet estudis i iniciat programes de millora en la gestió i aprofitament dels nostres boscos. Sé, també, que l'administració es gasta molts diners en equipament per lluitar contra el foc. Però tot plegat no servirà de res si algú deixa brossa al bosc hi fa una costellada quan no toca o bé hi provoca un incendi.
El nostre entorn, el nostre paisatge, la natura és el millor regal que podem fer a les generacions futures, potser encara hi som a temps no?