Fa un parell de dies vaig comentar-vos com d'interessant havia trobat una frase sobre el silenci. La recordo: "el silenci és el soroll més fort que hom pot trobar"

Sóc un gran amant del silenci, però no de qualsevol silenci. M'agrada aquella petita delicatessen d'un silenci ben trobat, d'aquell silenci que acompanya una mirada profunda i alhora tendra. D'aquell petit gran silenci que transmet solidaritat, amor, comprensió, tot junt en un sol moment. D'aquell silenci ben trobat que situat just en el lloc adecuat enmig d'una frase li dóna sentit a tot plegat.
El silenci és important en la nostra comunicació, fins i tot en el llenguatge musical s'utilitza com qualsevol altra nota. Els grans oradors utilitzen el silenci de forma magistral. Però hi nosaltres? sabem gestionar-lo?
Molts de nosaltres tenim por del silenci, moltes vegades l'hem identificat amb la manca total i absoluta d'idees, de paraules, al buit total i absolut. Però qui diu que això sigui necessàriament així?. Potser el silenci és tot el contrari, és plenitud i paraula tot junt. I si aquell silenci l'identifiquem amb seguretat, amb saber, amb intel.ligència? Qui sap callar quan toca és precisament qui sap parlar millor. El silenci ens acompanya quan meditem, pensem, somiem i creem. Qui sap estar sol amb ell mateix en absolut silenci és un mestre, no puc donar-li altra definició. De tots els silencis em quedo amb dos:

El primer: l'identifico amb la lluna, silenciosa però sempre present
El segon: és el silenci de dos quasi desconeguts, l'un parla català, l'altre hassania, no s'entenen quan parlen però sí quan es miren, hi ha tanta gratitud en les seves mirades. Enmig, entre ells dos un braser escalfa l'aigua que els permetrà compartir un te, un símbol d'amistat tot enmig d'un profund però reparador silenci...

Avui tot baixant d'Andorra cap a casa, després de la feina, estava escoltant la ràdio. Feien el programa del Gaspar Hernàndez, ja us en vaig parlar l'altre dia. De cop hi volta el seu convidat d'avui ha deixat anar una d'aquelles frases que dius: Coi, aquest paio diu coses interessants. La frase en qüestió és la següent: El silenci és el soroll més fort que hom pot trobar.

De moment ho deixo aquí, .....

Doncs sí, aquest matí ja podem veure algunes de les muntanyes que ens envolten mig enfarinades. L'hivern ja comença a treure el cap i els pirinencs comencem a preparar-nos. Amb els primers freds arriben també els primers constipats. Tothom comença a mirar-se les calefaccions, els dipòsits de gasoil i s'inicien els primers contactes per comprar alguna tona de llenya. Fins aquí cap problema. A mesura que passen els dies, però, el dia s'escurça, el fred augmenta i la gent poc a poc desapareix dels carrers dels nostres pobles. Bé desapareix fins el divendres. El cap de setmana tot s'emplena de turistes i esquiadors que volen gaudir d'unes infraestructures de qualitat i d'un bon servei. Habitualment a aquests amables ciutadans se'ls en fot com viu la resta de la setmana la gent del pirineu. Venen, fan cua, paguen, menjen, dormen (no tots) i tornen a marxar. El territori pateix cada divendres una invasió consentida que deixa uns quants bitllets a sobre la taula a canvi de deixar-se empastifar.

Aquest és el model actual, segona residència, hotels per tot arreu, inversions milionàries, depredació del territori. Però és el model que volem? un servidor no. Trobo que hi ha poc debat sobre el Pirineu, com el volem, com el gestionem, que hi podem fer, que no. Cal crear llocs de treball, això està clar. Cal invertir en els negocis ja existents, això també ho tinc clar. Però cal fer-ho des del respecte al territori, no tot si val alhora de fer calers. Empresaris, pagesos, polítics i tots els que hi vivim hem de posar-nos d'acord i crear un model sostenible. Un model que garanteixi el futur de tots els que triem quedar-nos en aquest espai i crear-hi les nostres famílies, però també un model que garanteixi a llarg termini la subsistència ecològica i econòmica d'aquest territori.

Avui en un comentari, que agraeixo moltíssim, del post anterior l'Antònia feia esment a les fotografies que de tant en tant penjo en aquest bloc. Sempre m'ha agradat la fotografia i no vaig parar d'emprenyar la Txell fins que vaig comprar-me una fantàstica nikon d50. Sóc com diria aquell "autodidacta" i no en tinc ni idea de fer fotos, simplement investigo i em deixo guiar per la intuïció. Molt sovint explico que a part del cel i de la lluna del sàhara em va fascinar la seva llum.
Una llum que dóna un color especial a la gent, al cel, a la sorra. Ara m'ha agafat una mica d'enyorança.....
Bé amb tot el carinyo us deixo unes quantes fotos més.....

Ahir cap el tard vaig agafar el portàtil per iniciar una visita a les webs i blocs habituals. Miro el correu electrònic i llegeixo un mail:

L'amic Antoni Girao menciona el meu bloc en la llista de premis "Bloc Solidario":

"El tercer premi BLOG SOLIDARI, és per aquell a qui em pensat tots i totes els catalans que cal que el tingui, si, en PEP HI DIU LA SEVA ... el lluitador pro saharauí dels Pirineus, aquell que des de una terra tant verda, porta tones de solidaritat cap el desert."

Bé després de la sorpresa inicial, li comento a la Txell i em quedo un xic fora de joc. Fa més de dos anys que escric habitualment en aquest bloc. He parlat molt del sàhara, de les nenes, de les meves experiències, però també de les meves pors, il.lusions, de política i de ruqueries què també m'agraden. Tot i controlar de tant en tant les visites del bloc, un servidor no s'imagina quanta gent llegeix les paraules que escric. A vegades us he parlat de com em despullo davant vostre i us parlo amb tota la franquesa del món. M'agrada dir les coses tal com són, tot i que moltes vegades dubto molt abans d'expresar i comunicar allò que penso. Aquest espai m'ha ajudat a fer-me gran. He après a comunicar-me millor però també a no pensar tant i dir més.

Tot el que podeu llegir està escrit des del cor, des dels sentiments, això sí, filtrat tot per una gran dosi de racionalitat. Sempre he donat la cara i penso fer-ho en un futur, no em fa por allò del "què diran". En aquests dos anys el bloc ha experimentat una gran remodelació, sobretot de disseny i també una evolució en els temes tractats.
En aquests darrers mesos el Sàhara i els sahrauís han compartit espai amb altres qüestions, sobretot polítiques. Aquest fet m'ha fet pensar que a vegades era infidel a l'esperit inicial del bloc. La resta de companys de la wilaia catalana segueixen fidels a la luita constant en favor del poble sahrauí. Un servidor va i bé, és a dir, a vegades penso que no en parlo prou. Sovint em pregunto: potser podries fer més, parlar-ne més, penjar més fotos, iniciar alguna campanya.... sí ja ho sé penso massa, tots fem el que podem, però i si puc fer-hi més? i si començo a estar cansat? i si ja no tinc més paraules?

Davant els dubtes el millor remei és saber que els companys et llegeixen, saber que hi ha algú que perd cinc minuts cada dia per visitar el meu bloc. Hi ha benzina millor? saber que el missatge arriba, que els minuts i hores invertits en escriure han ajudat a la causa sahrauí, a persones que coneixes, que estimes, són un bon motiu per continuar escrivint.

Bé, avui segurament el bloc té garantides unes quantes paraules més, unes quantres imatges més i alguna ruqueria també.

Gràcies per pensar en mi Antoni i sobretot per llegir-me. Una abraçada solidària per a tots els que em llegiu en especial als companys de la wilaia catalana i també per a tots els amics que malgrat no parlar català de tant en tant fan l'esforç de visitar-me.

Des de molt petit he estat un fan absolut de la ràdio, sobretot de Catalunya Ràdio. Recordo les transmissions del Puyal (l'aturada de l'Urruti), el mític programa cultural Babel d'en Claudi Puchades, i un programa que feien els diumenges a les 12 de la nit sobre temes misteriosos. Fins hi tot vaig arribar a possar-me el despertador per poder escoltar el programa si m'adormia abans d'hora. Ah i la nit dels ignorants? què m'en dieu? mític aquest programa.
Després de tants anys em quedo, però, amb un locutor. És en Gaspar Hernàndez. Vaig coneixer-lo (virtualment) quan presentava les notícies de la nit a Catalunya Ràdio de 22:00 a 24:00 de la nit. Uns anys després va fer un canvi i va presentar una nit a la terra. Aquest any, però, torna a soprendre a tothom i presenta l'Ofici de Viure. Un programa d'una hora que recomano a tots aquells que voleu anar més enllà, a tots els que teniu preguntes sense resposta.
Renovar-se o morir, un gran lema, que en Gaspar s'aplica constantment. Per cert just a dos quarts de nou hi ha la petita joia del programa: 1 minut de meditació

Fa pocs dies vaig llegir una notícia d'aquelles que dius "coi" aquí passa alguna cosa. Resulta que Sonatrach l'empresa estatal que controla l'explotació de gas d'Argèlia va decidir unilateralment desfer el contracte que tenia amb Gas Natural i Repsol (les dues de la Caixa). El dit contracte signat l'any 2004 estava valorat en 1.600 milions d'euros. Just acabar de llegir la notícia vaig recordar les paraules del president Buteflika dirigides cap al president Zapatero: ""España no puede permanecer indiferente a la suerte actual del pueblo saharaui, que ustedes colonizaron de 1885 a 1975". També van passar-me pel cap les paraules del ministre argelí d'energia Chakib Jelil quan davant dels representants del govern Zapatero va dir: "Tenemos el dinero, la tecnología y el gas. ¿Qué pones tú?"

Recordo també una xerrada amb una persona relacionada amb l'Institut Europeu de la Mediterrània on va comentar-me que Argèlia era sens dubte el gran gegant africà. Tothom parla d'Argèlia com la nova gallina dels ous d'or. Les seves reserves de gas i també petroli són massa llamineres pels governs europeus. Per això m'ha sorprès que tot i tenir una posició privilegiada el govern espanyol del ZP l'hagi cagat d'aquesta manera. Aquell amor fet realitat entre espanya i marroc, no ha fet cap bé a les relacions hispano-argelines. A més diuen que el tracte del govern i també de les empreses Repsol i Gas Natural ha estat de menyspreu absolut cap a les institucions d'Argèlia (típic dels governs espanyols això).

Tot plegat un lamentable joc de despropòsits. Espanya ha perdut de nou l'opotunitat de ser quelcom més que un país de pandereta. Va preferir posicionar-se a favor de Marroc i no donar cap suport al poble sahrauí. Va preferir fer-se el xulo i menysprear Argèlia, futur aliat i font d'energia, a ser intel.ligent i diplomàtic.
Fa temps, massa temps, que predico en una mena de desert dit internet. Tenim uns polítics que foten pena, sense projectes de país, sense humanitat, obsessionats pel dia a dia i sense pensar en el futur. Potser algú s'ha emplenat la butxaca amb la venta d'armament a la dictadura marroquina, però dues gran empreses del país i amb capital català han perdut un contracte de 1.600 milions d'euros. Total el senyor ZP ha perdut una gran oportunitat que segurament aprofitarà el súperman Sarkozy.

Fa uns dies vaig parlar-vos de la felicitat. Avui m'agradaria parlar-vos d'una de les seves expressions: Somriure.
Tècnicament riure es defineix com: "Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d'una sèrie d'espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles" m'agradaria, però, anar una mica més enllà.
Riure, crec, és una de les expressions més boniques que un ésser humà pot fer. No us heu fixat com se'ns transforma la cara quan fem una petita rialla? Sembla com si la energia que circula pel nostre interior fluís millor. Us heu adonat que riure i plorar són de les primeres expressions que fan els nostres nadons? No saben res de la vida que els espera, no els ha ensenyat ningú però quan estan bé, és a dir, feliços, fan un somriure.
Us heu fixat com s'empega el riure? imagineu una taula amb cinc o sis persones dinant. Un d'ells inicia un petit joc (jo ho he fet) i comença a riure indiscriminadament. En poca segons alguns dels companys de taula comencen també a riure i en un parell de minuts tota la taula s'està descollonant. Riure ens fa millors persones, hem de fer conya, saber acceptar les bromes, i fer-ne. Però sobretot hem de fer aquell petit gran canvi: mirar a la parella, als companys de feina, a la família o a un desconegut i moure lleugerament els llavis fent aparèixer un petit somriure que il.lumini la nostra cara. En aquest precís moment hem aconseguit trencar les fronteres amb aquella persona, la nostra comunicació serà molt més bona i serem capaços d'establir lligams de confiança més importants.
Diuen que si no dorms en tres o quatre dies et pots morir, potser no és tant tràgic ni tant ràpid, però vosaltres creieu que podem viure sense somriure? Quantes amistats, amors, complicitats i èxits s'han iniciat així, amb aquest senzill moviment dels nostres llavis?
Si algú de vosaltres passa un mal moment, o està un xic trist, li recomano que tanqui els ulls, respiri profundament i faci aquest petit gran gest, Regala't un somriure!! i ja veuràs com tot canvia en un instant.

Diada Nacional de Catalunya
Aniversari del cop d'Estat de Pinochet a Xile
Aniversari dels atemptats de New York i Washington

Podria seguir però prefereixo aturar-me. L'onze de setembre pels catalans és com per la resta d'habitants d'un país, un dia especial. Bé cada vegada ho és menys però en moments durs, de crisi, en plena dictadura l'onze de setembre era combustible per la nostra societat. Les diades nacionals sorgeixen, normalment, de moments durs, fins i tot terribles, on la unió de tot un poble pot ser la diferència entre viure o desaparèixer. El poble sahrauí, per exemple, dóna molta importància al 27 de febrer (el 27 de febrer de 1976 va proclamar-se la RASD, República Àrab Sahrauí Democràtica).
Alguna cosa, però ha canviat en mi els darrers anys. L'onze de setembre té un altre significat. No puc oblidar aquell migdia de 2001 quan mig adormit vaig viure en directe i per la tele una acció terrible. Vaig veure com una colla de fanàtics s'enduien per davant la vida, les il.lusions i els somnis de tres mil persones. I tot plegat per a què?

Cap argument és vàlid, cap Déu, cap llei, cap paraula justifica les matances d'innocents. Fer demagògia és fàcil, potser és el més fàcil de fer. N'hi ha molts que s'hi apunten, alguns es fan dir "progres", altres són uns fatxes, tant se val vingui d'on vingui la demagògia és verí. Si unim fantisme, incultura, pobresa, injustícia, amb hipocresia, demagògia i diners el còctel és explosiu.

8 de setembre, diada Nacional d'Andorra. Avui és un d'aquells pocs dies de l'any on és completament impossible trobar una botiga oberta a Andorra. Sovint penso en quants turistes despistats fan cap el petit país sense saber el que trobaran, és a dir, res!! Imagina't que t'aixeques d'hora, fas un parell d'hores de carretera tot pensat en allò que vols comprar-te i quan arribes a lloc, osti! tot està tancat, fa gràcia no? Bé, fa gràcia si no ets l'individu en qüestió.Ara hem ve al cap una altra pregunta, per què ens fan tanta gràcia les desgràcies dels altres? Desgràcia entesa no com a tragedia, tot el contrari. Algú es fot de cap al mig del carrer i a tots ens entren ganes de riure. Quina gràcia té? La veritat no en tinc ni idea, però a mi me'n fa molta. Sóc de riure fàcil tot i tenir una aparença de tipus seriós. D'altra part aquest tipus d'aparença ja hem va bé, marcar certa distància almenys d'inici no està gens malament. Bé, anem al gra, per aquells que tinguin ganes de riure, entreu a youtube busqueu "porrazos" i disfruteu que són dos dies.
De regal us n'he triat un: vídeo

Aquests dies, no sé perquè, sento parlar sovint de la felicitat. Tothom hi diu la seva, com no podia ser d'altra manera. Alguns diuen que la felicitat s'ha d'aconseguir a la feina, altres que no és possible ser feliç, altres que com menys esperes de tot plegat més feliç seràs. Jo no sóc filòsof, però també vull dir-hi la meva. Com tantes i tantes altres coses la felicitat és caduca, és a dir, no és eterna. No naixem feliços i després d'una vida fantàstica no ens morim encara més contents per haver estat tant feliços. Som feliços en moments puntuals de la nostra vida, en moments sobretot inesperats quan una tarda qualsevol tot passejant, xerrant, llegint o escoltant música t'adones per un instant que el teu cap està lliure de problemes. Has aconseguit sense voler-ho alliberar-te de tot el pes habitual i en aquell precís moment ets feliç i lliure.
Feliç i Lliure, dues paraules que per a mi van unides. Estem tant i tant lligats, però no per la hipoteca o per la feina, les nostres cadenes són mentals, les nostres pors, les nostres angoixes, dubtes i obsessions són la nostra pròpia presó. Quan aconseguim alliberar-nos d'aquest pes esdevenim feliços. Aquest fet pot succeir inesperadament, de forma premeditada (fent meditació) o bé quan hi ha alguna cosa que aconsegueix centrar la nostra atenció sense importar-nos tota la resta. Malauradament quan ens recuperem d'aquesta felicitat tornen immediatament les cadenes, però no ha estat bonic somiar per un moment? o sentir-nos lliures i feliços?
Tot i les meves pors, angoixes i dubtes habituals, estic content!! Avui tinc quelcom per somiar, per il.lusionar-me, per ser lliure. Ja tindrem temps de tornar a caure en la rutina de les pors, de la falsa seguretat i de les misèries humanes. Des d'aquí reclamo un somni diari per a tots, una il.lusió, un pensament positiu, tant se val quin.
A vegades, com avui, m'emprenya pensar en com ens compliquem la vida els uns als altres, o encara pitjor, en com ens compliquem la vida nosaltres mateixos. Conviure i conèixer el desert i els sahrauís m'han obert moltes portes mentals. Cada porta oberta m'alliberava d'una cadena i cada cadena treta em permet obrir una altra porta. Dessitja poc o molt tant se val, però desitja alguna cosa. Voler és poder va dir un, doncs per què no??
Avui, bé de fet, des de fa uns dies, em sento feliç, amb més energia, m'agrada pensar i preparar el futur i ara tinc més motius per fer-ho.
Bé per avui ja n'hi ha prou no?
Una recomanació quan estigueu a punt d'explotar penseu per un instant en un lloc bonic i tranquil on poder ser feliç per un moment:

Després d'una setmaneta sols a casa tothom comença a acostumar-se a la relatiat. Els nens i nenes sahrauís ja no hi són i la rutina diària ha tornat. El silenci poc a poc va apoderant-se de les nostres cases i el record dels nens també.
És, però, en aquest moment on per a mi comença en realitat el projecte Vacances en Pau. És ara on les diferents associacions hem d'esforçar-nos al màxim. El vincle creat entre els nens i les famílies ha de continuar actiu. Cal ajudar a les famílies a comunicar-se amb els infants, amb les seves famílies i el més important a viatjar als campaments de refugiats el proper desembre. Només així el cercle iniciat un estiu qualsevol com aquest es tanca i és així com el projecte aconsegueix finalitzar.

De regal us deixo el reportatge de tv de Localia que la Gemma va fer amb tant de carinyo...
Vídeo