Dimarts vinent sortirà de l'aeroport del Prat el vol xàrter del Frente Polisario que fa el viatge fins a Tindouf. És un vol cansat, quasi sempre de nit i molt i molt llarg. De fet són unes tres hores i mitja de vol, però entre esperes, més esperes, i encara més esperes la cosa s'allarga molt. Dimarts la Txell i en Pep no hi seran en aquest avió. Per primera vegada en tres anys i després de fer cinc viatges ens quedem a casa. El motiu? doncs la veritat en són uns quants. Alguns de bons, fins i tot diria extraordinaris (ja en parlarem més endavant). Els altres? doncs els de sempre, la feina, les peles i tot allò que un pot dir per convèncer la pròpia ment de la impossibilitat de viatjar. Trobarem a faltar la gent, les nenes, la sorra, el cel, la lluna i les estrelles. Però sobretot l'experiència de compartir un fet únic amb gent única.
Sincerament un no pot imaginar en quin racó de món, ni en quin moment coneixerà un amic. A vegades ja el coneixes, ja hi tens tracte, però és distant, fins i tot pot arribar a ser cordial. Un dia, però, descobreixes que aquell tracte cordial s'ha convertit en complicitat i poc a poc la complicitat es transforma en una gran amistat. Els nostres viatges a Tindouf han aconseguit justament això.
Aquest cop, però el meu amic viatja i jo em quedo a casa. Tant l'un com l'altre acompanyats, això sí, dels seus (la dona i la família), però si us sóc sincer crec que no serà el mateix, ni per mi, ni per ell.
Company gaudeix del viatge i sobretot fes moltes fotos, jo em quedo per aquí a controlar la situació mentre espero poder gaudir de les teves explicacions sobre el viatge. Fes-los una abraçada a tots i sobretot no oblidis dir-los que malgrat tot voldria estar allà on justament tu estaràs dimarts fotent la conya marinera de sempre.

BON VIATGE!!

Avui donant un tomb per la xarxa m'he trobat amb aquesta web: www.loveearth.com
De fet aquesta pàgina és la web de promoció de la pel.lícula Earth. Estrenada el passat 26 d'octubre el documental EARTH està dirigit per Alastair Fothergill i Mark Linfield.
Els autors de la pel·lícula Deep Blue emprenen un fascinant viatge per la terra, de nord a sud i al llarg de les quatre estacions, per a retratar els contrastos entre les diferents parts del planeta i les seves transformacions naturals. Les condicions de supervivència d'algunes espècies animals, i el seu comportament natural, en ocasions amb elements molt còmics, formen part també d'un extraordinari documental realitzat amb les més sofisticades tècniques, que reprèn en forma de gran producció per al cinema els punts d'interès de la sèrie televisiva Planet Earth.
Earth té 200 localitzacions diferents de 26 països i ha estat produïda per la BBC.


Sincerament us recomano una visita per la web. Amb calma, això sí, podeu trobar-hi imatges, un bloc, fotorepotatges i documents per llegir. És a dir molta informació molt ben distruibuïda i molt interessant.
Aquí us deixo el trailer de la pel.lícula:

Fa un parell de dies vaig obrir un post sobre la boira. Casualment ahir quan vaig llevar-me del llit i vaig mirar per la finestra vaig trobar-me amb un bonic espectacle. Tota la vall del Segre estava coberta d'una espessa boira. Quina casualitat!
Vaig afanyar-me per agafar la càmara i aquest n'és el resultat:




Les fotos no són gens bones, però la pressa no és mai bona consellera...

Unes hores més tard ...

Avui finalment ha plogut. De fet a hores d'ara encara ho fa. M'agrada la pluja i sobretot l'olor que la terra desprèn quan l'aigua deixa de caure. l'Aigua potencia totes les olors del camp i de la ciutat. Descobreixes olors que normalment estan amagades i difuminades.
Tinc un molt bon amic que també gaudeix de la pluja, sobretot li agrada mirar per la finestra quan plou i escoltar música. Per això avui quan he vist aquest post de Microsiervos he decidit penjar una de les fotografies que hi surten. Si en voleu veure més ho podeu fer aquí.


Pluja fina, de tardor, que caus a poc a poc, sense presa.
Pluja fina, de tardor, que ens purifiques.
Pluja fina, de tardor, que ens ajudes a oblidar i mirar endavant.
Pluja fina, de tardor, no deixis de caure.....

Demà dimecres a les 20:15 en Xavier Vendrell, Vicesecretari general de Coordinació Interna i Acció Electoral d'Esquerra, presentarà el seu llibre "Disculpin les molèsties". Ho farà a la sala d'actes del Consell Comarcal de l'Alt Urgell.
Fa uns mesos vaig assistir a la presentació oficial del llibre a Barcelona. En aquest enllaç hi podeu llegir el post que vaig escriure. Si us agrada la política, si sou nacionalistes i teniu curiositat no podeu faltar a la presentació, segur que us agrada...

Avui he rebut un mail que m'ha conduït fins al següent vídeo del youtube. Us en faig cinc cèntims. Es tracta d'un nord-americà de seixanta anys que participa en l'ironman d'Austràlia, una prova duríssima que consta de 3.800 metres de natació, 180 quilòmetres de ciclisme i 42,2 quilòmetres de marató. Aquest militar retirat tenia una il.lusió: participar conjuntament amb el seu fill en maratons, triatlons i evidentment en l'ironman. Malauradament el seu fill va néixer amb una paràlisi cerebral. Però potser uns penseu que això el va aturar? Doncs senzillament NO, perquè el sacrifici que un pare pot suportar pel seu fill és d'una dimensió completament desconeguda. . .
Pare i fill configuren l'equip Hoyt i conjuntament han participat en més d'un miler de proves. Com va dir un: tot un exemple a seguir



Si voleu saber més sobre l'equip Hoyt us recomano el següent vídeo

Avui he decidit fer-vos un regal. Un regal per a totes i tots els que de tant en tant feu un vol per aquest bloc. Un regal dedicat, això sí, als que per primera vegada viatjareu als campaments de refugiats sahrauís. Un regal per a totes les ànimes solidàries siguin o no solitàries. A canvi només us demano que em feu d'ambaixadors, que viatgeu sense prejudicis, que gaudiu de cada minut sense pensar en el cansament i la higiene que us envolti. Simplement deixeu-vos portar pel desert. Que tingueu un bon viatge companys!!

El regal el teniu aquí, és una gran cançó de l'Ismael Serrano,

Un hombre espera en el desierto.

La arena de los relojes
hizo crecer el desierto.
No digas que aquí hay silencio,
podrás decir que no oyes.

A los campos de Tinduf
no llega ese rumor de espuma
que el viento mecía en la duna
en que te amé una noche azul.

La piel de tu dromedario
me abriga como tus besos
y arropa el llanto del preso
aquel que te recuerda a diario.

Un hombre espera en el desierto
a que se tiña de gris el cielo,
a que me ames en hasanía,
a que devuelvan la melodía
que le robaron al viento.

La arena de los relojes hizo crecer el desierto.
Si nos asalta la noche fria
déjame pasarla en tu haima.
Si la arena se levanta,
mejor, así pasaré a tu lado más días.

Desde los acantilados
de Bojador cantan las olas:
"basta ya de derrotas".
El hombre del desierto esperó demasiado.

Un hombre espera en el desierto
a que se tiña de gris el cielo,
a que me ames en hasanía
a que devuelvan la melodía
que le robaron al viento.
La arena de los relojes hizo crecer el desierto.

La arena de los relojes hizo crecer el desierto.

Doncs sí, des d'ahir sembla ser que l'hivern comença a treure el cap. Amb l'arribada de la tardor i posteriorment de l'hivern s'inicia una reacció en cadena que d'una manera o altra ens afecta a tots plegats. Menys llum, menys color (tot i l'explosió de colors d'inicis de tardor), més tristor, més fred i sobretot més sensació d'estar sol. Els canvis d'estació són moments de risc per l'ésser humà. Pràcticament tots en patim les conseqüències. Canvis d'humor, nervis i alguna que altra depressió. És curiós no? Sempre em pregunto com pot ser que el nostre entorn ens condicioni tant. Com pot ser que la lluna ens faci sentir millor o pitjor? Com pot ser que unes hores menys de llum ens facin sentir més tristos?
Normalment sóc un paio poc parlador, bé d'inici, després no paro. Aquests dies quan passeges, vas de compres, a la barberia o a fer un cafè, has d'anar en compte. Sóc, com molt bé m'han definit, molt sensible a la comunicació no verbal que tots plegats emetem. Hi ha gent que no s'hi fixa, però jo hi tinc un petit do en això, ves per on!. Si unim aquest do a una intuïció important, la suma és trencadora. En les nostres mirades s'hi amaga tristor. Aquesta és la gran revelació d'avui. Estem comunicats permanentment els uns amb els altres, però això no vol dir està acompanyat. Comuniquem, comuniquem, comuniquem, però què comuniquem i com ho fem? I pensar? voleu dir que pensem?

Tornant a l'inici de la reflexió, aquests dies quasi no m'atreveixo a preguntar com estàs? et trobes bé? immediatament el teu interlocutor pensa, Ja era hora!!!!! algú en qui abocar les meves penes. A veure no em mal interpreteu, jo també ho necessito fer i amb urgència, però la gran pregunta és: per què en tenim aquesta necessitat? La resposta té una sola paraula: solitud.

Doncs sí, ens trobem sols tot hi estar permanentment acompanyats. Molts pensen que amb xerrar ja n'hi ha prou i parlen i parlen, hores i hores. Doncs no, sentir-se acompanyat vol dir mirar-se, sentir l'escalfor d'una mà amiga quan la necessites, vol dir parlar sense necessitat de mentir i sobretot cedir i entendre els altres. Sempre he pensat que la solitud era una combinació d'egoisme i necessitat barrejada amb una dosi de tristor i incomprensió. A vegades som nosaltres mateixos els que busquem estar sols. Necessitem el nostre espai propi, però aquesta necessitat pot convertir-se en una desgràcia si t'acostumes a allunyar-te quan les coses no van bé. És com un peix que es mossega la cua. A més solitud més necessitat en tens i com més sol et trobes més trist estàs. No sé si m'explico bé. Aquella sensació de plaer i llibertat que tens a l'inici d'estar sol és converteix en una llosa que poc a poc t'asfixia.

La gran pregunta és: Què puc fer? Doncs no ho sé. Els meus poders només serveixen per fer la diagnosi, res més! (Un toc d'humor sempre és necessari, no?).
Ara seriosament, proposo solemnement crear l'agrupació de solitaris/es urgellencs/es. Podríem funcionar més o menys com el Rotary club. Ens trobem de tant en tant i fem un gran sopar. Això sí, està prohibit parlar. La comunicació ha de ser no verbal, apa imaginació al poder!
Potser així, envoltats de persones solitàries i sense poder-hi parlar ens trobarem més ben acompanyats.....

En conclusió aquest post és un deliri hivernal d'un solitari que vol deixar de ser-ho, o no.... Salut!!

Dimarts 13, tot fent zapping em trobo a mig començar la pel.lícula "Copying Beethoven". Més o menys cap a la meitat hi ha diferents fragments de la novena simfonia del compositor. Feia força temps que no l'escoltava. Escoltar-ne aquests fragments m'ha mig emocionat. És tant potent la novena, no he tardat massa en agafar l'ipod i carregar-hi la simfonia complerta. De fet l'estic escoltant mentre escric aquestes quatre paraules. No us passa això de tant en tant?. Escoltar un fragment, sentir una olor, veure una imatge, ens desperta ràpidament la curiositat de nou per aquella antiga sensació ja viscuda. La novena va ser un dels primers cd's de música clàssica que vaig tenir, si no recordo malament tenia uns 18 anys. En aquella època, bé encara avui em sento així, em sentia un romàntic de cap a peus. Però romàntic amb el bon sentit de la paraula.
El romanticisme anteposava, abans de tot:
La major importància del sentiment enfront la raó. La forta tendència nacionalista de cada país. La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat. La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina. La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
Doncs així em sentia jo amb 18 anyets, ja hem direu. De fet avui encara m'en queda una mica d'aquell sentiment rebel, trencador i somia truites.
Avui mentre m'emociono de nou escoltant la música del gran mestre Beethoven aprofito per fer volar de nou la imaginació, per somiar de nou una mica i també per recordar vells temps.
Si teniu cinc minuts perduts, abans de sopar, d'anar a dormir o a qualsevol hora busqueu un cd de la novena, escolliu-ne un moviment i aprofiteu per llegir la Carta a l'Estimada Immortal que Beethoven va escriure per no sabem qui... segur que tot plegat us farà despertar algun vell record.

Visca el Romanticisme!!!!

Avui he actualitzat el fotobloc. En principi ja està acabat. Bé acabat fins que pugui viatjar de nou cap a Tindouf. He creat una entrada anomenada Especial on hi trobareu alguns experiments fotogràfics. Espero sincerament que us agradin les fotos.

De tant en tant faig una ullada al bloc, em refereixo a que de tant en tant llegeixo de nou entrades antigues dels anys 2005 i 2006. És com fer un repàs a la meva vida. Tot llegint em trobo de tot, des de ximpleries que ara no faria a textos interessants. Avui n'he trobat un. Fa tot just un any vaig parlar-vos del THE CANARY-PROJECT

La seva missió és: fotografiar paisatges arreu del món que estan patint una transformació degut l'escalfament global i utilitzar aquestes imatges per mobilitzar-nos.


Aquest nou post em serveix de nou per fer una crida a la mobilització. Qualsevol acció és bona, fem servir els nostres blocs, les cartes als directors, les nostres influències i qui pugui el seu lloc de treball. Cal fer-nos sentir, cal canviar costums, maneres de fer i sobretot hem de començar a preparar el futur. Fes un esforç i digues la teva.

Ja en fa 25, el temps passa molt ràpid. Recordo fragments d'aquells dies, el cap de setmana, la pluja, el soroll del riu, l'aigua, les inundacions. Aquests dies els blocaires urgellencs parlen de la seva experiència, de com van viure aquelles riuades i de quins records en tenen. Des de casa els pares, un sisè pis, vam seguir les evolucions del riu. Un riu que d'un dia per l'altre va transformar-se en un element violent i destructiu. També recordo una de les imatges més impactants d'aquella riuada. Cinc persones van quedar aïllades a la teulada d'una granja. Van passar-hi la nit i de bon matí un helicòpter francès va realitzar-ne el salvament. La vida m'ha fet conèixer a posteriori els protagonistes d'aquella història que va impactar-me tant de petit.
Recordo també els moviments de terra enfront del Pont de Bar, la carretera aixecada i el mal estat en que va quedar part del poble. També tinc records d'un pont de l'exèrcit que situat abans d'Oliana va permetre la comunicació entre la part alta del Segre i la part baixa.

Records, imatges i paraules que retrobo aquests dies tot llegint escrits sobre la riuada i també veient de nou algunes d'aquelles imatges que tant van impactar-me.
Us deixo un video on hi trobareu algunes de les imatges d'aquells dies:

Avui el president de la Generalitat, o sigui el president del meu país ha realitzat una conferència a Madrid, concretament en un esmorzar informatiu organitzat per Nova Economia Fòrum. En el transcurs de l'esmorzar el president a parlat de la situació actual de Catalunya:

Avui lo Dioni de la Franja (també anomenat Duran i Lleida) s'ha tirat de la moto. Per fi!, obertament i sense embuts ha parlat de la sociovergència. Convergència i Unió es troba en una situació difícil. Han perdut quota de poder, això és evident, però també han perdut cohesió interna. Per una banda tenim la gent de CIU, amb Mas al capdavant, intentant refundar el catalanisme. Fins i tot l'Oriol Pujol, nou portaveu de CIU al parlament, es declara independentista. Per l'altra part tenim la gent d'Unió, amb en Duran al capdavant demanant quasi per favor als socialistes que els admetin en un govern comú. Jo d'això en dic Crisi d'Indentitat.

El passat 26 d'octubre Naomi Klein va presentar el seu darrer llibre, La Cultura del Shock, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Naomi Klein és autora del llibre No Logo, èxit internacional de vendes, on qüestiona el poder actual de les marques. El CCCB ha penjat el vídeo de la conferència que la Naomi va realitzar en la presentació del seu llibre. Està en anglès però és molt interessant.

Ahir el senyor Abbas el Fassi, primer ministre de Marroc, va regalar-nos la següent perla (extreta del País):

"Abbas el Fassi, primer ministro de Marruecos, pronunció ayer palabras que podrían hacer suyas los dirigentes de Al Qaeda. Equiparó la "ocupación" por España de Ceuta y Melilla a la que ejerce Israel en Palestina.Equiparó la "ocupación" por España de Ceuta y Melilla a la que ejerce Israel en Palestina."

Quina barra!!!. Suposo que quan el dit senyor el Fassi parla d'aquest tema ho fa tenint en compte l'ocupació militar per part del seu país del territori del Sàhara Occidental. Suposo que quan el dit el Fassi diu això no oblida la repressió que el seu govern realitza contra el poble sahrauí. Suposo que lo dit el Fassi no oblida tampoc el genocidi que el seu govern fa del poble sahrauí. Suposo també que l'impresentable el Fassi no oblida tampoc els murs construïts pel seu país que divideixen el territori del Sàhara Occidental, com? no se'n recorda?, doncs tranquil que nosaltres li farem memòria:



M'emprenya, em molesta i m'indigna que aquesta colla d'impresentables, opulents i incultes em tractin d'imbècil. Aquest menyspreu a la veritat, a la raó només la realitzen personatges com el dit el Fassi. Personatges que a més d'oprimir el seu propi poble realitzen un genocidi sistemàtic d'altres pobles. Personates que a més de robar descaradament al seu propi poble roben tot el que poden d'altres pobles. Envoltats de tanta mentida, manipulació i injustícia només em queda per dir: Qui surti l'últim que apagui el llum...

Avui tot visitant la web de l'amic Pere o Peter m'he adonat que google maps o google earth ja disposa d'imatges d'alta definició d'alguns dels campaments de refugiats sahrauís. De fet es tracta de Rabuni, lloc administratiu i el campament 27 de Febrero. Sembla que quasi els puguem veure oi? De moment m'hauré de conformar en veure els campaments en imatges per satèl.lit, què hi farem. Bé aquí us les deixo:

Vista General 27 de Febrero

Detall 27 de Febrero

Rabuni

Detall Rabuni

Detall Rabuni

Una de les coses que més m'ha enganxat dels campaments de refugiats sahrauís són les mirades, tant d'infants com d'adults. Aquests dies preparant el fotobloc he revisat totes les fotografies que he fet en els cinc viatges a Tindouf. En tinc alguna de bona, varies d'aprofitables i la majoria de dolentotes. Com en totes les coses n'he triat una. És d'una nena d'Ausserd, una nena que no sé com es diu, però sens dubte té l'expressió més bonica que he vist als campaments. Totes les fotos són especials però aquesta m'agrada molt, la llum, els ulls, el mig somriure... Diuen que la mirada és el reflex de l'ànima no?


Per cert ja he actualitzat el Fotobloc amb les imatges del viatge 12-2006.

No deixarà mai de sorpredre'm, és com una gran caixa de sorpreses, és el jutge Garzón. Avui podem llegir la següent notícia:

- Garzón investigará un supuesto genocidio en el Sáhara Occidental (El País)
- Garzón acusa 13 alts càrrecs marroquins del genocidi sahrauí (El Periòdico)

Una bona notícia, sens dubte, per fi algú es decideix a fer un pas endavant sense mesurar-ne massa les conseqüències (que de ben segur hi haurà). Entre els imputats hi podem trobar un exministre de l'Interior i un general premiat per Espanya. Les reaccions a la investigació no s'han fet esperar la RASD a emès el següent comunicat: "El Gobierno saharaui acoge con satisfacción la decisión del juez Garzón de investigar sobre el genocidio marroquí en el Sáhara Occidental".
Diferents associacions prosahrauís també han realitzat notes de premsa. En aquest document hi trobareu les d'ACAPS i les de Cantabria por el Sáhara.
En aquest enllaç hi trobareu la nota de premsa d'AFAPREDESA (Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis).

Sincerament espero que aquest cop el jutge Garzón arribi fins al final del camí iniciat avui. Cal fer justícia i tal com estan les coses o la fa un personatge com ell o poca cosa podrem esperar de la resta.

Bé doncs sembla que la factoria de can mosso no para de produir notícies curioses. La darrera té aquest titular del Periòdico: