Crònica d'un sopar qualsevol

Són quasi les set de la tarda, arribem al control d'entrada al campament del 27 de Febrero. Dos policies sahrauís li demanen els papers al nostre conductor, un bon amic. S'inicia la típica discussió, els policies no ens volen deixar passar. Si em permeteu el parèntesi m'agradaria saber a que es dediquen aquests senyors situats a l'entrada dels campaments de refugiats. Tanco parèntesi, finalment i quan ja no podem més els diem que anem a veure la ministra de cultura, en sentir el seu nom Jadiya Hamdi la seva actitud canvia. Ens deixen passar sense problemes. Arribem al seu despatx, si està fresquet, tot està molt fosc, per reduir la calor. Un petit ventilador ens dona la benvinguda. Parlem durant 30 minuts sobre els seus projectes, una aposta clara per recuperar la cultura sahrauí, que es troba en perill d'extinció. Aposta per construir centres culturals, recuperar el seu patrimoni cultural i etnològic. Es veu la seva determinació en cada paraula que diu, percebo, això sí, un cert cansament físic. Acabada la reunió ens traslladem a casa seva, a dos minuts del seu despatx. És una casa sahrauí típica, però amb més comoditats. La haima és molt més gran i hi ha corrent elèctric. El 27 de Febrero és l'únic campament que en gaudeix.
Esperm l'arribada d'uns quants convidats més tot fent un suquet de mango. Arriben els belgues són una dotzena, ONG's com Oxfam, observadors de la UE, cooperants, etc. Fem les presentacions de rigor. Cinc minuts més tard arriben dues cooperants de Navarra. Fa quinze anys que treballen amb els sahrauís, se les veu experimentades. S'inicia la típica tertúlia tot esperant l'arribada del president Abdelaziz.
Finalment iniciem el sopar, el president arribarà tard, em recorda a algú... als postres arriba Abdelaziz, ens regala un Bienvenidos, seguit d'uns quants Bienvenue, que repeteix cada cinc minuts. Estem mitja horeta escoltant el que diu. De cop algú diu, que fulanito cooperant d'una ONG belga en favor del poble sahrauí és marroquí. L'Abdelaziz li pregunta de quina part, ell contesta del RIF, el pobre nano comença a suar... el president li agraeix el suport i li recorda que té l'honor de ser el primer marroquí que menja a casa seva.
Poc després sortim al patí, salutacions i comiats, el cotxe del president ens espera per tornar-nos a casa. Per si algú li interessa vam menjar el mateix que en qualsevol altra haima, una amanida, pollastre i carn de cabra, de postres fruita.
Si us sóc sincer em va agradar sopar amb ells, però no més del que m'agrada compartir taula amb qualsevol altre sahrauí. Tots tenen coses interessants per explicar....