(Dedicat a tots els sahrauís que algun dia podran travessar el desert i enderrocar aquest maleït mur de la vergonya que els separa de casa seva)
Dijous, són dos quarts de set del matí. Potser és la primera vegada que m'aixeco tant d'hora en un viatge als campaments. Surto de casa, tots dormen menys la Zedna, sempre pendent de tot. Camino uns deu minuts fins arribar a la casa on es troba el Miquel, la Gemma i la Clara. A fora ja ens espera un Toyota blau de Protocolo. Jo encara estic una mica tou a causa del cop de calor. Pujem al jeep, som set més el xofer. Iniciem el viatge, encara no fa gens de calor. Ens dirigim cap a Rabuni per carretera esfaltada. Ens uns 25 minuts arribem a la zona ministerial, la carretera s'acaba i iniciem el nostre viatge pel desert.
Trajecte des de Rabuni fins el mur.
Viatgem una hora més, de cop una construcció, ens diuen que a partir d'aquest moment ens trobem ja en territori del sàhara occidental (la zona alliberada pel Frente Polisario). Em fa il.lusió traspassar aquesta frontera, estic ja per fi en terra sahrauí. Es fa estrany tenir-la tant a prop i alhora tant i tant lluny. Mitja horeta més de viatge, algunes bromes pel camí, algun comentari, però sobretot silenci. Tots gaudim d'aquests moment tant especial, els sahrauís també. Sempre m'he preguntat com poden saber on van enmig d'un desert, no ho entendré mai. De cop algú comenta "ya se ve" i jo pregunto "on?". Costa de diferenciar el terreny del mur des de la llunyania, de fet està construit amb sorra i pedres. Pocs minuts després estem just davant, comencen a sortir soldats marroquins, suposo que ens vigilen.
Detall del mur (a uns 350 metres)
Detall de mur (2)
Detall del mur (3)
Detall del mur (4)
Estem uns deu minuts just enfront de l'exèrcit marroquí, els fem fotos, ens miren i comença a brotar un sentiment de ràbia continguda. Què coi i foten aquests paios enmig del no res?
Pujem al Toyota i ràpidament ens traslladem a un altre punt d'observació. Durant el trajecte passem a tot just 150 metres del mur i també dels soldats. Quasi els veig la cara!. Uns quilòmetres més enllà veiem un altre jeep de Protocolo, en xofer s'hi dirigeix. Arribem i ens trobem amb un grup d'italians que també visita el mur. Parlem una estona amb ells tot observant les restes de la guerra: bales de tot tipus i fragments de morters envaeixen el terra. Són la història muda d'un conflicte quasi cobert per la sorra del desert. El guia sahrauí dels italians ens comenta que el govern marroquí es gasta dos milions de dòlars diaris per mantenir el mur actiu: més de dos mil quilòmetres, milers de soldats i d'armament impideixen un poble retornar a casa seva en pau.
El mur vist des del google earth
En silenci penso en com d'inútil és la vida de tots aquells soldats, perduts enmig del no res. La Gemma d'adelanta uns metres, vol alguna imatge més propera del mur, però el nostre guia li impedeix, el mur està envoltat de milions de mines que en dificulten l'accés. Ens acomiadem dels italians i sortim de nou cap a Rabuni. Com no podia ser d'altra manera ens aturem en poca estona. El motiu? cal fer un te abans de tornar a casa, comença a fer calor i hem de recuperar forces. El retorn és més ràpid, el Toyota vola sobre la sorra i les pedres, en poc mes d'una hora ja som a Rabuni i enfilem direcció Smara.
Si voleu saber-ne més:
4 comentaris:
De fet d'una manera o una altre,la politica i els interessos sempre fan que els mès dèbils acabin reben, per una banda els saharauis,i per l'altre els marroquins que vigilen el mur, que segur que tenen ordres de matar a qui s'acosti, i que segur que molts d'ells nosaben quin es el problema real.
Curiosament, aquest cap d'any el passarem a Marroc, baixarem cap al sud recorren els pobles més allunyats i travesant l'atlas per portar bicicletes per als nens que cada dia es desplacen més d'una hora a peu per anar a escola, tot això sota la negativa i la desautorització del embaixador del Marroc a Espanya que diu que cap nen va a peu a escola ni cap pare far més cuatre hores a peu per buscar aliments o aigua.
David: Gràcies pel comentari. De fet això sempre ha passat, el ric i poderós menteix i viu bé. Als pobres i als oprimits no els escolta ningú.
Salut!
Per cert un dia d'aquests hem d'anar a parlar amb en Miquel, el "Valen" ens ha convençut, i si tot va bé i encara som a temps acollirem un nen aquest estiu.
Ei molt bé!! ànims serà un estiu molt i molt diferent. Per cert podeu llegir.vos aquest pdf si voleu: http://www.saharacatalunya.org/DIFUSION/Colonias/pfamílies08_2.pdf
Publica un comentari