un estiu qualsevol
Doncs finalment ahir per la tarda les nenes van tornar cap a casa. He preferit descansar 24 hores abans d'afrontar l'escriptura d'aquest text. Vull dir exactament el que penso i això és bastant complicat. Per què? doncs perquè quan es barrejen tants sentiments diferents i fins i tot contradictoris cal rumiar bé el que hom vol dir.
Com ja sabeu aquest any va aparèixer l'Adila (la primera nena que vam tenir) a l'aeroport. No l'esperàvem, però tot i així no ens ho vam pensar ni dos segons. La nena venia a casa. l'Adila té 14 anys i moltes ganes de viure. Ha estat 9 mesos tancada en un internat a Argèlia estudiant i fugir del desert per veure el seu germanet de Catalunya, en Martí, era un reclam massa potent per no intentar-ho. La jugada l'hi va sortir bé i finalment va aconseguir arribar a la Seu.
Lamentablement tot estava previst per acollir solament la seva germana, la Handa. Per tant han compartit entre dues el que havia de ser per una. Fins aquí tot perfecte.
Ara bé després d'uns dies de convivència vaig començar a entendre allò que ja sabia. Perquè el projecte vacances en pau finalitza als 12 anys.
Tenir una adolescent a casa no és el mateix que conviure amb un infant. Les hormones i les ganes de viure l'han trait més d'una vegada fent una mica més complicada la convivència amb la seva germana i amb nosaltres també.
Reconec que aquest any la meva paciència era menor, doncs en Martí ja en consumeix una bona part. Potser he estat més exigent, però la circumstància també ho reclamava. Ha estat una negociació quasi constant, entre una jove que volia aprofitar els pocs dies de llibertat que li quedaven i uns pares (nosaltres) una mica saturats per la situació. Tot i així crec que finalment hem aconseguit l'objectiu tots plegats.
L'Adila i sa germana han gaudit d'un estiu especial. La piscina, les bicicletes, Port Aventura i la Festa Major han estat els protagonistes. Hi ha però, una persona especial que ha ocupat bona part dels seus pensaments. Us puc dir amb tota la sinceritat del món que potser és el millor regal que els han fet aquests dos mesos. En Martí ha estat la seva gran debilitat i obsessió. Avui la casa és buida, hi ha silenci (tant desitjat per un servidor) hi ha tranquilitat, però també hi ha un cert sentiment de pèrdua. Dubto que en Martí recordi l'experiència viscuda amb les seves germanetes sahrauís, però estic completament segur que elles no oblidaran mai aquesta experiència.
Ha estat dur, complicat i fins i tot angoixant en algun moment. Ahir, però veient les nenes com ploraven abraçades al nen tot va esfumar-se en un instant. El record d'aquest estiu és aquest i la resta companys és aigua passada. Ara toca descansar i tornar a la rutina tot recordant aquells bons moments que l'Adila i la Handa ens han regalat. Ens a costat un munt aconseguir lligar-ho tot i quan finalment ho hem aconseguit el vent us ha tornat al desert.......... Ens veurem aviat si la lluna ens ho permet.
 |
| From Martí |
6 comentaris:
Ha estat un estiu ben dificil per vosaltres ja que un no es pot dividir en 4, de totes maneres us he de felicitar per com ho heu portat i per la paciencia que heu tingut. Ho heu fet molt be!!
Ens sentim afortunats que ens hagueu deixat compartir aquesta experiencia amb les nenes i tal i com ja els vam dir, les trobarem molt a faltar.
Seni i Anna
Gràcies per fer que nosaltres haguem pogut compartir un estiu amb la Sàhara, un estiu diferent per tots tres, i un estiu que no oblidarem.
El primer sempre deu ser el mes dur.
També anyoràvem aquella calma, però ara es troba a faltar aquell petit terratrèmol.
Pep, doncs ja veus que els adolescents no son gens fàcils, ni els del Sàhara ni eels d'aquí.
Ja em puc imaginr com s'estimen al Martí. EStic convençuda de que el nen serà l'estrella als Campaments.
Una abraçada ben forta per a tots i molts petonets a la preciositat de la casa.
Els comiats son dificils, punyents. Però era necessària la calma, i tornar a la rutina. Jo els trobaré a faltar a tots, als de l'empordà i a les nenes!!!! No és gens fàcil compartir dos mesos amb una adolescent, ni amb un nen cabronet, com el cosí de la Hassina. Però finalment us he de felicitar perquè tot i la pressió ho heu portat com uns campions. Jo al final reconec que estava força saturada ja. Sort en vaig tenir dels dos dies que vaig venir per aqui i de les xerrades que em tenir. GRÀCIES!!!!!!I si, el primer any és dur.... Una abraçada molt gran per tots.
Seni i Anna, gràcies pel suport! potser l'any que ve voldreu participar del projecte?? juas juas. Em sembla que amb l'Aina ja en tindreu prou no?
David, gràcies a vosaltres per participar en aquest projecte tant interessant, necessitem gent com vosaltres!
Antònia com sempre una abraçada molt i molt gran a tu i a en Joan. Les nenes s'han endut una fotografia en gran del nen i em sembla que es farà famós... je je.
Laia, gràcies a tu també per participar del projecte tot i les dificultats. Ja saps on trobar-nos
Intuia que alguna cosa hi habia quan et notava tant esgotat, no lligava, hi habia d'haver alguna cosa... et voilà!
Bé, mira-ho positivament, ara ja en tens una lleugera idea de com pot arrivar a ser un adolescent, tant per si el Martí té o no té més germans. Ara, et puc ben asegurar que els nens són diferents si, però més tranquils que les nenes, ui les nenes!!!
Publica un comentari