Doncs ja el tenim aquí altra vegada. Després d'un cap de setmana curt, massa curt, doncs vaig treballar el dissabte, torno a iniciar una nova setmana. Setmana que m'atreveixo a definir com interessant. Sobretot per l'esmorzar de dimecres i el sopar de dijous. Si em permeteu no us n'explicaré res més, si cal ja ho faré més endavant. Canviant de tema aquest cap de setmana m'he adonat d'allò que tantes vegades havia sentit. Quan siguis pare.... Doncs bé ja sóc pare i sí és cert segons quines situacions m'afecten més ara que abans. Sempre, però he estat una mica tendre.... però no de llàgrima fàcil. M'emociono molt ràpid però intento dissimular-ho. Dissabte per la tarda tot sortint d'Encamp en direcció Canillo vaig trobar-me un accident. Almenys de lluny semblava un accident. A mesura que el vehicle va apropar-me al lloc tràgic vaig poder veure la crua realitat. Un petit infant havia estat atropellat. La imatge em va colpir especialment. Tinc la imatge enregistrada al meu cervell, el petitó, la mare, la sang, les cares de la gent.... emocionalment vaig rebre un cop. Inevitablement em van venir al cap pensaments que sense ser pare no hauria tingut mai.

Ahir vaig llegir una entrevista a en Màrius Serra. L'escriptor ha publicat un llibre: QUIET on en Màrius escriu sobre els set anys de vida del seu fill Lluís. El Llullu, com li diuen, va néixer amb una encefalopatia que els metges no han pogut diagnosticar i que li provoca una discapacitat del 85 %. Un llibre que us recomano, tant si sou pares com jo, com si no ho sou.

Do you like this article? Share It!