Per coses de la vida em veig obligat a treballar en un altre país. Andorra ha estat sempre un país d'acollida i per tant no en puc dir cap mal (tot i pensar-ne alguns). M'hi guanyo la vida i gràcies al país dels Pirineus podem pagar les factures. Altra cosa és la meva situació legal i fiscal. Sóc com a molts companys de fatigues un Fronterer (els treballadors que resideixen en territori espanyol i que treballen a Andorra). Això què vol dir? bàsicament que tens totes les obligacions del món però pocs drets. O sigui que no som residents a Andorra amb les avantatges, sobretot fiscals, que això representa, però tampoc som treballadors a l'Estat Espanyol. Això vol dir que com a treballadors cotitzem a Andorra però alhora l'Agència Tributària espanyola ens reclama els impostos corresponents a la nostra residència en el seu territori. O sigui que paguem dues vegades: a Andorra i a l'Agència Tributària espanyola. Fins fa unes setmanes imperava en aquestes contrades la tant anomenada frase: Qui dia passa any empeny! és a dir quasi ningú estava al corrent de pagament amb l'Agència Tributària. Aquest fet, però ha canviat. De cop centenars de treballadors de l'Alt Urgell han rebut requeriments de l'Agència Tributària i s'han obert 123 expedients a com en diuen ells potencials contribuents. No cal que us expliqui l'acolloniment general de tots els ciutadans que creuen la frontera dia rere dia per anar a treballar.
Tot plegat un joc de despropòsits. Sempre he pensat que és un deure de tots plegats pagar impostos. Això és evident. Ara bé, pagar-los dues vegades? O sigui a part de la retenció salarial que paguem l'Agència Tributaria espanyola també ens persegueix per fer-nos pagar els impostos corresponents. Els Fronterers paguem per tot però què rebem a canvi? No som ni d'aquí ni d'alla i per tant molts no sabem realment en quina situació ens trobem. La figura del Fronterer no està reconeguda a l'estat espanyol i per tant sens tracta com qualsevol altre ciutadà que viu i treballa dins les seves fronteres.

Imagineu-vos que cada matí agafeu el cotxe per anar a treballar (en transport públic és quasi impossible), et dirigeixes cap a la feina, però en el trajecte has de creuar una frontera i una aduana, et demanen els papers, et miren el cotxe, i l'Agència Tributària et controla cada vegada que intentes traslladar-te al teu lloc de feina. Si a sobre ets dels afortunats que tens el temps suficient per anar a dinar a casa doncs torna a creuar la frontera i l'aduana, més control, més cues. I així dia rere dia. Alguns direu que els salaris d'Andorra ja s'ho valen. Bé potser sí o potser no però per a la majoria de treballadors no qualificats la situació no és ben bé així.
Andorra ha estat sempre un país d'oportunitats per a molts de nosaltres. Treballadors qualificats amb un alt nivell d'especialització que no podríem treballar a casa si no fos pel país veí que ens acull.

Què demano doncs als nostres polítics i sobretot a l'estat espanyol?

Dels primers una major implicació en la nostra problemàtica (alguns ja ho estan fent) i una defensa dels nostres interessos. Som quasi dos mil els fronterers que necessitem una solució i som per tant quasi dos mil possibles votants... potser que hi comencin a pensar....

a l'estat espanyol li demano que clarifiqui d'una vegada la nostra situació. Cal regularitzar la figura del Fronterer i cal deixar clar quines obligacions i drets tenim. Cal crear una legislació específica per nosaltres que sigui coherent amb l'esforç diari que realitzem i ens permeti contribuir d'una manera justa i equitativa amb els nostres impostos.

En resum cal fer-nos visibles i demanar una solució ràpida a la nostra situació.

Avui farem com si el debat d'ahir no existís, prefereixo parlar-vos d'un parell d'accions comunicatives de dos partits polítics diferents: el psc i esquerra

M'ha xocat molt aquest banner del PSC:

En pocs segons ens demostren quin és el grau d'enfrontament entre els dos grans partits estatals. Si el banner impacta imagineu-vos com ha de ser en format tanca publicitària (impressionant).
La pregunta, és la següent: cal arribar a aquests extrems? Sí, d'acord la dreta ha estat manipulant, atacant i utilitzant la demagògia per anar en contra del govern. Però mobilitzar els teus simpatitzants, militants i votants fent-los por...? on són les propostes? on està l'estratègia de país?

El següent comentari és per una proposta d'Esquerra. Al seu web podem llegir:

"Els candidats d'Esquerra per Lleida han presentat aquest dilluns els seus personatges virtuals dins la plataforma virtual 'Second Life' que permet una forma diferent de fer campanya per Esquerra i d'arribar als votants. Els usuaris d'aquesta plataforma virtual poden contactar amb els candidats d'Esquerra per la demarcació de Lleida accedint a la secció de 'Catalunya' dins 'Second Life' i, allà han d'escollir la secció 'Esquerra Lleida'. Aquells que no en siguin usuaris registrats també tenen l'opció de crear-se el seu propi personatge dins aquest món virtual i així poder interactuar-hi. Cada dia els usuaris podran trobar entre dos quarts de nou i les deu de la nit els candidats lleidatans per debatre i dialogar amb ells."

M'agrada la proposta, és fresca i diferent. Aquest migdia m'he registrat a second life i aquest vespre em conectaré per fer una prova. Us mantindré informats... Aquesta proposta no far por, és divertida i diferent, bé per Esquerra.

Arribo, mitjançant microsiervos, a un article molt interessant d'Enrique Dans titulat: La verdadera máxima del blogging. Us recomano sincerament la lectura del seu text, sobretot als que teniu un bloc, com un servidor. La gran frase del text és:

“The more you give, the more you get”

o dit d'altra manera:

"quant més donis més rebràs"

La frase no és de l'Enrique Dans, és de Matt Asay i apareix en el post “The blogger’s giving tree" del seu bloc The Open Road. Tot plegat molt interessant i lligat molt i molt amb els articles d'uns i altres.
Resulta que l'amic Matt Asay escriu un text al seu bloc. Aquest text es llegit per l'Enrique i en fa un post al seu bloc. Els autors del bloc Microsiervos es fan ressò de l'article de l'Enrique i un servidor llegeix microsiervos i descobreix l'article de l'Enrique i del Matt Asay. A més és molt possible que tu facis el mateix després de llegir aquest text.

Tot plegat pot semblar complicat però aquesta és la màgia dels blocs. Us heu fixat com de ràpid es transmeten les idees? M'al.lucina veure el recorregut que fan els nostres textos, qui els llegeix, com els interpreta, com els publicita i així a poc a poc, quasi sense voler-ho arribes a indrets molt i molt llunyans.

Avui m'he decidit a endreçar el bloc. Rentar-se la cara de tant en tant està bé no? En aquest món global i tant ràpid que ens ha tocat viure la imatge o percepció de les coses ho és pràcticament tot. Això és bo? doncs no en tinc ni idea. En principi no, viure d'imatges és viure en un món que pot arribar a ser fals. Un món on ens perdem el millor de tots plegats, on ja no tenim temps de parlar, de somiar i fins i tot de viure. Tanmateix m'encanta veure un bon treball gràfic, un bon treball de màrqueting o un bon treball de marca. Segurament i com moltes altres coses el truc està en trobar l'equilibri entre tot plegat.
Vivim en un món mig boig, l'altre dia vaig aparcar el cotxe en un pàrquing, sortint del cotxe vaig poder sentir una conversa a peu d'ascensor. La persona X (potser un psicòleg) li receptava a la persona Y (potser el seu pacient) una dosi d'ansiolític. Què ens estem tornant boixos? Qualsevol lloc és bo, en qualsevol moment podem fer qualsevol cosa. Estem com mig adormits vivint una vida accelerada i sense contingut. 

El passat divendres va realitzar-se la primera trobada de blocaires pirinencs. Una bona iniciativa que il.lusiona a tots els blocaires que vam participar-hi. Bon rotllo, calçots per alguns, amanida pels altres, bones iniciatives i fins a la pròxima. De moment ja he penjat el logo que ens identifica i ben aviat posaré els links dels companys blocaires...

Avui tot regirant pel technorati m'he trobat amb una sorpresa. El bloc mossegalapoma.cat va fer un post sobre el meu bloc, en Pep hi diu la seva. Sincerament em fa il.lusió llegir comentaris positius del bloc. M'agradra veure com el treball que realitzo serveix d'alguna cosa i agrada a la gent que el llegiu. 

Voler ser un Geek Pirinenc "persona amb una gran fascinació per la tecnologia i la informàtica. Es descriu més com un estil de vida i una forma de ser, que com una afició concreta per alguna cosa poc habitual. El seu objectiu és fer o utilitzar tecnologia per diversió i/o pel reconeixement que comporta. Gairebé sempre pel simple plaer de fer-lo" comporta els seus riscos. Sens pot veure com a personatges estranys o freakys. A mi no m'importa doncs gaudeixo dels meus macs, del meu bloc, d'internet i de les seves eines.
Per aquest motiu he afegit al bloc dues noves eines.

La primera el Facebook.

El nom de Facebook (llibre de cares) es refereix dels llibres amb fotografies que representen els membres d'un campus universitari nord-americà, que es donen als nous estudiants o personal.

Facebook va ser llançat el 4 de febrer de 2004 i el febrer del 2007 va arribar a ser el web d'aquestes característiques amb més usuaris registrats de tot el món, superant la xifra de 30 milions, segons alexa.com. Després d'haver assolit l'èxit als Estats Units, actualment comença a entrar amb força a Europa."

Jo vaig conèixer l'eina als Estats Units, el passat mes de juny de 2007. Vaig enregistrar-me i poca cosa més. Ser un pioner ja té aquestes coses... Uns mesos més tard el Facebook a explotat i cada vegada hi ha més membres a la xarxa social. Ara és un bon moment per donar a conèixer el meu facebook i animar-vos a tenir el vostre.

Aquestes actualitzacions es mostren en la pàgina de perfil de l'usuari, i són també enviades de forma immediata a altres usuaris que han triat l'opció de rebre-les. L'usuari original pot restringir l'enviament d'aquests missatges només a membres del seu cercle d'amics, o permetre el seu accés a tots els usuaris, que és l'opció per defecte.

Després de llegir alguns dels missatges publicats al Twitter (per exemple: "Estic aqui, escrivint al twitter") es pot entendre que existisquen crítiques i dubtes pel que fa a la seua utilitat. Però darrerament han començat a aflorar idees més que interessants entorn d'aquest servei. Una clara innovació és la utilització de Twitter per part d'alguns mitjans de comunicació, permetent als seus lectors rebre les notícies en la seua web, mòbil, messenger o el mateix Twitter, així com accedir a altres serveis oferts per aquests."

El proper dia 9 hi ha eleccions per elegir el nou president de l'estat espanyol. Fins ara la pre-campanya ha estat una mica bruta, lletja, plena de promeses i excuses de mal pagador. Tot plegat decebedor, com sempre. És normal que els ciutadans rebutgem aquest tipus de política i molts es plantegin amb sinceritat votar en blanc. Alguns polítics de renom, ja retirats, han fet articles defensant aquesta opció que és tant legítima com qualsevol altra. Ara bé jo vull anar una mica més enllà. Quan els partits grans deceben, per què no ens fixem en els partits més petits? Quan els grans líders ens deceben, per què no busquem més a prop de casa?

Fa uns dies vaig parlar-vos, molt per sobre, d'Esquerra i Iniciativa. Vaig plantejar que eren una opció vàlida enfront els grans partits. Avui penso el mateix d'ahir, però la meva aposta "lògicament" és per Esquerra. Potser alguns de vosaltres esteu decebuts amb el partit, o fins i tot amb la direcció. Esquerra és complexa i difícil d'entendre, però és especial. Sempre he pensat que Esquerra és el partit de les persones, de la bona gent, de totes les dones i homes d'aquest país que volen fer un pas endavant.
En aquest sentit us demano una reflexió: el proper dia 9 de març jo aniré a votar per Esquerra, però no ho faré pel seu gran programa electoral, ni pels seus líders, ho faré per les persones que formen les candidatures. Persones com el Jordi Ausàs.

Fa uns mesos vaig escriure això d'ell:

"Si no recordo malament fa uns cinc anys que conec al Jordi Ausàs. Recordo perfectament el primer dia que vam parlar. Va ser al Nice, seu no oficial d'esquerra durant molts anys. Vam connectar molt ràpid, de fet no costa gaire, és una personal afable, que li agrada parlar molt, amb un do especial. El seu do és el de caure bé, no és una persona prepotent, tot el contrari.
És com una petita formiga que treballant, treballant ha aconseguit arribar a ser l'alcalde de la meva ciutat. Des d'aquell primer dia al Nice ha plogut molt. El Jordi s'ha convertit en un bon amic, un dels pocs amics que hom té. Hem viatjat pel nostre Pirineu fen campanyes, escoltant a la gent, treballant per ells. Hem passat hores molt divertides, però també hores dures, potser fins i tot tristes. Però la seva gran força ens ha esperonat sempre a continuar treballant. "Per tres vegades tres" hem parlat de futur, de projectes, de present, de somnis, de ciutat, però també de coses nostres, del dia a dia. Fets insignificants, però gratificants alhora."

Avui uns mesos més tard el Jordi és l'alcalde de la Seu altra vegada. Avui, el Jordi és el candidat d'Esquerra per LLeida. Possiblement molts de vosaltres no el coneixeu, possiblement esteu decebuts amb els polítics, però segurament encara creieu en la bona gent, possiblement encara penseu que és possible fer una política més propera, possiblement tots voleu que algú de confiança defensi els vostres interessos a Madrid. Doncs bé aquest algú és el Jordi Ausàs.

Si algú ha pensat malament, doncs no, no estic en nòmina d'Esquerra, ni el Jordi m'ha demanat que faci aquest escrit. Els que em coneixeu sabeu que sóc poc influenciable i sempre dic el que penso. Sincerament el dia 10 quan miri cap a la llunyana i poc agradable Madrid m'hi agradaria veure una cara coneguda, una cara valenta, una cara convençuda, una cara compromesa, una cara com la del Jordi Ausàs.

En aquest enllaç hi trobareu el seu bloc.

Fa uns dies vaig descobrir, llegint diferents blocs i diaris, que a l'oceà pacífic hi ha un nou continent. Com ? us preguntareu, doncs sí senyor. Un nou continent format exclusivament per plàstics no reciclables.

Llegeixo què:

"Al nostre planeta es produïxen cada any uns 100 milions de tones de plàstic, de les quals al voltant d'un 10% acaben en el mar."

Així doncs:

Aquest nou continent d'escombraries s'està formant entre Califòrnia i Hawaii (tot i que pot arribar fins al Japó). El nou continent tindria una grandària del doble de Texas, uns 3,43 milions de quilòmetres quadrats (un terç de la superfície d'Europa). Aquest immens conglomerat d'escombraries s'ha triplicat des de mitjans dels 90 i podria arribar a ser deu vegades major en la pròxima dècada si no deixem de generar tantes deixalles. Les dades provenen d'una investigació de més de 10 anys de durada portada a terme per la Algalita Marine Research Foundation, organització nord-americana dedicada a la protecció del mitjà marí. Les escombraries procedents de les costes i de les embarcacions són conduides pels corrents marins fins la Gran Placa d'Escombraries del Pacífic, que s'estima pesa 3,5 milions de tones, amb més de 3,3 milions de deixalles per quilòmetre quadrat, un 80% d'ells de plàstics.

Als anys 90 l'Algalita Marine Reserach Foundation va realitzar el següent vídeo: (imagineu-vos com està ara l'oceà pacífic)

Ja tenim informació sobre el vol als campaments de refugiats de Setmana Santa:

Doncs sí, la cançó Across the Universe dels Beatles ha estat enviada a l'estrella polar. De fet la cançó tardarà 431 anys per arribar al seu destí. d'Aquesta manera la NASA festeja els 50 anys de l'enviament del seu primer satèl.lit a l'espai: l'Explorer 1 i també els 40 anys de la composició de la cançó Across the universe de John Lennon.
En aquest enllaç del País.com i trobareu més informació.
Si voleu veure el vídeo de la cançó ho podeu fer en aquest enllaç.

Tot plegat em sembla una molt bona idea. Veient el vídeo m'he imaginat com la música i les paraules de John Lennon viatgen per la foscor i la immensitat de l'espai, tot esperant ser escoltades en algun remot planeta....... ai sort en tenim dels somnis i de la imaginació.

El dia que en Pasqual Maragall publica un article a la Vanguardia defensant el vot en blanc jo tinc ganes de parlar-vos d'ecologia. Més d'un/a haurà somrigut en veure aquest comentari. Fa uns dies que intento explicar al meu entorn com d'important és començar a comportar-nos de manera sostenible (tot i els nespresso's). Petites accions que sumades les unes amb les altres suposen un gran canvi. Utilitzar bombetes de baix consum, anar a comprar amb la nostra pròpia bossa, fer un ús raonable de la calefacció i dels climatitzadors, reciclar les nostres escombraries, etc.
Avui he trobat al bloc eco-microsiervos un article molt interessant.

Us deixo tres imatges i us convido a llegir l'article:

1907

2004

2007

Em sembla que les imatges són evidents. Podem discutir sobre el que vulgueu menys d'una realitat inqüestionable: L'esclafament de la terra i les seves conseqüències.

Si voleu, podeu observar la glacera en una vista panoràmica impressionant en aquest enllaç.

De regal us deixo un document amb una sèrie de propostes per ser més eficients i ecològics a casa.

Doncs això estic en blanc, no sé pas que puc escriure. Hi ha tantes coses a dir, però potser millor callar-les. Em faria gràcia explicar un parell de coses, però algú es pujaria per les parets.

Així doncs explicarem una mena de petita història:

Sempre he pensat que quan un entra en un cau d'escurçons està condemnat a morir o a matar els escurçons (en sentit figurat, no m'interpreteu malament). Entres, mires, vas en compte, però finalment reps la picada mortal. Ara bé què passa quan els escurçons es queden sols? Quan no hi ha enemic comú? quan no poden mossegar ni engolir cap presa? Doncs passa l'inevitable. Els escurçons comencen a mirar-se, a dubtar d'ells mateixos, a no tenir-ho clar i com que estan tant habituats a fer mal, doncs comença la guerra entre ells. Picada amunt, picada avall.
El més curiós, però, és que l'escurçó és immune al seu propi verí!. Malauradament ells no ho saben i continuen picant i mossegant, escopint verí a dojo. Malgastant energies i recursos en una guerra absurda.
Passats uns dies la situació és insostenible, l'obsessió per derrotar l'altre s'ha multiplicat per deu i és en aquest moment quan silenciosament, amb molt de compte entra en escena l'enemic comú dels escurçons. Ells no ho saben, no l'han vist, estan massa enfeinats amb la seva lluita, però l'enemic espera, amagat en la foscor. De cop un bon dia apareix del no res i etziba un cop mortal als escurçons.
L'enemic a guanyat! està sol, sense oposició i gaudint de la seva victòria.

Bé la història és breu i segurament ridícula, però si mireu al vostre voltant podreu veure més caus dels que us imagineu. Vés en compte!! si no estàs alerta podria picar-te algun escurçó....

Afegit;

(alguns pensen que són el centre del món, però ai companys... la vida no és així.. no, no parlo de vosaltres. Salut i bon viatge)