Aquí t'espero
Finalment el camí arriba al seu final, ja queda poc, molt poc. No sabem quan, però en pocs dies en Martí ja estarà entre nosaltres. Ha estat un viatge tranquil i sense sobresalts. Tot controlat, menys els seus moviments a l'interior de la panxa de sa mare (renoi com es mou!). Ho tenim tot a punt, ho això ens sembla. L'habitació, el mobiliari, la roba, la bossa del nen, la bossa de la mare. I la del pare? doncs no, el pare no en té de bossa. No ens enganyem tenim un paper molt i molt secundari en aquesta etapa de la vida.
Malgrat la previsió, l'acolloniment és majúscul. Sense voler et fas preguntes: sabré fer..?, anirà tot..?, podrem..?, després la serenor torna i també el pragmatisme.
Pensant, pensant he arribat a la següent conclusió: Després de quasi nou mesos, veient com et mous, mirant per una pantalleta en blanc i negre els teus ossets, veient com la panxa de ta mare no para de créixer em sembla que ja estic preparat per donar-te la benvinguda. Sóc, això sí, molt sincer amb tu, t'aviso que sóc pare primerenc i això vol dir que tant tu com jo estem en la mateixa situació: Acollonits. Et puc prometre esforç, ganes d'aprendre a fer-te de pare, hores i hores de jocs, però no de cants (no canto massa bé), complicitat, paciència, companyia i molts i molts petons. A canvi no et demano res. M'agradaria, però, veure't sa i valent gaudint de la llarga vida que iniciaràs ben aviat i si em permets t'agrairé que ens deixis dormir de tant en tant. Per si aquest no és el cas, has de saber que tinc el llibre del senyor Estivill al capçal del llit.
Em sembla que no em deixo res per dir-te. Segurament podria escriure moltes paraules intentant explicar el que sento, però prefereixo explicar-t'ho tot el dia que ens veurem les cares. Aquelles dues cares acollonides mirant-se l'una amb l'altra, tu demanant-me qui sap què i jo preguntant-me que coi estaràs intentant demanar. Serà divertit aprendre l'un de l'altre.
Com diu el títol d'aquest post, aquí t'espero.....
