Doncs bé finalment ha arribat el moment. Demà pel matí surto de casa direcció Tindouf (campaments de refugiats sahrauís). Aquest viatge, però, serà diferent. Per primera vegada viatgem sols i per primera vegada deixo la Txell i el petit Martí sols tants dies. Em sap molt de greu marxar, però sóc una persona de principis i compromesa amb els projectes en que col.laboro. Aquest viatge és la culminació de dos anys de feina, d'esforços i d'il.lusions. Per tot plegat mereix pensem fer l'esforç i estar separats un dies per aconseguir realitzar aquest petit gran somni i construir finalment la nostra guarderia.

L'edició d'ahir del portal d'informació viure als pirineus publica dues notícies relacionades amb el sàhara:

-Xerrada informativa de Pirineu amb el Sàhara sobre l'acollida d'infants sahrauís

-SaharaLibre.es, una web feta a l'Alt Urgell per i amb els sahrauís

Simplement volia agrair a l'equip de Viure als Pirineus el suport que sempre ha donat a la causa sahrauí i a Pirineu amb el Sàhara.

Tot i tenir un profund sentiment envers el meu petit país sóc molt poc tradicional. És a dir no m'agraden segons quin tipu d'ostentació de país, ni sóc partidari d'utilitzar els símbols ni d'aferrar-me a segons quins tipus de folklores. La Diada d'avui, però, és diferent. Sant Jordi és una festa cultural que va més enllà del sentiment de país. És una festa que emana cultura i amor per tot arreu. Ho fa, a més, d'una manera tant visual i tant poc manipulada que és sens dubte la Festa del Poble per excel-lència. Els nens de tots els pobles venen roses pel carrer, ocupat alhora per centenars de petites parades on pots trobar-hi tot tipus de roses i de llibres. Els catalans no som ni millor ni pitjors que cap altre poble ni país d'aquest món. Avui, però em sento profundament satisfet i orgullós de pertànyer a aquest poble que almenys per un dia ocupa els carrers de les seves ciutats amb roses i llibres.
Bona diada a tots i totes!!! i si us plau compreu un llibre, regaleu una rosa i publiqueu un post. Sigueu feliços.

Tot sovint m'endinso en el programa Google Earth i navego per la geografia del nostre planeta. És sens dubte un dels millors productes de la factoria google. M'agrada fer vols d'ocell per damunt del desert i sobretot per damunt dels campaments de refugiats sahrauís. Des de fa unes setmanes google ha millorat molt la resolució de les imatges dels campaments. Com que alguns de vosaltres no coneixeu el lloc he preparat quatre imatges per ensenyar-vos on estaré la setmana vinent.

Sovint parlo amb companys/es que es queixen de la seva feina. La majoria no se senten realitzats en els seus llocs de treball. Alguns fins i tot es senten fustrats tot i cobrar una bona quantitat d'euros al mes. Els diners no ho són tot, però quasi, com va dir aquell. Ens passem mitja vida treballant i és normal que molts pensem sovint que estem perdent el temps. Podríem arribar a fer tantes coses amb aquelles hores perdudes. Això em fa pensar en com gestionem els recursos humans. Fins i tot els grans professionals del ram no sabem com resoldre algunes de les problemàtiques més habituals: frustació, desànim, desmotivació. Sovint he tingut la sort d'arribar a casa plenament satisfet per la feina feta. Però també pateixo sovint la frustració d'arribar amb la necessitat de fer un canvi. Si us fixeu tenim moltes necessitats i no sempre aconseguim satisfer-les. Aquesta necessitat no aconseguida és un punt de conflicte intern que a la llarga esdevé un punt de conflicte amb el teu entorn sigui professional o familiar. També penso, però, que aquestes insatisfaccions són en bona mesura la benzina que utilitzem per crear nous projectes. És com una gran bola que dona voltes i voltes i que s'autoalimenta ella mateixa. La incompetència dels altres esdevé font d'inspiració per alguns. En tot aquest procés, però, hi deixes part de la teva salut i una gran quantitat d'energia que utilitzada d'altra manera esdevindria molt més productiva. Tot plegat un joc de despropòsits.

Llegeixo al País.com la següent notícia: Detenido Severo Moto en Toledo por tráfico de armas. De cop m'han vingut al cap records de temps llunyans. Osti!! jo he dinat amb aquest personatge. Ràpidament truco al Pere, el meu pare, que em confirma l'autenticitat del meu pensament. Què fort! Però quants anys fa de tot plegat? començo a rumiar.... em sembla que entre 14 i 15. Va ser a Madrid en un restaurant típic de la capital. Recordo el viatge, l'hotel, el Bernabeu, el dinar i els presents en aquell dinar. Tot plegat una aventura per un jove post-adolescent.
En aquella història hi apareixen dos grans protagonistes: En Pere i en Severo. Què dir del meu pare? un cul inquiet com jo, empresari, somiador i lluitador incansable. Moltes vegades no el puc seguir en els seus raonaments però com que en sap un munt doncs li fas cas. Aquell viatge a Madrid va ser una petita lliçó de com cal posicionar-se en aquesta vida. A poca poc n'he après, observant, mirant, escoltant i acompanyant-lo pel món.
En Severo qui és? doncs aquí us deixo un enllaç amb la Wiki on explica la seva vida. Bàsicament és el polític opositor més important de Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola.
Tot plegat m'ha fet força gràcia i de pas m'ha permès recordar un episodi més de la meva vida.

Com diu molt clarament la capçalera d'aquest bloc sóc un pirinenc inquiet. Fruit d'aquesta manera de ser sorgeixen constantment idees, propostes i projectes nous. La majoria no es realitzaran mai i queden guardats en algun racó del meu cap. Altres inicien un camí que molts cops queda aturat al trobar-se en una cruïlla. Finalment algunes d'aquestes idees es converteixen en realitat. Des de fa temps milloro el bloc amb noves eines tot intentant convertir aquesta petita finestra pirinenca en un lloc agradable i enriquidor. Després de conèixer en Tomàs de www.mossegalapoma.cat m'he decidit a endegar un nou apartat: els Podcasts d'en Pep.
De moment és simplement una intenció però quan tornem del nostre viatge als campaments tinc ganes d'endegar-lo. La idea és fer un podcast monogràfic del poble sahrauí on diferents persones expliquin la seva relació amb aquest poble i les seves experiències.
Un altre projecte, aquest ja fa temps que l'arrossego, és fer una exposició amb tot el material fotogràfic que tinc dels nostres viatges a Tindouf. Els vostres comentaris sobre el fotobloc m'han animat a fer-la i espero poder-la estrenar algun dia.

De moment això és tot, però podeu estar segurs que la cosa continua movent-se....

Avui un tal José Antonio Alonso (ex.ministre de defensa i portaveu del PSOE) ha presentat la seva companya de partit i nova ministra de Ciència i Innovació . Res a dir, ni res d'estrany en tot plegat. La cosa, però m'ha deixat una mica sorprès quan en José li pregunta a la Cristina: Qué nombre de pila es? i ella respon Cristina Garmendia.
Home José, preparat les intervencions davant la premsa. Sobretot si has de presentar una companya de partit i ministra.
Tot plegat em fa reflexionar en com són els nostres polítics i els nostres partits. Tot i aquesta relliscada sempre he pensat que el José és un tio preparat i per dir-ho clar no és dels pitjors polítics d'aquest país. Aquests dies, però, la palma se l'emporta el conseller de medi ambient en Francesc Baltasar. Com es diu popularment: Donde dije digo digo Diego i el tio es queda tant ample. Avui encara està obsessionat en no dir transvasament a una acció que no té cap altre nom. Perdoneu que torni a parlar d'aquests tema, entenc que tothom ja n'està una mica cansat, jo també. Però és que no entenc que coi els passa a tota aquesta gent. Osti en conec uns quants i em sorprèn que fotin aquestes cagades. També és cert que la pressió dels mitjans de comunicació és molt forta, però per això tenen els seu equips de treball: assessors, caps de premsa, caps de gabinet etc.... Molta infraestructura i poca feina! Menys especulació, menys partidisme i més feina si us plau.

Aquest matí el President de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, ha signat 16 convenis de col·laboració amb Organitzacions No Governamentals de les comarques de Lleida per tal d’aportar recursos de la Corporació a diversos projectes d’ajut humanitari que porten a terme aquestes entitats a diversos països subdesenvolupats. Entre les 16 organitzacions hi ha Pirineu amb el Sàhara que ha rebut una subvenció per al projecte Tarbilla.

Ahir va ser un dia especial, molt especial. Un dia 4/04/2008 que quedarà sempre marcada en les nostres vides. Ahir va néixer en Martí, el nostre primer fill. Cap a les 13:40 i pesant tres quilets i vint grams. És una cucada, què us he de dir no? Quan pugui penjaré alguna fotografia i així tots el coneixereu. Per cert la mare un 10 com va dir un im-prezionante.