A punt de marxar

Doncs bé finalment ha arribat el moment. Demà pel matí surto de casa direcció Tindouf (campaments de refugiats sahrauís). Aquest viatge, però, serà diferent. Per primera vegada viatgem sols i per primera vegada deixo la Txell i el petit Martí sols tants dies. Em sap molt de greu marxar, però sóc una persona de principis i compromesa amb els projectes en que col.laboro. Aquest viatge és la culminació de dos anys de feina, d'esforços i d'il.lusions. Per tot plegat mereix pensem fer l'esforç i estar separats un dies per aconseguir realitzar aquest petit gran somni i construir finalment la nostra guarderia.

A partir d'ara mateix enllaço el meu Twitter, que mantindré actualitzat, amb el bloc. Per tant tots plegats podreu seguir el viatge via bloc i també via twitter. Ens veiem el proper diumenge dia 4...

Read more...

Notícies

L'edició d'ahir del portal d'informació viure als pirineus publica dues notícies relacionades amb el sàhara:

-Xerrada informativa de Pirineu amb el Sàhara sobre l'acollida d'infants sahrauís

-SaharaLibre.es, una web feta a l'Alt Urgell per i amb els sahrauís

Simplement volia agrair a l'equip de Viure als Pirineus el suport que sempre ha donat a la causa sahrauí i a Pirineu amb el Sàhara.

Read more...

Un llibre, una rosa i un post

Tot i tenir un profund sentiment envers el meu petit país sóc molt poc tradicional. És a dir no m'agraden segons quin tipu d'ostentació de país, ni sóc partidari d'utilitzar els símbols ni d'aferrar-me a segons quins tipus de folklores. La Diada d'avui, però, és diferent. Sant Jordi és una festa cultural que va més enllà del sentiment de país. És una festa que emana cultura i amor per tot arreu. Ho fa, a més, d'una manera tant visual i tant poc manipulada que és sens dubte la Festa del Poble per excel-lència. Els nens de tots els pobles venen roses pel carrer, ocupat alhora per centenars de petites parades on pots trobar-hi tot tipus de roses i de llibres. Els catalans no som ni millor ni pitjors que cap altre poble ni país d'aquest món. Avui, però em sento profundament satisfet i orgullós de pertànyer a aquest poble que almenys per un dia ocupa els carrers de les seves ciutats amb roses i llibres.
Bona diada a tots i totes!!! i si us plau compreu un llibre, regaleu una rosa i publiqueu un post. Sigueu feliços.

Read more...

Preparant el viatge (capítol III)

Tot sovint m'endinso en el programa Google Earth i navego per la geografia del nostre planeta. És sens dubte un dels millors productes de la factoria google. M'agrada fer vols d'ocell per damunt del desert i sobretot per damunt dels campaments de refugiats sahrauís. Des de fa unes setmanes google ha millorat molt la resolució de les imatges dels campaments. Com que alguns de vosaltres no coneixeu el lloc he preparat quatre imatges per ensenyar-vos on estaré la setmana vinent.

Mapa sobre el conflicte, territoris ocupats, el mur i els campaments


Vista d'0cell del campament d'Aaiun el més proper a la ciutat argelina de Tindouf


Detall del campament d'Aaiun


Vista d'ocell del campament d'Awserd


Detall del campament d'Awserd


Detall del campament d'Awserd


Aeroport de Tindouf

Es evident que aquestes imatges no poden transportar-vos fins el desert, però potser poden fer-vos pensar en com s'organitza un campament de refugiats, com hi viu la gent, quines mancances tenen i com evoluciona la seva vida.

Read more...

Necessitat

Sovint parlo amb companys/es que es queixen de la seva feina. La majoria no se senten realitzats en els seus llocs de treball. Alguns fins i tot es senten fustrats tot i cobrar una bona quantitat d'euros al mes. Els diners no ho són tot, però quasi, com va dir aquell. Ens passem mitja vida treballant i és normal que molts pensem sovint que estem perdent el temps. Podríem arribar a fer tantes coses amb aquelles hores perdudes. Això em fa pensar en com gestionem els recursos humans. Fins i tot els grans professionals del ram no sabem com resoldre algunes de les problemàtiques més habituals: frustació, desànim, desmotivació. Sovint he tingut la sort d'arribar a casa plenament satisfet per la feina feta. Però també pateixo sovint la frustració d'arribar amb la necessitat de fer un canvi. Si us fixeu tenim moltes necessitats i no sempre aconseguim satisfer-les. Aquesta necessitat no aconseguida és un punt de conflicte intern que a la llarga esdevé un punt de conflicte amb el teu entorn sigui professional o familiar. També penso, però, que aquestes insatisfaccions són en bona mesura la benzina que utilitzem per crear nous projectes. És com una gran bola que dona voltes i voltes i que s'autoalimenta ella mateixa. La incompetència dels altres esdevé font d'inspiració per alguns. En tot aquest procés, però, hi deixes part de la teva salut i una gran quantitat d'energia que utilitzada d'altra manera esdevindria molt més productiva. Tot plegat un joc de despropòsits.

Read more...

Olor

Potser algú pensarà que estic mig sonat, però a vegades quan estic tranquil sense fer res i miro algunes de les fotografies del fotobloc recordo l'olor del desert. És una barreja estranya de diferents aromes: carbó, te, aquell tabac tant fort que fumen alguns sahrauís, tot plegat un conjunt d'emanacions volàtils que conjuntament aconsegueixen crear una olor característica d'aquell punt del desert. En pocs dies podré tornar a sentir-la, els que ja heu estat als campaments sabeu que s'enganxa a la roba i al cos i no et deixa fins que arribes de nou a casa. És com un petit regal que intenta recordar-te sempre que allà enmig del no res encara hi viu un poble. Un poble que malgrat tot es lleva cada matí amb un somriure, un poble que rep els seus visitants com si fossin familiars, un poble que ha fet de l'espera una ciència.

Aquests dies intento memoritzar l'olor que fa el Martí. És una oloreta tendra, lleugera i innocent que m'ha captivat. Faig esforços per guardar-la a l'interior del meu cap i recordar-la quan estigui envoltat de l'olor del desert. M'agradaria poder-lo dur a visitar la seva família sahrauí quan sigui gran i ensenyar-li que el desert també té la seva pròpia olor.

Read more...

Coses de la vida

Llegeixo al País.com la següent notícia: Detenido Severo Moto en Toledo por tráfico de armas. De cop m'han vingut al cap records de temps llunyans. Osti!! jo he dinat amb aquest personatge. Ràpidament truco al Pere, el meu pare, que em confirma l'autenticitat del meu pensament. Què fort! Però quants anys fa de tot plegat? començo a rumiar.... em sembla que entre 14 i 15. Va ser a Madrid en un restaurant típic de la capital. Recordo el viatge, l'hotel, el Bernabeu, el dinar i els presents en aquell dinar. Tot plegat una aventura per un jove post-adolescent.
En aquella història hi apareixen dos grans protagonistes: En Pere i en Severo. Què dir del meu pare? un cul inquiet com jo, empresari, somiador i lluitador incansable. Moltes vegades no el puc seguir en els seus raonaments però com que en sap un munt doncs li fas cas. Aquell viatge a Madrid va ser una petita lliçó de com cal posicionar-se en aquesta vida. A poca poc n'he après, observant, mirant, escoltant i acompanyant-lo pel món.
En Severo qui és? doncs aquí us deixo un enllaç amb la Wiki on explica la seva vida. Bàsicament és el polític opositor més important de Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola.
Tot plegat m'ha fet força gràcia i de pas m'ha permès recordar un episodi més de la meva vida.

Read more...

Nous projectes d'un cul inquiet

Com diu molt clarament la capçalera d'aquest bloc sóc un pirinenc inquiet. Fruit d'aquesta manera de ser sorgeixen constantment idees, propostes i projectes nous. La majoria no es realitzaran mai i queden guardats en algun racó del meu cap. Altres inicien un camí que molts cops queda aturat al trobar-se en una cruïlla. Finalment algunes d'aquestes idees es converteixen en realitat. Des de fa temps milloro el bloc amb noves eines tot intentant convertir aquesta petita finestra pirinenca en un lloc agradable i enriquidor. Després de conèixer en Tomàs de www.mossegalapoma.cat m'he decidit a endegar un nou apartat: els Podcasts d'en Pep.
De moment és simplement una intenció però quan tornem del nostre viatge als campaments tinc ganes d'endegar-lo. La idea és fer un podcast monogràfic del poble sahrauí on diferents persones expliquin la seva relació amb aquest poble i les seves experiències.
Un altre projecte, aquest ja fa temps que l'arrossego, és fer una exposició amb tot el material fotogràfic que tinc dels nostres viatges a Tindouf. Els vostres comentaris sobre el fotobloc m'han animat a fer-la i espero poder-la estrenar algun dia.

De moment això és tot, però podeu estar segurs que la cosa continua movent-se....

Read more...

El José, la Cristina i en Baltasar

Avui un tal José Antonio Alonso (ex.ministre de defensa i portaveu del PSOE) ha presentat la seva companya de partit i nova ministra de Ciència i Innovació . Res a dir, ni res d'estrany en tot plegat. La cosa, però m'ha deixat una mica sorprès quan en José li pregunta a la Cristina: Qué nombre de pila es? i ella respon Cristina Garmendia.
Home José, preparat les intervencions davant la premsa. Sobretot si has de presentar una companya de partit i ministra.
Tot plegat em fa reflexionar en com són els nostres polítics i els nostres partits. Tot i aquesta relliscada sempre he pensat que el José és un tio preparat i per dir-ho clar no és dels pitjors polítics d'aquest país. Aquests dies, però, la palma se l'emporta el conseller de medi ambient en Francesc Baltasar. Com es diu popularment: Donde dije digo digo Diego i el tio es queda tant ample. Avui encara està obsessionat en no dir transvasament a una acció que no té cap altre nom. Perdoneu que torni a parlar d'aquests tema, entenc que tothom ja n'està una mica cansat, jo també. Però és que no entenc que coi els passa a tota aquesta gent. Osti en conec uns quants i em sorprèn que fotin aquestes cagades. També és cert que la pressió dels mitjans de comunicació és molt forta, però per això tenen els seu equips de treball: assessors, caps de premsa, caps de gabinet etc.... Molta infraestructura i poca feina! Menys especulació, menys partidisme i més feina si us plau.

Read more...

Preparant el viatge (capítol II)

Aquest matí el President de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, ha signat 16 convenis de col·laboració amb Organitzacions No Governamentals de les comarques de Lleida per tal d’aportar recursos de la Corporació a diversos projectes d’ajut humanitari que porten a terme aquestes entitats a diversos països subdesenvolupats. Entre les 16 organitzacions hi ha Pirineu amb el Sàhara que ha rebut una subvenció per al projecte Tarbilla.

Aquest era el darrer pas per donar el tret de sortida al tram final del nostre projecte. El proper dia 25 sortim cap als campaments de Tindouf amb els deures fets. A hores d'ara ja ho tenim tot tancat, bé tancat fins on es pot tenir, i confiem en la bona sort que sempre ens ha acompanyat. Visats fets, bitllets comprats, assegurança de viatge contractada, contactes i trucades fets. 

Em queda per fer l'equipatge i poca cosa més. Preparar la càmara, la roba pel viatge i les coses que ens han demanat. Tot i que encara tinc temps m'hauré de posar les piles.

Read more...

Crònica d'un naixement

Dijous de matinada va iniciar-se el gran canvi. Un petit ésser, dormilega i mandrós va iniciar un petit llarg viatge des de l'interior de la panxa de la seva mare. Aquest viatge té el seu gran moment en el naixement del nen. Veure patir a la teva parella és dur, no saps què dir ni què fer. Ella pateix, té dolors, però tu no pots fer-hi res. De cop tot s'accelera, el metge, les infermeres es concentren, sembla tot controlat. Ella pateix més i no hi ha temps per possar-li l'anestèsia. Un esforç més!, un esforç més!, la tensió és màxima i de cop veus el seu capet, ja arriba, ja està aquí. Ella fa el seu darrer esforç i de cop el nen ja és fora. En aquell moment tot és igual, el patiment i el dolor es comberteixen en agraïment i alegria. El petit ja és amb nosaltres i comença una nova vida.

Dubto que mai pugui tornar a viure una experiència com aquesta. Bé evidenment si tornem a tenir un fill, però res és realment comparable als sentiments que s'alliberen quan el veus. De cop totes les teves prioritats canvien. Ell és el més important i la resta és secundari. El miro, ells obre els seus ullets i et mira. Ets conscient que no et veu però la seva mirada et deixa glaçat, què bonic és!!

Després arriben els dies d'hospital, les visites, les infermeres, el poc dormir fins que a les 12:30 del dilluns et diuen que pots marxar cap a casa.

Doncs sí senyor, el Martí ja és a casa i sense por a equivocar-me pot dir que em sembla que s'hi troba bé. Estic cansat, tinc son i aquesta nit, dormiré poquet, però què content i emocionat estic.

Per acabar m'agradaria agraïr-vos els comentaris al bloc, els sms, les trucades i els correus electrònics.

Per cert us deixo un enllaç amb algunes fotografies del Martí.

Read more...

Ciutadans del món en Martí ja és aquí

Ahir va ser un dia especial, molt especial. Un dia 4/04/2008 que quedarà sempre marcada en les nostres vides. Ahir va néixer en Martí, el nostre primer fill. Cap a les 13:40 i pesant tres quilets i vint grams. És una cucada, què us he de dir no? Quan pugui penjaré alguna fotografia i així tots el coneixereu. Per cert la mare un 10 com va dir un im-prezionante.

Read more...

Les estaques

Segons l'Enciclopèdia Catalana una estaca és:

"Pal amb punta en un extrem per a clavar-lo a terra, en una paret, etc."

Doncs bé, el meu malson comença aquest matí. Com faig habitualment i després de la dutxa de rigor baixo a la cuina i li dono el bon dia al nostre gos, en Bart. Ràpidament sortim a passejar, ell es distreu una estona i jo m'acabo de despertar. Però aquest matí tot just deixar-lo sortir al jardí m'he quedat glaçat. Un estremiment involuntari, convulsiu i rítmic, és a dir, una esgarrifança, m'ha deixat paralitzat. Vuit Estaques, grosses i profundes dividien el nostre jardí. Quins maleïts personatges obscurs, emparats per la foscor, s'han introduït en la nostra propietat i l'han marcat amb estaques?

Quan m'he refet de l'espant, però, he començat a pensar. Quin és el motiu d'aquesta violació? i el més important, quin sentit tenen les estaques? El riu Segre passa a prop de casa, a tant sols uns centenars de metres, potser el motiu és aquest? o pitjor encara han descobert que el nostre jardí és un cau de vampirs? potser hi viu en Dràcula sota casa nostra? 

A poc a poc una suor freda m'ha recorregut lo cos. També he pensat que algú pot estar preparant un robatori. Potser ens volen robar, què sé jo, potser l'aigua de l'aixeta del jardí o potser l'aigua del Bart i han deixat unes marques per no perder-se la pròxima vegada que vinguin a casa. Però, je je, potser es pensen que los de muntanya som rucs. Ja ens hem mobilitzat. Nosaltres + els veïns (en total sis persones) ens hem reunit i hem decidit: què no ens fotran ni una gota del nostre jardí. Hem fet venir  la premsa, fins i tot alguns ens han ajudat a fer una mica de muntatge amb les fotos: una pancarta, els padrins d'uns amics... i en poca estona tot el poble està en marxa. També hem preparat una manifestació pel dissabte. Encara no sabem que farem, però segurament tallarem un carrer del poble (potser així veuran que anem a per totes). 

Finalment, tot i desmentir-ho durant dos dies, lo barrufet, un veí del poble, ha confessat. Les estaques les va posar ell. Es veu que s'ha quedat sense aigua per regar les plantes i volia fer una instal.lació, això sí, completament reversible per fer una mena transvasament per portar aigua del nostre jardí al seu.

Tot plegat ridícul no? doncs si fa o no fa és el que passa a la vida real. Us heu fixat quina imatge estem donant de país? i els nostres polítics que hi fan? doncs el de sempre foter-se els plats pel cap. 

Res de parlar, res de planificar, res de negociar i el més trist cap unió, cap planificació conjunta, cap imatge d'unitat davant una greu crisi. Això sí, ara tots són més papistes que el papa. Que si el Segre, que si el territori, que si ni una gota.

Tot plegat molt i molt trist. En moments com aquests sempre recordo els campaments de refugiats. Sense aigua corrent, amb instal.lacions precàries, però ells es reparteixen  l'aigua entre tots. La solidaritat és un dels pals de paller d'aquest poble. M'agradria veure com el meu poble és capaç de fer-se adult i veure com els problemes dels uns són els problemes de tots. De moment, però, em sembla que això avui no toca...... 

Read more...