Sovint m'aturo, com flotant en l'aire, i faig una ullada al món que m'envolta. Darrerament tot està un xic revolucionat: els partits polítics, l'economia, el barça, l'aigua. Tanmateix, però, si ens fixem bàsicament tots aquests problemes els podem resumir en una sola frase: Lluita pel Poder. L'ésser humà és egoista de naixement, el seu entorn i la cultura que l'envolta dilueix aquest egoisme, però en el fons som com som. El nostre EGO és sens dubte una font d'energia per a la nostra vida. Moltes de les nostres accions les dirigeix i les alimenta l'Ego. Tant difícil de controlar és? Doncs suposo que sí. Als fets em remeto. Un servidor ja n'està fart de tant Ego, de tanta lluita inútil i sobretot de tanta hipocresia. Les coses clares amic! Massa sovint disfressem les lluites pel poder. Les amaguem sota qualsevol paraigües que ens sigui útil: el bé comú, una millora important, un benefici social, etcètera, etcètera, la llista és inacabable. Ara resulta què lluitar pel poder intern d'un partit és democràcia. Ara resulta que l'engany, la manipulació i l'oportunisme és democràcia. Ara resulta que tot està permès si acompanya la paraula màgica democràcia.
Doncs si em permeteu, jo renego d'aquest tipus de democràcia que ens volen vendre. No senyors, això no és democràcia, això no és fer participar el poble de les decisions, això no és participar activament en la lluita pel bé comú. Això com va dir un "és un cachondeo!!"
Fa temps que demano a crits una nova manera d'entendre la política, però també la vida. Cinc minuts de reflexió, cinc minuts de tranquilitat i sobretot cinc minuts de diàleg.
Si us sembla us convido a fer un te i en parlem una estona tot mirant com el líquid passa de tassa en tassa....

Doncs finalment m'he decidit i dit i fet ja està acabat. Com totes les primeres vegades: nervis, il.lusió, improvització i el resultat ni fu ni fa, però que coi és el primer. El segon ja serà millor.

Sovint, a migdia, quan baixo de la feina cap a la Seu m'aturo en un supermercat a comprar quatre coses. Ahir no en va ser una excepció. Pa, bolquers, algun suc i aigua amb gas, és tot. Pago i surto cap a l'aparcament. A mig camí ja començo a possar-me de mala llet. Un vehicle impedeix sortir a tres cotxes, un d'ells el meu. A l'interior una senyora gran sentada al seient de l'acompanyant. La pobra dona em mira amb cara de no saber que dir. Em comenta que, la conductora no tardarà, ha entrat a mirar un preu i prou. Per educació li dic que no passa res. Però sí què passa, tinc pressa, el pàrquing és pràcticament buit i la pobra avia està passant un mal moment. Passats uns minuts la situació no ha millorat gens. Finalment dos dels tres cotxes aconseguim sortir fent filigranes i marxem cap a casa. L'avia, però, continua a dins del cotxe sense saber molt bé què fer. 

Fa uns dies vaig descobrir, gràcies a l'amic Tomàs de www.mossegalapoma.cat, el bloc Ipodseries.

Aquest migdia tot mirant el 3/24 he vist un vídeo sobre el 60è aniversari de la creació de l'Estat d'Israel. En el vídeo es veu com els palestins van reunir-se a Ramallah, la capital política de Palestina, per fer volar més de 21.000 globus negres. Fins aquí tot correcte, ara bé la meva indignació apareix quan enmig de la no-celebració palestina apareixen centenars de nens vestits de màrtirs, amb roba militar, fusells a les mans i cinturons d'explosius al ventre.
Un nen sigui catòlic, musulmà, jueu o de qualsevol altra religió és un nen. Cap adult té dret a fomentar la violència ni l'odi als infants del seu país. Cap justificació és bona per perpetuar l'odi entre comunitats i per destruir la vida d'aquests joves. Veure com alguns utilitzen d'aquesta manera els seus fills i les futures generacions del seu país em repugna enormement. Cal fer front a les injustícies, cal reclamar i fer sentir la veu de tots els pobles oprimits, però utilitzant els seus infants d'aquesta manera molts perden qualsevol legitimació.

Com cada dia aquest matí he fet el repàs de la premsa digital. l'Avui, laVanguardia, per finalitzar amb elPaís.com

Tot llegint l'amic Francisco de Caminando en el desierto arribo a conèixer la web del fotògraf Gabriel Tizón (el Ferrol 1973). De tot el seu treball, us recomano les fotografies de la carpeta Saharauis-Marruecos el conflicto olvidado.

(Dedicat a tots els sahrauís que algun dia podran travessar el desert i enderrocar aquest maleït mur de la vergonya que els separa de casa seva)

Dijous, són dos quarts de set del matí. Potser és la primera vegada que m'aixeco tant d'hora en un viatge als campaments. Surto de casa, tots dormen menys la Zedna, sempre pendent de tot. Camino uns deu minuts fins arribar a la casa on es troba el Miquel, la Gemma i la Clara. A fora ja ens espera un Toyota blau de Protocolo. Jo encara estic una mica tou a causa del cop de calor. Pujem al jeep, som set més el xofer. Iniciem el viatge, encara no fa gens de calor. Ens dirigim cap a Rabuni per carretera esfaltada. Ens uns 25 minuts arribem a la zona ministerial, la carretera s'acaba i iniciem el nostre viatge pel desert.

País petits però complicat, el Liban és altre cop notícia doncs les milícies xiïtes de l'Hesbol·là s'han apoderat de bona part dels edificis governamentals de la capital, Beirut, de les seus dels principals mitjans de comunicació i d'algunes casernes de l'exèrcit. Si us interessa saber què passa al Liban us recomano el bloc del Ferran Canet, un català que hi viu i ens explica com veu el conflicte de primerà mà.

Són quasi les set de la tarda, arribem al control d'entrada al campament del 27 de Febrero. Dos policies sahrauís li demanen els papers al nostre conductor, un bon amic. S'inicia la típica discussió, els policies no ens volen deixar passar. Si em permeteu el parèntesi m'agradaria saber a que es dediquen aquests senyors situats a l'entrada dels campaments de refugiats. Tanco parèntesi, finalment i quan ja no podem més els diem que anem a veure la ministra de cultura, en sentir el seu nom Jadiya Hamdi la seva actitud canvia. Ens deixen passar sense problemes. Arribem al seu despatx, si està fresquet, tot està molt fosc, per reduir la calor. Un petit ventilador ens dona la benvinguda. Parlem durant 30 minuts sobre els seus projectes, una aposta clara per recuperar la cultura sahrauí, que es troba en perill d'extinció. Aposta per construir centres culturals, recuperar el seu patrimoni cultural i etnològic. Es veu la seva determinació en cada paraula que diu, percebo, això sí, un cert cansament físic. Acabada la reunió ens traslladem a casa seva, a dos minuts del seu despatx. És una casa sahrauí típica, però amb més comoditats. La haima és molt més gran i hi ha corrent elèctric. El 27 de Febrero és l'únic campament que en gaudeix.
Esperm l'arribada d'uns quants convidats més tot fent un suquet de mango. Arriben els belgues són una dotzena, ONG's com Oxfam, observadors de la UE, cooperants, etc. Fem les presentacions de rigor. Cinc minuts més tard arriben dues cooperants de Navarra. Fa quinze anys que treballen amb els sahrauís, se les veu experimentades. S'inicia la típica tertúlia tot esperant l'arribada del president Abdelaziz.
Finalment iniciem el sopar, el president arribarà tard, em recorda a algú... als postres arriba Abdelaziz, ens regala un Bienvenidos, seguit d'uns quants Bienvenue, que repeteix cada cinc minuts. Estem mitja horeta escoltant el que diu. De cop algú diu, que fulanito cooperant d'una ONG belga en favor del poble sahrauí és marroquí. L'Abdelaziz li pregunta de quina part, ell contesta del RIF, el pobre nano comença a suar... el president li agraeix el suport i li recorda que té l'honor de ser el primer marroquí que menja a casa seva.
Poc després sortim al patí, salutacions i comiats, el cotxe del president ens espera per tornar-nos a casa. Per si algú li interessa vam menjar el mateix que en qualsevol altra haima, una amanida, pollastre i carn de cabra, de postres fruita.
Si us sóc sincer em va agradar sopar amb ells, però no més del que m'agrada compartir taula amb qualsevol altre sahrauí. Tots tenen coses interessants per explicar....

Uneix-te a la inciativa, signa per la llibertat d'un poble!!!!

Des de fa un temps sóc lector habitual del bloc de l'amic Francisco Campillo: Caminando en el Desierto. Entre moltes altres activitats en Francisco dirigeix la revista SHUKRAN, que funciona des de l'any 2004 i de temàtica sahrauí.
Fa uns dies en Francisco va demanar-me si podia utilitzar alguna de les meves fotos (que podeu veure al Fotobloc) en el número d'abril de la revista. Evidentment vaig contestar-li que era tot un honor cedir les imatges per tant bona causa. Avui he pogut veure la revista del mes d'Abril i m'agradaria convidar-te a llegir-la.
Et deixo l'enllaç on podràs descarregar-la en pdf: SHUKRAN ABRIL 2008

Per cert, Francisco buen trabajo y gracias por utilizar mis fotos.
Un abrazo.

Bé, doncs finalment ja som a casa. Nou dies de viatge, d'aventura, de solidaritat, de conviure, de somriures... Avui, tot pesa, estic cansat i tinc son. El viatge de tornada és massa llarg i massa dur. 25 hores esperant arribar a casa amb poc més de 4 hores efectives d'avió són massa hores.