Sóc i sense cap vergonya un fan declarat de cal IKEA. Trobo genial l'empresa, la seva filosofia i la seva implantació. Fa uns dies vam anar-hi altra vegada per comprar algunes cosetes d'hivern. Aquest cop, però, vaig fixar-mi una mica més. Vaig estar atent a cosetes que un servidor havia llegit per la xarxa i en algun llibre.

Doncs sí, sense embuts directe i clar. Altres aspectes suecs de la botiga poden ser els noms dels mobles, pràcticament tots són suecs, noms de ciutats, de llacs, de rius, de persones. El menjar del restaurant, també és típicament suec. Qui no ha provat les fantàstiques mandonguilles sueques al restaurant del magatzem?

Avui us deixo aquesta nova petita joia:

El passat 14 d'octubre es van presentar els nous portàtils d'apple. Com sempre "fantàstics", no us explicaré ara les excel.lències de la marca i dels seus productes. Penso que no cal. Tanmateix us informo que com molt bé ens explica en Rechebloc.cat l'empresa K-tuin posa a la venda els models antics "però igual de bons" de portàtils mac a molt bon preu.

Passen els dies i sembla que no hi ha res a fer, el Cuní a primera hora del matí ja ens torna a desmoralitzar: La Borsa Cau!! i jo crido ben alt: i QUÈ!!!!, el pobre Martí em mira amb cara de sorprès i jo intento explicar-li, em sembla que sense èxit, que tot plegat és una estafa general de quatre arreplegats incompetents ajudats pels mitjans de comunicació que tenen ganes de vendre titulars.

Amb sinceritat no em preocupa gens la caiguda de la Borsa. Suposo que com la majoria de mortals, no tinc prous diners per dedicar-me a l'especulació i per tant m'interessa poc el que passa en els parquets internacionals.
Altra cosa és l'economia del dia a dia. El preu del pa, de la llet, dels bolquers, de la benzina, el maleït euríbor, l'atur i el tancament d'empreses. Alguns aprofiten la "crisi" per fer expedients de regulació i emportar-se la producció a països més barats. Altres atrapats per la manca de crèdit no poden fer front als deutes i la gran majoria intenta guanyar-se la vida com pot independentment del que passi amb l'ibex 35 o el Down Jones.

En moments com aquests tinc certa tendència a refugiar-me en les paraules i textos de personatges especials. Aquest cop he triat el Xavier Sala i Martí catedràtic d'economia per la Universitat de Columbia. Us recomano la lectura d'alguns dels seus artícles.

Sovint quan arriba la tardor i sobretot a l'hivern encenem la llar de foc. M'agrada, l'escalfor que allibera, el soroll de la fusta al cremar i l'olor de les brases. En fin que l'observo sovint mentre crema. Per cremar sempre utilitzem alzina, una bona fusta que es consumeix a poc a poc i desprèn molta calor. L'altre dia tot fent el badoc davant el foc vaig adonar-me de com la meva vida s'ha alentit progressivament. Deixar de banda algunes tasques, presidència d'Òmnium Cultural a l'Alt Urgell, el canvi de feina i sobretot un canvi en les meves prioritats han estats els factors claus d'aquest alentiment. Tanmateix no he estat conscient d'aquest fet fins fa uns dies.
M'agrada observar el món que m'envolta i des de fa una temporada observo com molts antics companys, amics i coneguts van a un ritme salvatge. Potser el mateix ritme que un servidor portava fa uns mesos. Assegut tranquil.lament davant el foc veig com tothom fa tard, tothom té molta feina per fer i com tothom camina cap una espiral sense fi.
No us penseu que no foto ni cop, al contrari, però potser procuro anar amb una marxa més curta que la resta. Hi ha dies que enyoro la velocitat de creuer del passat, però si ho penso bé, ara estic molt més tranquil i la tranquil.litat amics no té preu.

Tot baixant de la feina, cansat, una mica emprenyat i amb cert mal de cap he escoltat aquesta gran frase del mestre Tagore:

Amb aquest article m'uneixo a la campanya Blog Action Day que aquest any vol ser un crit internacional en contra de la pobresa.

l'Enciclopèdia defineix pobresa com: mancança o gran escassetat del necessari per viure. Dissabte passat vaig assistir a la xerrada, organitzada per l'ajuntament de la Seu, de l'Arcadi Oliveres i de l'Alejandro Pozo sobre cooperació i conflicte. Entre altres temes van parlar de pobresa. Em va agradar alhora que va decepcionar-me profundament tornar a sentir com de fàcil seria erradicar la fam i la pobresa del nostre món. Agradar perque en el fons és molt més fàcil del que ens pensem i decepcionar en veure com d'injust és tot plegat. Amb una acció conjunta i coordinada dels països "rics" podríem millorar moltíssim l'existència d'una gran majoria de la població mundial.
Un exemple el tenim en el titular d'avui del Pais.com:

La Judit ens explica que la seva família ha perdut la haima i el sostre de la casa s'ha ensorrat. S'han refugiat en una zona elevada i estan molt espantats per la situació creada.

Us deixo aquest enllaç on hi trobareu algunes fotografies de la catàstrofe.

La Mitja Lluna Roja ens informa:

Segons fonts ministerials: Smara ha estat el campament més perjudicat per les pluges d'ahir. Almenys dues escoles i diverses cases han estat parcialment afectades per l'aigua. No hi ha víctimes, però la situació ahir a la nit va ser tensa.

No recordo exactament quin dia de la setmana va ser, potser un dijous. Era, això sí, per la tarda, cap al vespre, potser cap a les nou del vespre. Una tarda qualsevol als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf, desert del Sàhara.
Recordo molt bé que aquell dia ens vam traslladar a la Daira de Farsia (Smara). El nostre objectiu: trobar una noia, la Fatma. Va estar-se dos estius a la Seu i ens va deixar tant bon record que sempre que podem li fem una visita. Aquella tarda ens vam acostar fins a casa seva tota la colla, el Miquel, la Maria, la Txell i les nenes. Finalment vam localitzar la casa i vam tenir sort, la Fatma i era. Ens van convidar a fer un te i vam acceptar la seva invitació. Recordo l'estona que vam estar a casa seva, potser ha estat el te més llarg de la història del Sàhara. Mare de Déu!! però que fan aquesta gent? Problemes amb el carbó, amb l'aigua, amb el sucre... tots ens miravem amb cara de complicitat, rient-nos per dins però sense fer massa evident la nostra conya. Amb el Miquel vam aprofitar, com sempre, per fer algunes fotografies:

From Sàhara 04/2007

From Sàhara 04/2007

Un parell d'hores després ens vam acomiadar i vam iniciar el retorn cap a casa. La llum era fantàstica i amb el Miquel vam decidir tornar caminant cap a casa.....

From Sàhara 04/2007

Caminant, gaudint d'una llum, d'un entorn i d'una conversa fantàstica vam arribar fins a la casa del Matalha (em sembla que no s'escriu així... però no recordo ...) on viuen la Maria i el Miquel cada vegada que visiten els campaments. Just abans d'arribar-hi vam dirigir-nos cap un grupet de nens i nenes. Jugavem al voltant d'un tros de Land Rover. No em vaig poder estar: vaig treure la Nikon i ....

From Sàhara 04/2007

From Sàhara 04/2007

From Sàhara 04/2007

Entre fotografia i fotografia hi van haver jocs, rialles....

From Sàhara 04/2007

Quan vam acabar la sessió fotogràfica improvisada vaig donar un cop d'ull a les fotografies. Em van agradar, això ho recordo perfectament i vaig pensar osti avui n'has fet alguna de bona. Evidentment no podia imaginar que aquella fotografia en concret agradaria tant i l'utilitzarien els amics de Shukran per fer-ne la portada del número 18 de la seva revista. Menys podia imaginar que fos sel.leccionada per la final del concurs fotogràfic de National Geographic España 2008. Tot plegat un conjunt de casualitats que ens han dut fins aquí....
Desitjo, però, que la història no s'acabi en aquest punt i que almenys aquesta imatge serveixi per donar un cop de mà al poble sahrauí.
i com deien un dibuixos animats de la tv: essso es todo amigos!!!

Bé doncs ja la tenim aquí. Des de fa uns quants dies la tardor ens envolta. A poc a poc anem canviant els nostres ritmes. Al principi són petits canvis però a mesura que passen els dies la cosa s'accentua. El clímax total serà aviat just el dia que canviem l'hora. Es fa de nit més aviat, apareixen les castanyeres, comença a fer fred... uf