Aquests darrers dies he anat una mica de bòlit. Fa setmanes que preparo un canvi important a nivell professional i estem definitivament arribant al final del camí (ja us explicaré) a més demà surto de gira amb el Cor Nacional dels Petits Cantors d'Andorra cap a la Bretanya.
Això bàsicament ha volgut dir que el bloc ha quedat una mica oblidat. Suposo que ja ho heu comprovat.
Fa exactament cinc dies el Martí va fer el seu primer any. Què ràpid passa el temps! Sembla que va ser ahir quan de matinada vam dirigir-nos cap a l'hospital plens de nervis, neguits però també il.lusió.
365 dies després estic plenament convençut que aquest petitó és el millor que m'ha passat mai. Els seus somriures, les seves primeres paraules, els seus primers passos, els seus plors i també la seva mala llet, què també en té. Tot va encaixar amb el teu naixement i si et sóc sincer ja tinc ganes de parlar amb tu, explicar-te contes i riure, riure molt Martí...
El teu somriure quasi permanent és el millor remei pels meus maldecaps.
Sóc sens dubte un home afortunat!!!
dijous 9 d’abril de 2009
// //
3
comentaris
//




menta fresca says:
Bon dia,
aixì que aquest és probablement, el fruit d'aquella llavor plantada fa temps i, de la que encara no ens has dit res de res. Ben fet.
Els petits tenen aquesta particularitat, ens fan adonar de com pasa el temps i que cal dons aprofitar cada moment que podem i hem de pasar amb ells. Són moments que mai més tornaran i per tant, no val desaprofitar-los.
I veien-los tant xicarrons i tant espabilats ens fan, a l'hora, agafar empenta per no quedarnos enrera i lluitar per un mateix i per ells. El seu futur, de moment, és en les nostres mans.
Somriure permanent? Mama poder?
Mala llet dius? Segur? dons posem Papa? jeje
Fins la tornada.
Francisco O. Campillo says:
Un abrazote para Marti
menta fresca says:
Ben vingut de nou a la normalitat...