Pare patidor
És mitjanit, estic estirat al sofà de casa, escolto coldplay i el silenci va apoderant-se de tots els racons de casa.
Observo al meu voltant i veig les joguines del Martí davant meu. Faig un exercici de memòria i el veig jugant amb elles, corrent descalç per casa amb aquells ulls tant desperts i el seu somriure.
Suposo que tots els pares pensen el mateix, però no m'hauria imaginat mai que un servidor fos tant patidor. Intento controlar-me però estic molt pendent del petitó. Que no caigui, que no es faci mal, miro per aquí, l'agafo de la mà quan sortim de casa, estic pendent del Bart, total que sempre intento avançar-me a tot allò que li pugui fer mal. M'estaré convertint en un pare sobreprotector?
Penso que els homes som poc amants de despullar-nos públicament i parlar dels nostres sentiments.... A mi m'agrada fer-ho, no passa res. Sóc patidor i què?
Intento aprofitar el temps, gaudir al màxim del Martí i em preocupo per ell. De fet és el més important què tinc i la personeta que dóna sentit a tot plegat.
Gràcies petitó per ser tant especial, amb els teus somriures aconsegueixes que cada dia sigui una mica millor l'anterior.
 |
| From Martí |
5 comentaris:
Pep, el nen està preciós. Gaudeix de la seva infantesa. Total dura molt poc. Ni te n'adonaras i ja et demanarà la clau i el duro.
Una abraçada per tots i un petonet per aquest nen tan bonic!
AQUESTA MENA DE PATIMENT DURA ETERNAMENT.....
hola,
ja fa un parell de dies que vaig llegir el teu escrit i he estat pensant. On és el limit entre responsable i patidor? Per que hi és, segur.
El responsable li dona la ma avans de sortir de casa però tambe li explica el per que ho fa, que ha de vegilar que no vingui cap cotxe, que ha de deixar pasar a la gent gran...
Deixa que caigui i quan ho faci i tu siguis a prop li dius"ohhh que ha pasat?" catxis, no ha sigut res, ui!!! a veure els genolls? no res, no ha pasat res. O si es posa a plorar, dons li treus importància i intentes donar-li la volta per que, malgrat ell es senti dolgut per la caiguda, ha de saber que li tornarà a pasar més cops i no sempre cal posar-se a plorar...I aixó li ho explicaras tu.
És que es complicat però a l'hora tant senzill!!
Estar pendent del Martí? i tant! però que això no impedeixi fer-lo creixer com a persona, que aprengui que si cau es pot fer mal, però que també es pot posar a riure, prova-ho.
Cal no oblidar mai que els nostres petits no son nostres, en som resposables i cuidem d'ells que per aixó els hem dut a aquest món, però són persones diferents... paro, ja paro. No, no et converteixis en un pare sobreprotector, si us plau.
Per mi trovo fantàstic les persones capaçes de "despullar-se" en públic i expresar els seus sentiments.
Martíííííí estàs guapo, guapo, guapo en aquesta foto!!
El pequeño Martí...
está dejando de ser el pequeño Martí.
Un abrazote solidario ;-)
Publica un comentari