Què cal fer?
Aquesta setmana m'he vist obligat a rumiar una estona. El motiu? la mort de l'Alèxia Oliva, als seus 34 anys. Filla d'un cosí germà del meu pare, la seva mort ha estat un cop dur per a tots.
34 anys, són pocs, massa pocs. Tots pensem que la vida ens ha de permetre fer més coses, viure més temps i gaudir tot el possible.
La seva mort, com totes les morts, és un toc d'atenció. Tots farem el mateix viatge de retorn cap a qui sap on. Tots, més tard o més d'hora, deixarem d'existir. Tots estem predestinats a morir.
La mort ha estat un dels eixos vertebradors de la raça humana. Les religions, la nostra cultura, la filosofia ha intentat trobar resposta a la gran pregunta: Per què?
A molts els turmenta no saber què passa quan simplement et desconecten. A mi em capfica pensar en les coses que deixaré per fer el dia que marxi. Hauré tingut prou temps? Hauré gaudit prou? Hauré ajudat prou? En definitiva podré marxar tranquil?
Algú pot respondré a les preguntes? Jo no. Per aquest motiu hem d'intentar gaudir al màxim de totes les petites coses que ens fan feliços. Sovint arribo cansat a casa, sense ganes de fer massa coses. El Martí, però, sempre espera el màxim del seu pare: màxima atenció, màxim esforç, màxima diversió.. i llavors penso: i per què no? Qui sap quants anys podrem estar junts? Es mereix aquelles estones de riures i jocs, es mereix el millor del seu pare, avui, demà, la setmana que ve, l'any que ve i l'altre, i l'altre ...... fins el meu darrer dia el Martí podrà gaudir de la millor versió del seu pare o almenys aquesta és la meva millor idea.
2 comentaris:
mira, ara no tinc temps per contestar com cal aquest escrit. Un cosa és clara. Primer et preguntes Per que? i més tard, amb el Martí al davant et dius, i per que no?
Aquesta és la qüestió. Hi rumiaré i poder en faig un escrit al meu blog, en tinc massa experiencia sobre el tema. El que si tinc clar és el aqui i ara, demà i desprès queden massa lluny.
Salut, pau i sobre tot, alegría en les vostres vides.
És realment trist quan es mor algú que estimem, principalment si és una persona jove...però, ves per on, la mort és l'única cosa que ens iguala a tots/es. Penso que encara que ens costi d'acceptar-ho, la mort forma part de la vida.
I seria bo que als infants els en parléssim aprofitant alguna ocasió propicia, això si, d'una manera natural i senzilla...
I sí, jo també crec que hem d'aprofitar tots els petits moments de la vida, que ens poden donar una mica de felicitat.
M. Roser
Publica un comentari