abril 29, 2009
abril 28, 2009
Xerrada
Fa uns dies l'escola andorrana d'Ordino ens va convidar a fer una xerrada sobre el poble sahrauí. Finalment aquest matí he anat a l'escola i he fet dues xerrades a alumnes de 12 a 16 anys. Tot i desconèixer profundament el tema m'ha agradat l'actitud dels nois i noies de l'escola. Han preguntat i participat durant els 50 minuts de la presentació.
He intentat explicar el millor possible el conflicte i la situació actual del poble sahrauí, tant dels campaments de refugiats com del sàhara occidental. La reflexió que tota l'estona els feia era: vosaltres sou uns privilegiats, teniu tot el necessari per desenvolupar-vos com a persones i esteu envoltats de privilegis. Hi ha, però, molts milions de persones al món que viuen de manera indigna i sense cap tipus d'esperança.
Al finalitzar la majoria d'alumnes m'han donat les gràcies per la xerrada i sense voler-ho m'han donat energies per continuar treballant.
Sempre he viscut mig obsessionat buscant el meu propi camí. Normalment un camí fet a contracorrent i amb moltes corves. Sóc però persistent i no em fa por caminar i caminar fins on faci falta. La millora constant és la meva elecció personal i mai he volgut renunciar-hi. Ara tampoc. Sovint miro massa cap al futur, però de tant en tant m'aturo i faig una ullada cap al passat i amb sinceritat, cada vegada m'agrada més el que hi veig....
Read more...
abril 27, 2009
caminant, sempre caminant....
Des de fa algunes setmanes el projecte Tarbilla de Pirineu amb el Sàhara ja és tota una realitat. Des d'aquelles primeres converses fins avui el temps ha anat passant. De fet, si us sóc sincer, no puc recordar exactament quin va ser el gran moment. L'instant on vam decidir implicar-nos definitivament i endegar el projecte.
Gràcies a la Marta Fos de l'ACAPS Wilaia Alt Penedès us puc ensenyar el resultat final de tant esforç:
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
abril 21, 2009
abril 16, 2009
de retorn
Després de passar uns dies (treballant) per la France torno a casa. Sempre és agradable tornar a casa. Arribo en bon moment, a tot just una setmana i poc de les eleccions andorranes i en plena moguda política a les espanyes (canvis de ministres, governador d'espanya fent declaracions sobre la seguretat social, etc).
Si pels andorrans la setmana que ve serà important alhora de decidir el seu futur, per un servidor de vostès també, recordeu un post sobre la collita?....
Canviant de tema, dimarts va retornar el vol dels campaments de refugiats sahrauís. M'agradaria saber la vostra opinió sobre l'estat actual dels campaments. Com els heu vist?
Espero els vostres comentaris.
abril 09, 2009
365
Aquests darrers dies he anat una mica de bòlit. Fa setmanes que preparo un canvi important a nivell professional i estem definitivament arribant al final del camí (ja us explicaré) a més demà surto de gira amb el Cor Nacional dels Petits Cantors d'Andorra cap a la Bretanya.
Això bàsicament ha volgut dir que el bloc ha quedat una mica oblidat. Suposo que ja ho heu comprovat.
Fa exactament cinc dies el Martí va fer el seu primer any. Què ràpid passa el temps! Sembla que va ser ahir quan de matinada vam dirigir-nos cap a l'hospital plens de nervis, neguits però també il.lusió.
365 dies després estic plenament convençut que aquest petitó és el millor que m'ha passat mai. Els seus somriures, les seves primeres paraules, els seus primers passos, els seus plors i també la seva mala llet, què també en té. Tot va encaixar amb el teu naixement i si et sóc sincer ja tinc ganes de parlar amb tu, explicar-te contes i riure, riure molt Martí...
El teu somriure quasi permanent és el millor remei pels meus maldecaps.
Sóc sens dubte un home afortunat!!!
abril 01, 2009
Fer-se gran
És simplement llei de vida, passa el temps i et fas gran. Alguns, potser la majoria, pensen que fer-se gran significa augmentar també la teva responsabilitat, tenir més paciència, pensar en les obligacions i també actuar en conseqüència. Malauradament no sempre és així. Si aquesta norma de carrer l'apliquem als col-lectius la cosa perd pistonada ràpidament. On vull anar a parar? Doncs als partits polítics evidentment.
En el passat tripartit Esquerra va ser sens dubte l'ull de l'huracà. Sovint s'ho va guanyar a pols, altres vegades era pura estratègia per desprestigiar el partit. De tota manera i amb la perspectiva que ens dóna el temps, m'atreveixo a afirmar que les bases del partit no estaven preparades per assumir la responsabiltiat que se'ls va demanar. Esquerra tenia un reduït però preparat grup de dirigents que van ser incapaços de controlar el partit i la resta de dirigents no tant preparats. Tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora.
En aquest segon tripartit, part de les bases d'esquerra encara no saben o no entenen que és ser un partit de govern (ho demostren les accions de Re-agrupament i EI) tanmateix els dirigents estan més controlats i tranquils.
La palma d'aquest segon tripartit se l'emporta de carrer Iniciativa per Catalunya. La gestió del problema de l'aigua va ser força lamentable i si parlem del departament d'interior la cosa ja fa una pudor insoportable. Personatges com el senyor Boada dirigint el departament! mama por!
En fi això passa quan un partit petit, minoritari i amb poca experiència de govern aconsegueix tenir responsabilitats. Simplement no estan preparats. Estan tant enfeinats col-locant els seus companys que no tenen temps per fer la feina. Exemples d'aquesta política? Doncs el nomenament d'un director territorial d'interior al Pirineu i també i aquest no té pèrdua el nomenament d'un adjunt a direcció del director de medi ambient a Lleida pel Pirineu. Perdoni? Algú podria explicar-me que fan aquest senyors o tants i tants d'altres com ells?
Jo ho anomeno el "síndrome de la cadira". És la mania persecutòria que tenen els partits petits per col.locar a tots els militants històrics i també a futures però inexpertes personalitats del partit que actualment ocupen algun càrrec a les joventuts dels mateixos. Tot plegat un pupurri de personatges varis que acaben ocupant càrrecs de responsabilitat dins del nostre govern i el més imporant gastant el seu pressupost.
Per acabar una breu reflexió: estic convençut que la nostra policia és massa important per deixar-la en mans de segons qui. Per tant amb tot l'afecte del món: senyor Saura plegui siusplau!
Read more...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
