maig 28, 2009

Sense parauleses

Uf, quina passada, quina temporada, quin partit i quantes nits d'il.lusió. Em sap greu un petita coseta.... el Martí encara és massa petit i no ha pogut gaudir d'aquestes nits fantàstiques.

Potser sense voler-ho aquest Barça d'en Pep s'ha convertit en tot un mirall. Catalunya està deprimida, la crisi ens afecta, les sortides no són clares, tenim dubtes i en aquest moment apareix ell per recordar-nos el següent:
Som un petit país, però ens sentim orgullosos del que som. A més no volem renunciar a ser el què som i el treball intens, l'esforç, la humiltat, la reflexió, la preparació i una aposta clara per ser els millors han estat, són i seran la nostra marca de naixement. Sóc del Barça i sóc català i avui sóc el paio més feliç del món.

Com que m'ha agradat molt l'article d'en Sergi Pàmies d'avui al diari la Vanguardia us en recomano la lectura i el penjo en aquesta entrada del bloc....

"Las mil y una noches"

Imaginemos que acabamos de aterrizar en el mundo del fútbol, desprovistos de prejuicios y de ideas preconcebidas, y que el genio de la lámpara de Aladino nos pregunta de qué club nos gustaría ser y qué situación futbolística maravillosa nos gustaría vivir.

Yo pediría un club más que centenario, que lleve el nombre de mi ciudad, que pertenezca a sus socios y no a un equilibrio accionarial inestable y sospechoso y que, además, tenga tantos socios y seguidores que no se puedan contar y una capacidad transversal y globalizada para suscitar militancias, aprecios, devociones, fidelidades y simpatías. 

En el aspecto deportivo, pediría un equipo que combine un núcleo de jugadores de la cantera con estrellas de todo el mundo y que practique un modelo de fútbol atrevido, valiente, basado en la iniciativa en el ataque, la búsqueda obsesiva del balón, el juego limpio y las inquietudes plásticas propias de un país que sabe compensar sus carencias de épica con espectaculares derrames de estética. 

Puestos a rizar el rizo, también pediría que tenga un entrenador joven, políglota, elegante, apasionado, con una inteligencia natural que fuera más allá del fútbol - todo el asunto de Keita jugando de lateral fue, en el fondo, una astuta estrategia para motivar a un extraordinario Sylvinho-,lo bastante desconfiado para no creerse el culto a la personalidad que pueda suscitar, militante de la humildad bien entendida, del compromiso y del orgullo institucional sin aspavientos ni complejos. 

Para hacerlo más difícil todavía -y complicarle las cosas al todopoderoso genio de la lámpara-, pediría que este mismo entrenador sea uno de los mejores jugadores de la historia de este hipotético club y que haya ganado los títulos más meritorios y reconocidos. Pero como eso no me parecería suficiente, añadiría que, a ser posible, el entrenador sea debutante en Primera División y que, en su temporada de estreno, y desmintiendo las casi unánimes dudas del sector, gane la Liga, la Copa y la Liga de Campeones. 

Como el genio es igual de generoso que los bancos antes de que llegara la maldita crisis, incluiría en este utópico catálogo de imposibles que el equipo gane jugando por lo menos veinte partidos memorables y que, como guinda, protagonice una estruendosa goleada en el Bernabeu, el campo del máximo rival y antagonista. 

Llevado por el entusiasmo, también exigiría que la final de la Champions se gane con lesionados relevantes y una defensa experimental, en una ciudad caótica, sudorosa pero fascinante, con bastante pedigrí para compensar los aciagos recuerdos clasicistas de Atenas y contra, pongamos, el mejor (hasta ayer, dicho sea de paso) equipo del mundo: el Manchester United de Ferguson, una institución respetable del fútbol mundial. También pediría que este partido inolvidable fuera merecidamente uno de los más vistos y seguidos y que marcaran Samuel Eto´o - el mismo que marcó en París y que, en cumplimiento estricto de su contrato, siempre le ha dado al Barça lo que nunca había tenido: una ambición competitiva sin límites-y Leo Messi, volando como si su precontrato firmado en una servilleta fuera una cometa que le impulsara a protagonizar uno de los grandes remates de cabeza de la historia del club. 

Y entonces celebraría que el fútbol tenga esa capacidad de hacerte creer en las mil y una noches, de conseguir que algo tan imposible como que el más utópico de los sueños (gracias, Aladino) se haga realidad gracias al trabajo, la concentración y el talento de muchos barcelonistas: futbolistas, técnicos, directivos, socios, aficionados... 

Ayer, en un estadio caluroso en todos los sentidos, este equipo increíble volvió a robarnos el corazón. Por lo que a mí respecta, no hace falta que nos lo devuelvan. El mío se lo regalo. 


la Vanguardia 28/05/2009

Read more...

maig 27, 2009

El millor que puc fer...

Aquesta setmana i per segona vegada en pocs dies he fet de nou una xerrada per alumnes d'institut sobre el conflicte del sàhara occidental. Després de partipar en diversos projectes propis i d'altres i de finalitzar el projecte Tarbilla de Pirineu amb el Sàhara s'ha creat el dubte: i ara què faig?

Hi he pensat sovint, sobretot amb en Miquel i un servidor ha arribat a la següent conclusió: en aquests moments, on em sento més còmode és explicant a tots els que vulguin escoltar que és el sàhara occidental i què són els campaments de refugiats sahrauís.
Explicar el sàhara, aquesta  hauria de ser la meva nova tasca. Tinc algunes idees, entre les quals recuperar el meu podcast,,, tot plegat un conjunt de bones intencions que ja veurem on arriben.
Salut!

Read more...

maig 20, 2009

Sorpresa!!

Read more...

maig 19, 2009

Qui no ha tingut la temptació??

Read more...

maig 18, 2009

Cap on mirem?

Fa uns anys vaig apendre que mirar enrere no serveix quasi per res. De tant en tant, alguna tarda d'aquelles on la nostàlgia ens envaeix, no està del tot malament fer-ho, però el passat sempre serà passat. És possible que la meva formació d'historiador sigui la culpable dels meus pecats en aquest sentit. Sovint miro enrere i analitzo les decisions que hom ha pres tot pensant què si tot plegat no hagués estat així ara no estaria sentat en aquesta cadira, en aquest despatx fred parlant-vos d'això. Personalment sóc feliç, bé tot el que vull ser en aquest moment, sempre podem millorar però no puc queixar-me. Professionalment és una altra cosa. Visc tranquil, amb un salari correcte, però em manquen moltes coses que abans tenia i ara no tinc. M'agrada que la feina em faci "trempar" i perdoneu l'expressió, m'agrada pensar projectes nous i endegar-los, m'agraden els reptes, m'agrada planificar, pensar i les coses clares. M'agrada aixecar-me pel matí content amb ganes d'anar a treballar. Recordo els meus inicis d'arqueòleg on cada matí m'aixecava pensant en quina sorpresa em donaria el jaciment aquell dia. La monotonia em mata, em parteix l'ànima en dos (ui quines paraules més poètiques). Sóc un home impulsiu i quan dic s'ha acabat, doncs això, s'ha acabat. Actualment l'entorn no ajuda massa, per no dir res, però sempre hi ha esperança no? així ho hem aprés del passat, o no.


Cap on hem de mirar? Passat, present o futur? Doncs en la seva justa mesura una mica a cada costat.

Read more...

Bloggers

Fa tot just un quart d'hora he vist un documental bastant interessant a Canal de Historia titulat: "Bloggeros y militares"

Ha estat un exercici del tot recomanable veure com soldats destinats a Irak es convertien en bloggers, els seus motius, les seves reflexions i els seus pensaments. De fet no ens diferencia res tret de l'entorn. Tots tenien una gran necessitat d'explicar, de dir-hi la seva, de fer veure a la resta del món el que estava passant. Igual que la resta de bloggers que escrivim tranquil-lament des de casa.
Blocs, twitter, facebook, han canviat sens dubte la nostra manera d'expresar-nos. Tots podem dir el què pensem en qualsevol moment, fins i tot en "exclusiu directe" com deien abans a la TV.
No ho trobeu genial? Avui puc llegir els blocs d'amics i desconeguts, puc saber que fa en aquest moment alguna amistat ho alguna celebritat (via twitter) o veure fotos de l'escola de fa 15 anys (via facebook).
Tens alguna cosa per explicar? Doncs avui no tens excusa....

Read more...

maig 14, 2009

M'agrada aquest Barça!

Doncs simplement dir gràcies, moltes gràcies per aquestes tardes de futbol. Què gran és aquest Barça!


From Martí

Read more...

maig 13, 2009

Endavant

Mentre Andorra està pendent de l'elecció del nou cap de govern, què per cert encara no està del tot clara (doncs és possible matemàticament un empat tècnic i un punt sense retorn en l'elecció del nou govern, que pot conduir al país de nou a unes eleccions generals) a les Espanyes el senyor Zp regala xecs i ordinadors per a tothom. Ahir el Congreso semblava talment el mercat de Calaf: 2.000 euros per comprar-te un cotxe, ordinadors gratuïts pels infants, descomptes per aquí, regals per allà. Com deia la cançó Fum, fum, fum.

Quina poca seriositat i quina manera de fer el ridícul. Des de fa uns mesos sóc un home políticament lliure. És a dir no milito en cap partit polític tot i mantenir els meus ideals al 100%. Entenc, però, què els ciutadans preocupats pel seu entorn han de poder dir-hi la seva i si cal, fer política o fer propostes als polítics. El poble està cansat senyors, cansat de campanyes, de mitjans de comunicació, de ximpleries vàries i sobretot dels polítics. Tanmateix no podem gestionar els nostres recursos sense ells. 
Per aquest motiu i des de fa una colla de setmanes rumio la forma de poder enllaçar aquests dos mons tant aparentment oposats: el poble i els polítics.
És possible fer política sense els partits polítics?
És possible ser actiu, fer propostes i endegar-les sense caure en els mateixos errors de sempre?
És possible gestionar el millor possible els nostres recursos sense gastar cantitats indecents de diners?

Un servidor pensa que sí, és possible. Cal, però, buscar el mètode més adequat per poder construïr aquesta nova manera de fer les coses:
+ participació
+ transparència
+ honestetat
- despesa
- publicitat
- falsetats

Read more...

maig 10, 2009

tarda de diumenge

Des de fa estona dos ulls negres m'observen sense descans. De tant en tant faig com qui no vol i miro si encara m'observen, sí estan allà, quiets tot esperant qui sap què. Els ulls misteriosos són del nostre gos, en Bart. Jo estic estirat en un llit de fusta d'aquests de jardí i ell m'observa tot fent el ximple estirat a la gespa.

Fa una mica d'aire i el cel està mig ennuvolat. M'agrada la primavera, tot i l'al-lèrgia que tinc. De fet acabo d'escriure la paraula al-lèrgia i ja em piquen els ulls... no, no te'ls rasquis, no ho facis, no.... ahhhh no puc més... sóc pell ara no podré parar de rascar.
El sol va i ve a la velocitat de la llum, però a mi no em molesta. Ara hi és, ara no... ara torna, ara marxa.
Miro el rellotge, en dues horetes el Barça comença el seu partit. Avui podem ser campions de lliga. Aquest any sí!!. Aquest any he gaudit del joc, de la lluita i de l'espectacle com mai. Tant de bo tot ens anés igual de bé. Jo no puc queixar-me, però mires a dreta i esquerra i la veritat no veus massa coses positives.
Malgrat tot tinc ganes de fer coses, de moure'm, de parlar, de buscar, de pensar solucions i alternatives i de canvis, molts canvis.
Potser és l'al-lèrgia, potser les ganes de fer migdiada, potser són les meves ruqueries de sempre... qui sap.
Apa bon diumenge i visca el Barça!!

Read more...

maig 05, 2009

Un somni, una realitat, projecte Tarbilla



Sovint us he parlat del projecte de cooperació de l'ONG "Pirineu amb el Sàhara".
Creada per un grup d'amics tocats pel sàhara aquesta ONG va nèixer amb la intenció d'endegar projectes en els campaments de refugiats saharauís.
Ha passat el temps, hem fet reunions, creat un projecte, buscat finançament i finalment s'ha fet realitat.
L'altre dia vaig fer una xerrada a un grup d'adolescents sobre el conflicte sahrauí i la nostra ONG. Els vaig comentar que a un servidor li agradaria poder mirar enrere i sentir-me mínimament orgullós de les coses que he fet. Penso amb sinceritat que aquest projecte és d'aquells que recordaré quan em toqui fer repàs de la meva vida.
No ens enganyem, les vides exemplars no existeixen. Tots fem coses poc exemplificants però de tant en tant la majoria aconseguim deixar una petita llavor de bondat i solidaritat. 

Qui em coneix sap que sóc un cul inquiet, no puc aturar-me de cap de les maneres. Per aquest motiu el meu caparronet ja fa dies que pensa quina propera aventura puc ajudar a crear. Que hi farem tots som com som i la vida fàcil no està feta per mi. 

Us deixo un petit resum en imatges del Projecte Tarbilla. Gràcies a tots per creure en nosaltres, per donar-nos un cop de mà i sobretot gràcies a tu Miquel (alma màter de tot plegat)


From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

From Sàhara, un tastet

Read more...

maig 04, 2009

Molt ràpid

El temps passa molt ràpid, potser massa. Miro la darrera entrada del bloc i és del dia 29 d'abril, però si ja som dia 4 de Maig!

Tots anem sempre amb un fuet al cul, corre, corre, talment com si el món deixés d'existir. Una mica de calma siuplau. 
Sort en tenim del Barça 2 a 6, com vaig gaudir del partit tot envoltat de la família, potser feia anys que no veia un partit amb quasi tota la familia al complert, s'haurà de repetir...
Vaig tant ràpid que amb aquestes quatres ratlles ja en tinc prou... apa fins aviat.

Read more...

  © PepFarràs 2009. Tots els drets reservats

Back to TOP