Uf, quina passada, quina temporada, quin partit i quantes nits d'il.lusió. Em sap greu un petita coseta.... el Martí encara és massa petit i no ha pogut gaudir d'aquestes nits fantàstiques.
En el aspecto deportivo, pediría un equipo que combine un núcleo de jugadores de la cantera con estrellas de todo el mundo y que practique un modelo de fútbol atrevido, valiente, basado en la iniciativa en el ataque, la búsqueda obsesiva del balón, el juego limpio y las inquietudes plásticas propias de un país que sabe compensar sus carencias de épica con espectaculares derrames de estética.
Puestos a rizar el rizo, también pediría que tenga un entrenador joven, políglota, elegante, apasionado, con una inteligencia natural que fuera más allá del fútbol - todo el asunto de Keita jugando de lateral fue, en el fondo, una astuta estrategia para motivar a un extraordinario Sylvinho-,lo bastante desconfiado para no creerse el culto a la personalidad que pueda suscitar, militante de la humildad bien entendida, del compromiso y del orgullo institucional sin aspavientos ni complejos.
Para hacerlo más difícil todavía -y complicarle las cosas al todopoderoso genio de la lámpara-, pediría que este mismo entrenador sea uno de los mejores jugadores de la historia de este hipotético club y que haya ganado los títulos más meritorios y reconocidos. Pero como eso no me parecería suficiente, añadiría que, a ser posible, el entrenador sea debutante en Primera División y que, en su temporada de estreno, y desmintiendo las casi unánimes dudas del sector, gane la Liga, la Copa y la Liga de Campeones.
Como el genio es igual de generoso que los bancos antes de que llegara la maldita crisis, incluiría en este utópico catálogo de imposibles que el equipo gane jugando por lo menos veinte partidos memorables y que, como guinda, protagonice una estruendosa goleada en el Bernabeu, el campo del máximo rival y antagonista.
Llevado por el entusiasmo, también exigiría que la final de la Champions se gane con lesionados relevantes y una defensa experimental, en una ciudad caótica, sudorosa pero fascinante, con bastante pedigrí para compensar los aciagos recuerdos clasicistas de Atenas y contra, pongamos, el mejor (hasta ayer, dicho sea de paso) equipo del mundo: el Manchester United de Ferguson, una institución respetable del fútbol mundial. También pediría que este partido inolvidable fuera merecidamente uno de los más vistos y seguidos y que marcaran Samuel Eto´o - el mismo que marcó en París y que, en cumplimiento estricto de su contrato, siempre le ha dado al Barça lo que nunca había tenido: una ambición competitiva sin límites-y Leo Messi, volando como si su precontrato firmado en una servilleta fuera una cometa que le impulsara a protagonizar uno de los grandes remates de cabeza de la historia del club.
Y entonces celebraría que el fútbol tenga esa capacidad de hacerte creer en las mil y una noches, de conseguir que algo tan imposible como que el más utópico de los sueños (gracias, Aladino) se haga realidad gracias al trabajo, la concentración y el talento de muchos barcelonistas: futbolistas, técnicos, directivos, socios, aficionados...
Ayer, en un estadio caluroso en todos los sentidos, este equipo increíble volvió a robarnos el corazón. Por lo que a mí respecta, no hace falta que nos lo devuelvan. El mío se lo regalo.
Aquesta setmana i per segona vegada en pocs dies he fet de nou una xerrada per alumnes d'institut sobre el conflicte del sàhara occidental. Després de partipar en diversos projectes propis i d'altres i de finalitzar el projecte Tarbilla de Pirineu amb el Sàhara s'ha creat el dubte: i ara què faig?
Fa uns anys vaig apendre que mirar enrere no serveix quasi per res. De tant en tant, alguna tarda d'aquelles on la nostàlgia ens envaeix, no està del tot malament fer-ho, però el passat sempre serà passat. És possible que la meva formació d'historiador sigui la culpable dels meus pecats en aquest sentit. Sovint miro enrere i analitzo les decisions que hom ha pres tot pensant què si tot plegat no hagués estat així ara no estaria sentat en aquesta cadira, en aquest despatx fred parlant-vos d'això. Personalment sóc feliç, bé tot el que vull ser en aquest moment, sempre podem millorar però no puc queixar-me. Professionalment és una altra cosa. Visc tranquil, amb un salari correcte, però em manquen moltes coses que abans tenia i ara no tinc. M'agrada que la feina em faci "trempar" i perdoneu l'expressió, m'agrada pensar projectes nous i endegar-los, m'agraden els reptes, m'agrada planificar, pensar i les coses clares. M'agrada aixecar-me pel matí content amb ganes d'anar a treballar. Recordo els meus inicis d'arqueòleg on cada matí m'aixecava pensant en quina sorpresa em donaria el jaciment aquell dia. La monotonia em mata, em parteix l'ànima en dos (ui quines paraules més poètiques). Sóc un home impulsiu i quan dic s'ha acabat, doncs això, s'ha acabat. Actualment l'entorn no ajuda massa, per no dir res, però sempre hi ha esperança no? així ho hem aprés del passat, o no.
Fa tot just un quart d'hora he vist un documental bastant interessant a Canal de Historia titulat: "Bloggeros y militares"
Doncs simplement dir gràcies, moltes gràcies per aquestes tardes de futbol. Què gran és aquest Barça!
 |
| From Martí |
Mentre Andorra està pendent de l'elecció del nou cap de govern, què per cert encara no està del tot clara (doncs és possible matemàticament un empat tècnic i un punt sense retorn en l'elecció del nou govern, que pot conduir al país de nou a unes eleccions generals) a les Espanyes el senyor Zp regala xecs i ordinadors per a tothom. Ahir el Congreso semblava talment el mercat de Calaf: 2.000 euros per comprar-te un cotxe, ordinadors gratuïts pels infants, descomptes per aquí, regals per allà. Com deia la cançó Fum, fum, fum.
Des de fa estona dos ulls negres m'observen sense descans. De tant en tant faig com qui no vol i miro si encara m'observen, sí estan allà, quiets tot esperant qui sap què. Els ulls misteriosos són del nostre gos, en Bart. Jo estic estirat en un llit de fusta d'aquests de jardí i ell m'observa tot fent el ximple estirat a la gespa.
 Sovint us he parlat del projecte de cooperació de l'ONG "Pirineu amb el Sàhara". Creada per un grup d'amics tocats pel sàhara aquesta ONG va nèixer amb la intenció d'endegar projectes en els campaments de refugiats saharauís. Ha passat el temps, hem fet reunions, creat un projecte, buscat finançament i finalment s'ha fet realitat. L'altre dia vaig fer una xerrada a un grup d'adolescents sobre el conflicte sahrauí i la nostra ONG. Els vaig comentar que a un servidor li agradaria poder mirar enrere i sentir-me mínimament orgullós de les coses que he fet. Penso amb sinceritat que aquest projecte és d'aquells que recordaré quan em toqui fer repàs de la meva vida. No ens enganyem, les vides exemplars no existeixen. Tots fem coses poc exemplificants però de tant en tant la majoria aconseguim deixar una petita llavor de bondat i solidaritat. Qui em coneix sap que sóc un cul inquiet, no puc aturar-me de cap de les maneres. Per aquest motiu el meu caparronet ja fa dies que pensa quina propera aventura puc ajudar a crear. Que hi farem tots som com som i la vida fàcil no està feta per mi. Us deixo un petit resum en imatges del Projecte Tarbilla. Gràcies a tots per creure en nosaltres, per donar-nos un cop de mà i sobretot gràcies a tu Miquel (alma màter de tot plegat)
|
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
 |
| From Sàhara, un tastet |
El temps passa molt ràpid, potser massa. Miro la darrera entrada del bloc i és del dia 29 d'abril, però si ja som dia 4 de Maig!
WEB EXPOSICIÓ
del 3 al 30 de setembre, la Seu d'Urgell
La Frase
Recomanats
Els blocs de...
Arxiu
