Seguint en la línia del darrer escrit m'atreveixo a parlar del silenci. Sobretot de la por al silenci.
Per què ens fa por? Potser perquè en absència de soroll ens retrobem amb nosaltres mateixos. No us passa que quan esteu amb algú altre, i de cop es fa el silenci us sentiu avergonyits i estranys? Sense pensar-hi, envoltats per aquesta situació complexa, encetem una conversa estúpida. El motiu? El soroll, encara que sigui superflu. El silenci ens acolloneix!
Som animals socials, això és cert. Aquest fet implica que sempre estem envoltats d'estímuls i d'altres persones. El soroll forma part de la nostra vida. A l'interior de la panxa de les nostres mares sentim tot tipus de sons. El so és una mostra clara de companyia, sentim una veu, un so i pensem: no estic sol.
D'altra part, el silenci és necessari per poder estar tranquil, per poder conèixer millor com som i per gaudir plenament de la nostra pròpia existència i del nostre entorn.
Aquests darrers anys m'he sentit molt afortunat per moltes coses. Una d'elles és el silenci que ens envolta vivint en un petit poble del Pirineu. Sovint ens fan aquest comentari: ostres no se sent cap soroll aquí a casa vostra. Doncs no i per tant som uns grans afortunats. Puc sentir el cant dels ocells, el so del riu Segre i fins i tot el so del vent quan bufa amb certa intensitat. La natura ens parla i a casa tenim la sort de poder-la sentir. Aquest entorn és l'adequat per aconseguir connectar amb un mateix. Tanques els ulls, respires fort i després suaument, deixes d'escoltar el teu propi jo i inicies un viatge intern cap a la teva veritable existència. De cop sense saber com apareix la tranquil·litat.
Uf em sembla que darrerament estic una mica Zen oi?

Do you like this article? Share It!